L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Pel seu interès, publiquem aquesta entrevista a tres dels principals impulsors inicials del procés de les taules de convergència. És una crida, datada el gener de 2011, a la convergència plural i antineoliberal inscrit en els temps excepcionals que vivim i la duríssima agressió dels “mercats”, que exigeixen actuar amb decisió
Entrevista a Armando Fernández Steinko, Carlos Martínez i Juan Torres López sobre les taules de convergència ciutadana i d'acció.
"Aquesta és la idea de les "taules de convergència social": espais de proximitat en què els ciutadans oposats a una sortida regressiva a la crisi s’asseuen per participar, deliberar, fer coses junts, informar-se sobre coses que no diuen els diaris".
Recordem algunes dades per emmarcar la conversa si us sembla. Vau celebrar un concorregut acte fundacional el 19 de febrer a Madrid, a la sala Marcelino Camacho. Va sorgir d'aquesta trobada una crida a la convergència i a l'acció. Convergència (confluència hagués sonat millor a Catalunya), de qui? Ciutadans, moviments socials, partits, associacions populars?
La iniciativa parteix d'una sensació molt clara d’aquesta tardor passada que calia donar un pas endavant, que ja no podíem esperar més a què els sectors organitzats de l'esquerra decidissin en algun moment prendre la iniciativa. Cal no oblidar que el projecte de refundació de l'esquerra llançat per Izquierda Unida uns mesos abans estava de fet estancat, que hi havia fins i tot passos encaminats a dividir encara més a l'esquerra com la creació d’Equo, i que les relacions entre diversos sectors dins d'IU no acabaven de millorar realment. D'altra banda el desconcert començava a estendre's seriosament en sectors del PSOE després de la capitulació de Zapatero als mercats financers i els seus principals clients, les oligarquies del nord i del sud. Les coses es movien però just en direcció contrària a la que s'imposava en una situació d'emergència social i política com la que s'estava vivint en aquells moments i seguim vivint ara. En aquest context, una sèrie de persones fortament compromesos amb els moviments socials, amb els sindicats i amb els partits de l'esquerra, ens vam autoconvocar per pensar un "què fer". Molts només ens coneixíem de nom. Aquella va ser l'hora zero del procés, encara que no realment. L'hora zero és una acumulació invisible de lluites, iniciatives i saturació que es van estenent després del gran crac del 2008 o fins i tot abans, com són les iniciatives per a la regulació dels mercats financers d'ATTAC i moltes altres.
Taules de convergència i d'acció, afegiu. De quin tipus d'acció estàs parlant? Penseu en noves formes d'acció que vagin més enllà de les formes tradicionals d'intervenció sociopolítica?
Arribem a la conclusió que calia fer una crida a la societat perquè digués prou, que la ciutadania havia de tenir un paper molt més actiu i més directe en l'oposició a les receptes neoliberals elegides per solucionar la crisi causada pel mateix neoliberalisme. Des del principi també va quedar clar, però, que per generar una dinàmica prou important havia de comptar amb tots: amb els no organitzats, amb els organitzats, amb les diferents organitzacions de l'esquerra, amb els sindicats: amb tots els ciutadans de bona voluntat que rebutgessin aquestes receptes.
Convergència ciutadana i acció, per a què? Per despertar consciències adormides? Per muntar un pollastre anti-neoliberal? Per defensar arestes danyades de l'Estat de benestar? Per abonar camins anticapitalistes? Per donar més aire a l'esquerra?
Des del principi estava clar que el "per què" havia de definir-se sobre la base d'un programa mínim comú. Tots érem i som molt conscients que l'esquerra espanyola és summament complexa i diversa. De fet, el grup que ens vam reunir a la tardor ja reflectia aquesta diversitat, però aviat ens vam adonar que la situació era tan greu que moltes de les diferències de fons, que abans potser haguessin resultat determinants, estaven desapareixent, quan vam decidir que el principal era actuar. S'està fent simplement imprescindible convergir, separats no podem, cal agrupar persones molt diverses i amb experiència molt diferent. Cal trobar un lloc comú, còmode i no dogmàtic, sense presses electoralistes i sense curt termini. És fàcil fer-ho si posem interès a oblidar velles picabaralles i sobretot agrupar gent amb poca experiència però indignada i patidora de la crisi neoliberal. Gent jove sense referències clares però farta, aturades i aturats, hipotecats, consumidores i consumidors que se senten estafats i no poden arribar a final de mes, persones treballadores en risc d'exclusió; funcionaris congelats o pensionistes i prejubilats amb ganes de fer alguna cosa per canviar això. L’antineoliberalisme, pot ser un bon ciment generador d'unitats d'acció, defineix un marc ampli. Cal explicar ben clar del que estem parlant, ja que moltes persones són anti-neoliberals sense saber-ho, sense tenir clar què és exactament això, sense tenir idees clares, ja que el seu rebuig d’allò actual, fins i tot pot portar-los a votar el PP com a un acte de protesta.
Pel que fa a l’anticapitalisme.
L'anticapitalisme és una cosa que se sobreentén i se sobreentendrà més i més a mesura que quedi clar que, dins d'aquest sistema, la crisi no té realment solució, ni tampoc l'exclusió, ni l'atur. El capitalisme li és simpàtic a poca gent i hi ha enquestes molt interessants que així ho demostren. El que cal fer és trobar les formes d'identificar el capitalisme de forma clara. Per exemple: avui, la banca encarna perfectament la majoria de les contradiccions del sistema. Cal trobar aquests símbols, aquests indicadors que permetin també a les classes populars identificar allò negatiu del sistema. Això de l’anticapitalisme és una cosa més complexa del que es pot pensar quan un es queda en les paraules. Anticapitalistes, per a què? Els falangistes, els feixistes, parlaven malament del capitalisme sense donar més pistes. Cal precisar aquest anticapitalisme i no conformar-se amb enunciar, parlar, per exemple, de Democràcia Econòmica, d'un sistema social just, del repartiment de recursos. El repartiment pot ser un concepte unificador de naturalesa fortament anticapitalista quan es combina amb formes democràtiques i participatives. Alguns diuen o diem a això socialisme, però l'important ara és difondre el que hi ha darrere de les paraules, el concepte més que el nom. L'Esquerra necessita aire, és clar que el necessita, però per a això cal obrir les finestres. Quins punts essencials vertebren la vostra crida?
Quines posicions polítiques creieu que s’hi poden trobar còmodes?
Fonamentalment els que tenen a veure amb fer front a la retallada en els drets socials que estem vivint i amb la gairebé completa desaparició de la capacitat de decidir de la ciutadania. I, lògicament, també els que apunten al canvi en les coordenades de la política econòmica. Els primers giren al voltant de la necessitat de recuperar les polítiques d'igualtat i contra l'exclusió. Els segons tenen a veure amb la necessària reconducció dels poders representatius, avui dia esclaus dels financers. I en relació amb les polítiques creiem que cal garantir, sobretot, el finançament de l'economia mitjançant la banca pública i posar en marxa polítiques que garanteixin l'ocupació i l'activitat sostenible. La proposta que alguns governs han fet per procedir al canvi dràstic del model productiu és imprescindible encara que s'ha quedat en un brindis al sol. Creiem que cal avançar decididament en aquesta línia i, a més, forçar canvis en les directrius de la política europea.
I pel que fa a les polítiques que creieu que poden trobar-se còmodes a la vostra crida?
Aquesta segona qüestió que planteges la faríem a l'inrevés: qui es pot sentir incòmode quan es reclama nacionalitzar la banca, polítiques efectives contra l'exclusió, polítiques de radical defensa del medi ambient, augments de la despesa social, més justícia fiscal i les altres propostes d'aquest tipus que fem? Algú pot dir que lluita sincerament contra el capitalisme sense defensar això, sense intentar aglutinar al voltant de reivindicacions com aquestes el major nombre de persones? Algú pot dir que lluita per un sentit elemental de justícia sense assumir això?
Com penseu recollir les noves aportacions, les noves idees que vagin sorgint al llarg del procés? Els punts de la crida, no són modificables?
És important no tocar massa la crida, almenys en aquest primer moment. És un mínim comú denominador i reflecteix un consens que cal mantenir per sobre de tot. Això no vol dir que, a mesura que el moviment es vagi consolidant, es puguin anar ampliant els acords. De fet aquesta és la nostra aposta: la pràctica facilita els consensos també polític-ideològics de forma molt més eficient que les discussions. Aquestes, com més erudites siguin -i hi ha una espècie d'erudició roja tan nominalista com estèril- més bloquejaran les iniciatives pràctiques. Amb aquesta advertència pel mig (la pràctica va per davant de les paraules i no les paraules per davant de la pràctica) és evident que els consensos es poden anar ampliant, la qual cosa es pot reflectir en futurs documents.
Com penseu organitzar-vos? Teniu alguna idea original sobre això? No és possible que els mesos siguin una flor instantània d'una primavera avançada?
Els moviments ciutadans tenen una greu deficiència: la seva intermitència. Poden generar un enorme poder, però tendeixen a apagar-se en poc temps. Això va ser el que va succeir en les mobilitzacions contra la guerra de l'Iraq. La població era al carrer però no hi havia res per estabilitzar la seva participació més enllà dels partits, les ONG i les organitzacions sindicals que no van tenir consciència de la necessitat de crear espais de participació més estables més enllà del seu propi àmbit. Calia trobar un format que, d'una banda, s'adaptés a les formes de compromís que pot desitjar avui el gruix de la ciutadania: participació en espais de proximitat, de barri, en els espais naturals de vida i de treball de la gent, en estructures poroses, flexibles, que no requereixin d'un compromís elevat i "orgànic" -almenys en un primer moment- sinó que simplement defineixin un marc amable, suggerent i obert de participació que permeti una incorporació progressiva de sectors molt més amplis de la ciutadania a la participació pública. Aquesta és la idea de les "taules de convergència social": espais de proximitat en què els ciutadans oposats a una sortida regressiva a la crisi s’asseguin per participar, deliberar, fer coses junts, informar-se sobre coses que no diuen els diaris. Primer identificant-se mútuament, coneixent-se a nivell personal i superant vells recels, que n'hi ha i molts. Segon: difonent l'esperit de la crida, adaptant-lo a les circumstàncies concretes del seu poble, el seu barri o el seu territori. I, tercer, emprenent accions conjuntes, accions noves o accions que els diferents grups, iniciatives, etc. tenien pensat de tota manera emprendre pel seu compte.
Disculpeu-me però tinc l'obligació de fer-vos la pregunta: esteu pensant en alguna operació política més o menys oculta? Sent mal pensats: no podeu ser l'embrió d'una nova formació política d'esquerres?
Seria absurd i al mateix temps suïcida plantejar un escenari així en aquest moment i qui ho fa està torpedinant de fet la iniciativa. Estem parlant d'un agrupament, convergència, trobada, confluència o digui's com es vulgui de ciutadans. Molts d'ells estan vinculats a projectes polítics diferents o no estan vinculats a cap. Aquests últims es divideixen, almenys, en dos grups: els que simpatitzen amb un projecte partidari ja existent i els que no volen saber res amb cap d'ells. El que tot aquest mosaic es tradueixi en l'articulació d'una nova organització política depèn de tantes coses encara completament obertes, que seria d'una enorme temeritat començar a plantejar aquest tema ara. Això no és obstacle, però, perquè un procés així, que es dóna des de baix, des de les entranyes de la societat, pugui actuar de revulsiu per a què les organitzacions polítiques de l'esquerra deixin de practicar aquesta cultura suïcida de la divisió, l’exclusió, l'endogàmia i l'avantguardisme estèril que l'han portat al seu debilitament, perquè es formin plataformes polítiques o electorals locals allà on sigui possible o desitjable. Només hi ha una línia que no s'ha de traspassar sota cap concepte: tot el que divideixi ha de ser relegat a un segon pla i la integritat del moviment a mig i llarg termini està per sobre dels interessos electorals a curt termini.
La crida a la convergència i a l'acció de la qual estem parlant s'inicia parlant de despertar la consciència adormida de l'opinió pública i de la urgència que la ciutadania passi a l'acció. Per què és tan important? No obreu contra corrent? Molts ciutadans i ciutadanes estan preocupats essencialment pel seu treball, per tenir algun treball, sigui el que sigui. i fins i tot amb les condicions que sigui, i no estan per aventures o somnis. No esteu intentat donar una batalla que se sap perduda per endavant?
És la mare de totes les batalles. L'actual sistema polític-institucional s'assembla cada vegada més al turnisme del segle XIX, amb tots aquests filtres electorals, poders locals semi-caciquils generadors de servituds i de corrupció en una situació de creixent atur i desconcert. Només si la ciutadania introdueix un nou focus de poder social, polític, cultural i mediàtic serem capaços de canviar les coses. Com mobilitzar aquesta ciutadania? La nostra proposta són les taules, però som conscients de la dificultat de l'assumpte, coneixem molt bé que el neoliberalisme és una màquina cultural de produir individualisme i competència d'uns contra els altres. Però no ens enganyem. Una part de la ciutadania, molts d'ells professionals urbans, està organitzant, participant, implicant-se en els països capitalistes desenvolupats. El problema és que ho fa per forçar un projecte de radicalització del neoliberalisme com el Tea Party als Estats Units. Sabem també que és molt més difícil arribar als principals perdedors del neoliberalisme: les classes populars que intenten subsistir amb cada vegada menys. Sabem que s’ha d'inventar un nou llenguatge per arribar-hi. No és només necessari repetir de nou que cal una "nova" manera de fer política. A més cal una reflexió en profunditat sobre el valor dels sentiments i de les emocions per a qualsevol projecte de regeneració social que tingui en compte les classes populars. I sabem també que el que està succeint al nord d'Àfrica, la regió de Múrcia i ara a Portugal és una referència cultural que pot anar calant en la gent: les majories tenen un poder extraordinari quan actuen directament i conjuntament. Aquest és el repte: generalitzar aquesta consciència, que ja estan adquirint les masses dels països àrabs, generalitzar-la a aquesta banda de l'Estret.
Diverses veus han assenyalat algunes crítiques al projecte. Us en resumeixo algunes: net caire socialdemòcrata: no s'aspira a res més que a reconstruir la regulació perduda i a preservar l'anomenat Estat del benestar; absència de qualsevol consideració de la crisi ecològica; exculpació dels sindicats majoritaris per la seva actuació en les últimes setmanes. Què podeu dir davant d'aquestes consideracions?
Com tothom sap, la socialdemocràcia està reclamant avui dia el mateix que nosaltres: nacionalització de la banca, impostos globals, augment de la despesa social... Cal ser seriosos. Pot passar, i de fet passa, que el capitalisme neoliberal hagi radicalitzat tant les coses (l'explotació) que reivindicacions que fa anys eren no ja socialdemòcrates sinó fins i tot més conservadores (pensem, per exemple, en la negociació col.lectiva que volen fer desaparèixer, o el propi caràcter tuïtiu i protector del dret del treball) avui dia són molt radicals, anticapitalistes. L'Estat de Benestar no és una cosa a reivindicar. Va ser un resultat històric concret que va néixer de la correlació del poder de les classes socials en un moment del capitalisme. Nosaltres no reclamem una tornada a aquesta situació perquè sabem molt bé que la història és irreversible. Volem contribuir a l'apoderament de les classes treballadores i en aquest procés és quan s'aniran aconseguint equilibris polítics més favorables que els d'ara, encara que naturalment en un context històric nou, únic, el nostre.
Pel que fa a l'absència de preocupacions ecologistes.
Dir que hi ha absència de consideració de la crisi ecològica és simplement una maldat. Algú creu que persones com José Manuel Naredo que ens ha ensenyat a tots a tenir-la en compte i a analitzar-la donaria suport activament al projecte si fos així? Es podria criticar que les taules hagin nascut sense una anàlisi exhaustiva de la crisi però és que no era necessari: ens limitem a proposar la convergència, precisament, dels qui estan tenint en compte des de molt diverses perspectives aquests problemes. El mateix podria dir dels sindicats. Només cal veure qui està donant suport a les taules per comprovar que aquí hi ha posicions molt dispars sobre els sindicats. El que sí és cert és que no predomina el maniqueisme: traïdors sí, traïdors no; culpables sí, culpables no.
Com ha estat rebuda la vostra crida en altres zones de l'Estat? S'han constituït ja en algun lloc aquestes taules de convergència de les que parlem?
Estem fent un primer inventari del que hi ha o hi haurà molt aviat ja que la idea és que totes les taules que es formin es vinculin a la nostra pàgina web per tal que tots sapiguem quants som, on som i perquè també flueixi la comunicació entre totes elles. La veritat és que les salutacions que ens està enviant la gent són francament esperançadors. Tenim la sensació que la ciutadania està madura per embarcar-se en un procés complex com aquest, no li interessa el sectarisme, no li interessa tant el passat com el futur, és conscient que estem assistint a un canvi polític i econòmic de dimensions tectòniques. Ha escrit força gent demanant instruccions sobre com crear taules, com vincular-se a la xarxa, sobre com participar. Estem treballant en l'extensió d'aquesta xarxa dins de les nostres limitacions que són moltes ja que tots treballem, tenim les nostres ocupacions familiars i no som polítics professionals. Hem rebut el suport inestimable d'alguna organització de l'esquerra organitzada però estem completament sols per tirar endavant el treball de coordinació i de seguiment de la iniciativa.
Quins actes teniu programats per a les properes dates? Qui pot participar-hi?
S'ha format una coordinadora estatal provisional d'unes 40 persones, provisional fins que en algun moment tingui una legitimitat, és a dir, sigui escollida. També s'estan formant coordinadores territorials, de nacionalitat, etc., i a mesura que vagi creixent el moviment haurem de dedicar més feina a coordinar. El principal objectiu ara és crear taules, centenars, milers, si és possible a tot l'Estat, a cada poble i barri. L'extensió del moviment es pot produir de moltes maneres: per mitjà de presentacions, d'assemblees locals o amb la disculpa d'una acció conjunta, de suport d'alguna iniciativa convocada per altres organitzacions. Per descomptat la idea és que tothom hi participi sense exclusions amb una única condició: que subscrigui la crida i que estigui disposat i disposada a treballar en un escenari d'unitat d'acció, absència de sectarisme i de treball pràctic amb l'objectiu de provocar un gir antineoliberal a tot l'Estat.
Transcripció de la intervenció de David Casassas a la taula d'obertura de les Jornades del col·lectiu Inflexió celebrades a Barcelona el dissabte 19 de març de 2011 sota el lema “Reapropiem-nos de les nostres vides”.
La meva intervenció té per objectiu justificar i comentar el perquè del lema d'aquestes jornades: “Reapropiem-nos de les nostres vides”. Bo i recollint una sèrie d'anàlisis i reflexions que hem mantingut al si d'Inflexió des de fa aproximadament un any, tractaré de plantejar quatre grans conjunts de qüestions que podrien contribuir a articular part dels debats que tindrem al llarg del dia d'avui.
1. La dinàmica de la despossessió capitalista i la necessitat d'una repossessió: “reapropiem-nos de les nostres vides”.
És ben sabut que el capitalisme té els seus orígens en massius processos de despossessió de la gran majoria pobra. Com ja va explicar Marx, potser amb especial claredat al capítol XXIV del Capital, i com van explicar també figures aparentment tan dissímils com Adam Smith, al segle XVIII, o, ja al segle XX, Karl Polanyi, el capitalisme ha comportat, ja des de principis del segle XVI, onades consecutives de despossessió, de privació de les classes populars d'un conjunt rellevant de recursos que garanteixi una existència en condicions de dignitat. Aquests processos de despossessió van arrencar amb la pèrdua de terrenys comunals, que passaven a ser objecte d'una apropiació privada totalment excloent de l'ús col·lectiu dels recursos de la terra; i aquests processos de despossessió es manifesten avui, de formes diferents però a través de processos de conflicte social i polític sorprenentment similars als descrit pels Marx, Smith i Polanyi, en les actuals retallades de drets i de despesa pública per part d'una dreta neoliberal mundial, europea, espanyola i catalana que culmina eficaçment una feina iniciada ja fa uns 35 anys orientada a desmantellar la reforma del capitalisme que s'havia assolit, en part sota l'impuls de les esquerres, des de la Segona Postguerra Mundial.
Si tot això és crucial en termes socials i polítics, no és perquè la despossessió impliqui només privació; si tot això és decisiu, és perquè despossessió implica pèrdua de poder de negociació, pèrdua de la nostra capacitat de controlar i co-determinar la naturalesa dels espais socials i econòmics on les nostres vides es desenvolupen. En efecte, sense un conjunt rellevant de recursos -recursos materials, drets universalment garantits, etc.-, ens veiem obligats a acceptar les condicions que se'ns imposen a totes les esferes de la vida social; sense un conjunt rellevant de recursos -és a dir, desposseïts-, no podem disputar -i, per tant, co-determinar- els termes i les condicions de la interacció social.
Tot això es fa sentir amb especial cruesa en un context en què és cada cop més evident que tots som classe treballadora. Avui, la il·lusió d'una suposada classe mitjana socialment diferenciada d'una suposada classe baixa treballadora s'esmicola. És clar que la classe treballadora és d'allò més heterogènia, però mai com avui es fa palès que tots vivim sota l'espasa de Damocles de la despossessió o, dit altrament, de la precarietat, que és el terme amb què ens referim a la situació d'extrema vulnerabilitat social, d'extrema erosió de la nostra capacitat de decidir sobre les nostres pròpies vides, a què la despossessió ens condueix. En efecte, es tracta d'una despossessió -d'una precarietat- que, en primer lloc, i cada vegada més -i cada vegada més per a tothom-, ens obliga inflexible a entrar als mercats de treball, uns mercats de treball que constitueixen l'única institució social d'on podem obtenir, si tenim sort, certa quantitat de recursos que ens permetin subsistir -d'aquí que puguem afirmar que, sota el capitalisme, mancats de qualsevol alternativa a la venda de la força de treball, mancats per tant de la capacitat de co-decidir de forma autònoma com organitzem l'esfera del treball i de l'activitat productiva i reproductiva, el gruix del treball que realitzem sigui “treball forçat”-; i, en segon lloc, es tracta d'una despossessió -d'una precarietat- que, cada vegada més -i cada vegada més per a tothom-, ens compel·leix a acceptar acríticament les condicions que se'ns ofereixen -que se'ns imposen- al si d'aquests inevitables mercats de treball, ja siguin formals o informals. Repeteixo: és cert que convivim amb extensos grups de població immigrada en situació irregular que pateix graus de vulnerabilitat social més elevats, de la mateixa manera que és cert que les nostres societats acullen bosses de precarietat, especialment patides per les dones, en què les condicions de vida es mostren especialment difícils -a Espanya, la taxa de precarietat laboral supera amb escreix el 30%-; però res d'això fa la resta de la classe treballadora menys “classe treballadora”: finalment, el 63% d'aquesta “resta” de la classe treballadora està percebent 1.000 euros o menys, una “resta” de la classe treballadora per la qual l'amenaça de la precarietat s'està universalitzant com mai.
D'aquí la crida a “reapropiar-nos de les nostres vides”. Es tracta d'una crida a reflexionar sobre formes de contradir la dinàmica expropiadora del capitalisme o, el que ve a ser el mateix, a reflexionar -i a passar a l'acció- sobre formes de construir i reconstruir béns comuns, recursos comuns que ens empoderin, que ens permetin alçar el cap de ran de terra i concebre, imaginar i dur a terme altres tipus de vincles socials. És per això que parlem de reapropiació o repossessió com a procés democratitzador de la vida social tota: allò que està en joc és ni més ni menys que la garantia del dret a decidir com organitzem la vida compartida, com despleguem una vida social realment nostra, com bastim una interdependència basada en decisions veritablement autònomes par part de tothom.
2. Diversitat de formes de la repossessió.
De mitjans per assajar políticament formes de reapropiació de les nostres vides n'hi ha molts: no en va comptem amb una gran pluralitat d'experiències i de projectes, els quals, al seu torn, són el resultat de tota una pluralitat de tradicions -i d’estils, i de tons i d’estratègies-. Sense anar més lluny, avui a les 12 del migdia tenim una taula en què això es farà palès. Ara bé, és possible -i llanço aquesta idea en clau d'hipòtesi que podem discutir més endavant-; és possible, dic, que, malgrat aquesta diversitat d'experiències i de tradicions, ens trobem tots situats davant d'una mateixa tasca: precisament, la d’explorar i lluitar per formes de repossessió i, per tant, de reapropiació de les nostres vides i del dret a decidir sobre elles. Fixem-nos en la composició d'aquesta taula de les 12. En aquesta taula es parlarà -parlarem- de les següents qüestions:
* Parlarem de democràcia econòmica i de democràcia en el treball. Parlarem, per tant, de formes de constituir la unitat productiva, el centre de treball, l’espai on es desenvolupa l’activitat humana, des de la capacitat per fer-ho amb llibertat efectiva, és a dir, respectant la forma física i legal que volem dotar a la nostra participació a l'esfera productiva. Doncs bé, com construir políticament aquestes “capacitats”?
* Parlarem de banca ètica. En altres paraules, parlarem del “dret al crèdit”, en el doble sentit de dret a certa quantitat de recursos financers i de “dret a la confiança”, a ser mereixedors de la confiança dels nostres consemblants, com a part d’un paquet de mesures que afavoreixi la nostra capacitat d’actuar, individual i col·lectivament, per desplegar formes de vida autònomes.
* Parlarem d'habitatge. Parlarem del dret a l’habitatge com a forma d’accés a uns recursos crucials per garantir la nostra independència socioeconòmica i, amb ella, un conjunt rellevant de “certeses” que ens permetin construir trajectòries vitals realment pròpies. Parlarem del dret a l’habitatge, per tant, com a reapropiació d’una part determinant de l’espai públic, un espai públic del que, precisament, estem privats.
* Parlarem de renda bàsica, gran palanca o element afavoridor, gràcies al poder de negociació que la garantia de l'existència material confereix, de l'emergència de relacions socials més lliures, més autònomes, al món de l'organització del treball i de la producció, però també a l'esfera domèstica i associativa.
* Parlarem de fiscalitat justa. Si la societat no és o no ha de ser una mera col·lecció d’àtoms juxtaposats, hem de fer-nos col·lectivament amb un conjunt de recursos que ens permetin convertir-nos de forma efectiva en actors que realment construeixen el seu món, un món que els és propi. Perquè segueix sent necessari allò que Marx, també al capítol XXIV del Capital, anomenava “expropiar els expropiadors”: sabem que aquesta despossessió, que és causa de la manca de llibertat de la gran majoria i que, per tant, és causa també de la fractura de la democràcia efectiva, és el resultat d'una gran -i constantment activa- lògica expropiadora que ha de ser corregida i desactivada.
* Parlarem de control col·lectiu dels mercats financers, perquè sabem que els grans poders financers tenen una enorme capacitat de condicionar el funcionament de l'espai econòmic i social -mercats i economies senceres- on hauríem de ser capaços de desenvolupar els nostres projectes de vida propis en condicions d'autonomia.
* I parlarem d'altres qüestions que avui no són al programa, però que seran a jornades que celebrarem ben aviat i que estan estretament vinculades a tots els elements citats i que, per tant, també aniran sortint avui: la sanitat i l'educació públiques i de qualitat, la qüestió de l’empoderament de les dones per l'assoliment d'una equitat de gènere efectiva, les polítiques orientades a la cura de les persones, les polítiques orientades al control col·lectiu del nostre entorn natural, etc.
Doncs bé, la hipòtesi que voldria llançar en aquest punt és que tenim bones raons per afirmar que tot aquest conjunt d'experiències va més enllà de la lògica dels mecanismes assistencialistes d'ajuda ex-post a tots aquells que es troben en situacions de privació i exclusió -cosa que no implica negar la importància de l'assistència social ex-post-, sinó que formen part d'una agenda orientada a la repossessió, a la reapropiació de les nostres vides, i, per tant, a l'empoderament ex-ante d'individus i grups, un empoderament que, a través de la transferència i redistribució de recursos sota la forma de drets universals i incondicionals, permeti l'horitzontalització d'unes relacions socials avui excessivament verticals i verticalitzadores -i els mecanismes assistencials que avui coneixem, per lloables i essencials que siguin els objectius que persegueixen, no deixen de contribuir a la naturalesa vertical i verticalitzadora de les nostres societats, precisament degut a la seva naturalesa condicional, ex-post -.
Si això és així, doncs, si resulta que la nostra opció tendeix a ser la de l’empoderament, aleshores el fet de prendre consciència de la tasca comuna que tenim a les nostres mans -aquesta lluita per l'empoderament o per l'enfortiment del poder social- ens podria permetre explorar les interseccions entre aquests projectes, crear sinergies, entendre la relació de necessitat que s'estableix entre tots aquests fronts oberts que analitzarem a les 12 del migdia. És per això que les jornades d'avui s'han plantejat com unes jornades de reflexió orientada a l'acció, a una acció que pot tenir diverses formes, però que és acció conjunta. Si tot això és així o pot ser així, doncs, un dels objectius d’aquestes jornades no pot ser altre que el de donar visibilitat al caràcter col·lectiu i complementari de les nostres respectives experiències.
3. Reapropiació com a propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
Hi ha una altra manera de veure o de dir tot això que estem comentant: ben mirat, allò que avui ens estem tornant a plantejar és, novament, la qüestió de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. De fet, la realitat permet i obliga a parlar i a plantejar les coses en aquests termes. Però anem a pams i comencem per descompondre la fórmula en qüestió:
* “Propietat” no vol dir que tots hàgim de tenir un títol de propietat jurídicament segellat a la butxaca. “Propietat” vol dir “control”, vol dir capacitat d'incidència sobre la vida econòmica i social, vol dir capacitat d'emmotllar el món en què vivim, de crear-lo, i de crear-lo tots nosaltres. Estem parlant, doncs, de propietat com a control dels instruments que ens permeten co-determinar la vida social tota.
* “Col·lectiva” no vol dir necessàriament “estatal” -tot i que tampoc ho nega: a ningú escapa que l’Estat ha de jugar un paper central com a garant del nostre empoderament com agents amb veritable capacitat de prendre la iniciativa respecte les nostres vides-. Més enllà de les majors o menors dosis d'Estat que siguin oportunes, allò que realment volem dir quan diem que la propietat ha de ser “col·lectiva” és que aquesta capacitat de control d’aquestes eines i instruments ha d'estar universalitzada, que tots i totes hi hem de tenir accés i que ha d'estar posada al servei de tots i totes i sotmesa a l’escrutini de tots i totes.
* Finalment, això dels “mitjans de producció” no vol dir necessàriament la indústria sidero-metal·lúrgica (tot i que també); “mitjans de producció” vol dir tots aquells recursos, materials i immaterials, que ens permeten produir objectes, idees, espais, estones, relacions, vida.
Així doncs, per tot allò que hem dit i per tot allò que veurem a partir de les 12, jo entenc aquestes jornades com un espai on reprendre la vella pregunta sobre com pensar la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i sobre com treballar per assolir-la. És cert que la formulació sona clàssica; però no és menys cert que la situació en què ens trobem n'és molt, de clàssica: és molt anys 30, és molt 1871, és molt pròpia 1) d'un capitalisme desembridat i 2) d'una situació d'absència de pacte social -que és la situació en què cada dia ens trobem més-. Per això deia que no només és necessari parlar en aquests termes, sinó que, a més, la realitat obliga a recuperar-los. Vegem per què.
En el nostre front socialdemòcrata, nosaltres, les esquerres, vam fer un pacte, un pacte que, de fet, directa o indirectament, tots vam propiciar. Es tractava d'un pacte social que, sobretot, va quallar després de la Segona Guerra Mundial i que va donar lloc a l'Estat de Benestar -tot això és ben sabut-. Doncs bé, el cas és que avui aquest pacte està trencat. Ha estat trencat de forma unilateral. Al nostre front socialdemòcrata -deixeu-me dir-ho col·loquialment- l'han deixat tirat. I, per extensió, a tots nosaltres. La gran pregunta, doncs, és aquesta: què fem quan els pactes es trenquen? I, en particular, què fem davant del gran trencament del pacte social de postguerra? El que avui voldria suggerir és que potser calgui tornar als orígens, fer allò que en informàtica anomenem “reiniciar” o “resetejar” i començar per recordar de què anava la cosa, de què anava tot això de l'esquerra, de l'emancipació social.
Perquè, front a la possibilitat de seguir implorant la resurrecció d'un pacte que està mort -i desenganyem-nos: està mort o, com a mínim, tocat de mort, doncs el poder econòmic, la dreta, ha optat pel gran divorci-; front a la possibilitat -dic- d'implorar la resurrecció d'un pacte mort -i sabem que implorar, pidolar i arrossegar-se té un punt de patetisme-, podríem plantejar un pacte nou -nou, però vell, però ben nou una altra vegada-: el nostre pacte, el del conjunt de les esquerres, passades ja les divisions pròpies del segle XX. Perquè tenim una tasca pendent: la de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció o, en termes menys clàssics, la de la factura col·lectiva, la del control col·lectiu dels instruments i canals a través dels quals parim i organitzem la vida productiva, la vida social.
Marco Revelli, en un article que la revista SinPermiso reproduïa el mes de desembre passat, citava una pintada que va descobrir a una paret de l'Institut Politècnic de Torí: “ens heu pres massa coses, ara ho volem tot”, deien els estudiants d'allà. En certa manera, aquestes jornades d'Inflexió s'han muntat per fer aquest gran “reset” i perquè “ho volem tot”. I perquè la multiplicitat d'allò que és possible depèn, fins a cert punt, del fet que ens asseiem a pensar allò que és desitjable; perquè pensar què és desitjable ajuda a concebre també com crear les condicions polítiques i socials per fer esdevenir possible allò que ens sembla desitjable. I això no ho podem fer sols. Això passa per imbricar experiències i lluites. Per això, també, aquestes jornades.
4. La lluita contra el capitalisme: metafísica no, gràcies.
Acabo amb una breu consideració anti-metafísica sobre la transformació social. Si hem de parlar de la crítica del capitalisme i de la seva superació, convé assumir que això del capitalisme no és una realitat monolítica l'existència de la qual segueixi un codi binari “de zeros i uns”, “d'encès o apagat”. La qüestió va més enllà de si vivim sota el capitalisme en estat pur o si l'hem extingit completament. Es tracta d'una qüestió molt més complexa i modulada. Per exemple -i aquest punt és especialment important per contextos polítics com el d'aquestes jornades-, es poden introduir elements no capitalistes en el món (capitalista) en què vivim: ben mirat, la sanitat, l'educació, els drets socials, el principi d'universalitat que a vegades acompanya el conjunt de la política pública, el blindatge d'unes condicions laborals dignes, formes democràtiques d'organitzar la producció, la distribució i el consum, etc.; tots aquests elements -i molts altres- formen part d'allò que Erik Olin Wright anomena “transformacions intersticials” del sistema, són formes d'una acció política i social reapropiadora, reposseïdora i, per tant, profundament anticapitalista, que, no obstant, sabem que poden perseguir-se i, potser, assolir-se aquí i ara. I prendre consciència d'això ens permet afegir a la frase “ho volem tot” la frase “i, a més, tot comença ara”: perquè podem posar-nos-hi ja; perquè, de fet, ja hi estem posats, i de quina manera -una vegada més, remeto a la taula de les 12-.
Dit altrament: és possible que la unitat i la complementarietat en una lluita política per la transformació social passi per desterrar tota possible metafísica respecte la dicotomia reforma Vs. revolució. Perquè ni els que es diuen revolucionaris purs tenen el monopoli de la puresa, ni els que es diuen reformistes tenen la seguretat de poder deturar la reforma i evitar que vagi més enllà i els ultrapassi. Tot això depèn molt de nosaltres, de com situem les peces sobre el taulell. Si assolim articular un espai de transferència i alineament de les nostres experiències, l'acció política s'incrusta en tota una corrent dirigida a la repossessió, a la reapropiació, a l'empoderament, a la transformació. I quan això és així, l'amplitud de la passa endavant importa menys que el fet que ens estiguem movent.
I més encara quan el pacte social de postguerra està trencat. Si hi ha pacte, ens podem preocupar per si les passes graduals en els intersticis del sistema poden formar part de la gran reforma, del gran pedaç; però si no hi ha pacte, no tenim raons per pensar que aquestes passes graduals no es puguin situar, qui sap, en la pendent relliscosa que desencadeni la transformació social plena. Insisteixo: això dependrà molt de nosaltres, del signe que nosaltres siguem capaços d'imprimir a les passes en qüestió. Per això crec que cal insistir en la potencial complementarietat de moltes de les nostres formes d'acció política i en la necessitat que entenguem que aquesta acció nostra, per molt que es situï en l'aquí i en l'ara, pot formar part d'una trajectòria que vagi tan enllà com siguem capaços de fer-la anar.
Vegeu Marx, K. (1975) [1867]: “La llamada acumulación originaria”, a K. Marx, El Capital. Crítica de la economía política, Mèxic: Fondo de Cultura Económica; Smith, A. (1981) [1776]: An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, Indianapolis: Liberty Fund; i Polanyi, K. (1944): The Great Transformation. The Political and Economic Origins of Our Time, Boston: Beacon Press.
El sociòleg nord-americà Erik Olin Wright s'ha referit a aquesta capacitat com a “poder social”. Vegeu Wright, E.O. (2006): “Compass Points: Towards a Socialist Alternative”, New Left Review, 46, pp. 93-124.
Resulta interessant en aquest sentit observar com Stéphane Hessel explica que les retallades que la dreta neoliberal europea ha estat practicant durant els darrers 30 anys, i potser amb especial cruesa arran de la crisi financera que va esclatar el 2008, suposen una ruptura del consens social que el bloc antifeixista nascut de la Resistència va estimar necessari per a la (re)construcció de la democràcia europea després de l'experiència del feixisme i del nazisme i de la dinàmica social i econòmica que els havia causat: d'acord amb el bloc antifeixista, no hi podia haver democràcia sense seguretat material, sense pensions, sense drets socials, sense una sanitat i una educació públiques i de qualitat, sense un control col·lectiu de les fonts d'energia, sense embridar i limitar la formació de grans concentracions de poder econòmic i financer. De la mateixa manera que, ja el 1943, el Consell Nacional de la Resistència, que agrupava moviments socials, partits i sindicats de procedència política ben diversa, proposava totes aquestes mesures, unides als valors que les inspiren, com a conjunt de criteris orientadors de l'articulació, en clau antifeixista, de la democràcia moderna, la formació i consolidació d'un bloc antineoliberal apareix avui com a eina indispensable per la (re)conquesta d'uns drets socials i d'una seguretat socioeconòmica que permetin limitar la dinàmica expropiadora del capitalisme contrareformat i que, així, aturi el procés d'erosió de la llibertat i de la democràcia que aquest capitalisme comporta. Vegeu Hessel, S. (2011): ¡Indignaos! Un alegato contra la indiferencia y a favor de la insurrección pacífica, Barcelona: Destino.
Vegeu Revelli, M. (2010), “La protesta estudiantil en Italia. La primera generación airada posterior al crecimiento”, SinPermiso, disponible a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=3806.
Vegeu Wright, E.O., op. cit.
A continuació podeu trobar la convocatòria del procés de constitució de les taules de convergència celebrada Madrid el dissabte 19 de febrer de 2011 amb unes 1.300 persones. Es pot seguir el procés i adherir-se al manifest a: http://www.redconvergenciasocial.org/
Grup promotor: Almudena Grandes, Ariel Jerez, Armando Fernández Steinko, Begoña San José, Carlos Berzosa, Carlos Martínez, Carlos Ruíz, Diosdado Toledano, Enrique de Santiago, Francesc Matas, Francisco Fernández Buey, Gaspar Llamazares, Ignacio Ramonet, José Luis Sampedro, José Manuel Naredo, Juan Ramón Capella, Juan Torres López, Luis García Montero, Manolo Monereo, Marcos Roitman, Àngels Martínez Castells, Maria José Saura, Miguel Riera, Pablo Iglesias, Pascual Serrano, Pedro Montes, Rafael Pillado, Ramón Zallo, Ricardo García Zaldívar, Roberto Viciano, Rosa Cañadell, Rosa Regàs, Salce Elvira. Teodulfo Lagunero, Vicenç Navarro, Xosé Manuel Beiras. CRIDA A LA CONVERGÈNCIA I L’ACCIÓ
CAL FER FRONT A L’ABÚS!
Les dones i homes que signem aquesta crida ho fem perquè creiem que és urgent despertar la consciència de l'opinió pública, és urgent que la ciutadania passi a l'acció.
Creiem imprescindible actuar com més aviat millor per frenar els abusos que s'estan cometent contra els treballadors i treballadores, contra els que ni tan sols han tingut l'oportunitat de ser-ho, com és el cas de milions de dones, contra els pensionistes o contra els petits i mitjans empresaris que també pateixen els abusos de la banca i de les grans empreses.
Signem aquesta crida per denunciar les amenaces que planen no només sobre l'economia, sinó sobre la democràcia (perquè cada vegada compta menys l'opinió del poble), sobre la justícia (perquè els financers mai paguen el mal que provoquen), sobre el medi ambient (perquè amb l'excusa de la crisi deixen d'aplicar les poques normes que el protegeixen i s'afavoreix les indústries que més el destrossen) i sobre el benestar de la majoria de la població (perquè s'està fent que la paguin els que no en tenen culpa i disposen de menys recursos). I ho fem per promoure la convergència de tots els ciutadans i ciutadanes, siguin membres o no d'organitzacions polítiques, sindicals, socials, no governamentals o culturals per posar en marxa una resposta unitària que permeti enfrontar-se amb eficàcia a la manipulació informativa, a les retallades en els drets socials i al mal que tot això està produint al ja de per si feble Estat de Dret en què vivim.
Les forces polítiques que defensen les polítiques que s'apliquen, els governs que han decidit no enfrontar-se als poders financers i nombroses institucions nacionals i internacionals estan fent recaure el principal cost de la crisi sobre les seves víctimes, sobre la majoria de la població, les classes treballadores, els pensionistes i treballadors autònoms.
La seva única recepta per sortir de la crisi és la reducció dels seus ingressos, la retallada dels seus drets socials i laborals, el sacrifici de l'Estat del Benestar i l'estrangulació de petits i mitjans empresaris que no disposen dels mateixos recursos que les grans empreses per fer front a la crisi.
Gràcies a la seva enorme influència política i mediàtica extorsionen els governs elegits i aconsegueixen fer creure a la majoria de la gent que la seva versió de la crisi i les seves receptes són les úniques possibles per aconseguir sortir-ne.
Els governs de dretes, i també alguns de base social progressista com l'espanyol, estan capitulant davant aquests poders que ara anomenen "els mercats" però que en realitat són els interessos endogàmics dels propietaris de les grans empreses i entitats financeres. Han renunciat a ser expressió de la sobirania popular i desmobilitzen la ciutadania dient-li que no s’hi pot fer front.
També volem denunciar amb aquesta crida l'engany a la ciutadania perquè la veritat és que hi ha altres formes molt més realistes d'interpretar l'origen de la crisi, hi ha polítiques més eficaces per sortir-ne, polítiques que no en provocarien una altra de més gran en poc temps i que no farien pagar les seves conseqüències als que menys tenen.
Experts i expertes de tot el món i la pròpia Assemblea General de les Nacions Unides demostren que aquestes alternatives existeixen i que serien viables si els governs decidissin posar-les en marxa.
El que està passant és una immoralitat flagrant i contrària als principis més elementals de la democràcia i de la justícia social. Però si es vol evitar no es pot fer front a aquesta situació amb el silenci, amb la desunió entre les persones que se senten compromeses amb la justícia social i amb la dignitat de tots els éssers humans. No és possible fer front a aquesta situació sense un consens ampli, coordinat i sense exclusions entre els que s'hi oposen i pateixen les conseqüències.
Per això fem aquesta crida urgent a totes les persones, organitzacions, moviments i grups compromesos amb la justícia, la democràcia i la transformació social, a tots aquells i aquelles víctimes d'aquesta situació perquè convergeixin en un espai unitari de lluita i de denúncia al voltant del programa inicial de mínims. Aquest programa és un començament i podrà ser desenvolupat en els propers mesos. Proposem el següent:
a)Immediata elaboració i dotació pressupostària d'un pla d'urgència per la igualtat com a base de lluita contra la crisi i basat en la lluita contra l'exclusió, l'atur, la pobresa extrema i la violència de gènere. En concret, immediata posada en marxa de normes ja aprovades i no aplicades i altres de nova creació per garantir la plena integració de les dones en l'ocupació de qualitat i en la societat, així com la dels homes en l'àmbit de l'espai privat: permisos per naixement i adopció iguals i intransferibles per a ambdós progenitors; universalització del dret a l'educació infantil pública i assequible des dels zero anys, implantació general de la setmana laboral de 35 hores i racionalització d'horaris, prestacions especials per a les famílies monoparentals; eliminació de les barreres per a l'accés al crèdit de les dones i supressió de tots els incentius per a la permanència de les dones a la llar o en l'economia submergida (declaració conjunta en l'IRPF, incentius a temps parcial, excedències no pagades, prestació per cuidadores en l'entorn familiar, pensió de viduïtat vitalícia, etc ...).
b) Immediata posada en marxa de mesures per evitar que centenars de milers de famílies perdin definitivament els seus habitatges, es quedin sense serveis bàsics de llum o d'aigua o siguin desallotjades per les entitats financeres que han provocat la crisi. Revisió de les operacions abusives comeses per la banca en els últims anys i indemnització als clients pels danys i pèrdues ocasionades.
c)Posada en marxa d'un pla de finançament urgent i extraordinària de treballadores i treballadors autònoms i de petites i mitjanes empreses per garantir recursos suficients que els permetin seguir desenvolupant la seva activitat i tornin a crear ocupació. Per això és imprescindible la paralització o derogació de tots els projectes o mesures adoptades per lliurar les caixes d'estalvis al capital bancari privat; nacionalitzar els bancs i caixes d'estalvis que no compleixin amb la funció de finançar l'activitat productiva, així com la creació d'una banca pública de nou tipus sotmesa a principis ètics i de servei públic.
d) Anul·lació de les reformes empreses per debilitar el sistema públic de pensions i obertura d'una negociació sobre el futur del sistema que no posi sobre la taula les retallades en la despesa sinó estratègies per augmentar els ingressos del sistema de la seguretat social mitjançant la creació d’ocupació i especialment del femení, l'increment de la productivitat i, sobretot, mitjançant la recuperació del pes que han perdut els salaris en la renda nacional en els darrers quinze anys.
e) Posada en marxa d'una reforma fiscal basada en la tributació sobre les grans fortunes i patrimonis, sobre els beneficis dels bancs, de les grans empreses, i sobre les transaccions financeres especulatives.
f) Adopció d'un pla urgent contra l'economia submergida, contra el frau i l'evasió fiscal, així com la prohibició immediata de l'activitat dels bancs i caixes d'estalvis espanyols en paradisos fiscals.
g) Renegociació del pagament del deute públic generada per la crisi bancària primant els interessos generals de l'Estat i de la societat.
h) Impuls immediat dels programes de despesa social imprescindibles per aconseguir que es reactivi l'economia espanyola equiparant tot el territori nacional a la mitjana europea en educació, sanitat, pensions, serveis de dependència i igualtat. Posada en marxa d'un pla d'austeritat orientat a la reducció de despeses supèrflues en l'administració que no són precisament, com afirmen la dreta i els grans grups empresarials, els que minven l'autogovern, la defensa dels treballadors i treballadores o el funcionament de les institucions en les quals es basa la democràcia moderna.
i) Elaboració d'un pla de reconversió de les indústries i serveis amb alt impacte ambiental en la societat espanyola amb la perspectiva de reduir-lo i garantint una transició justa cap a un nou model productiu per mitjà de polítiques de repartiment d'ocupació.
j) Rebuig clar del govern de les actuacions antidemocràtiques de la burocràcia europea, de la seva connivència amb els interessos financers i dels seus continus atacs contra la sobirania dels estats i dels pobles. Exigència d'un major pes del Parlament europeu en la presa de decisions, d'un funcionament veritablement democràtic de les institucions europees i la supeditació del Banc Central Europeu als objectius de creació d'ocupació i benestar a Europa.
Però amb els bons arguments no n'hi ha prou, cal posar els mitjans per difondre'ls i perquè es transformin en actes. Per això, per crear un nou estat d'opinió en tot el país i poder passar a l'acció de forma efectiva i coordinada, també fem una crida a la ciutadania perquè s'agrupi i organitzi sobre bases unitàries.
Per això cridem a la creació immediata de Taules de Convergència Ciutadana en tots els barris, en tots els pobles i localitats i en tots els centres de treball. Aquestes taules tenen tres objectius. El primer és que els ciutadans de bona voluntat s’asseguin a deliberar des de la pluralitat, pacíficament i democràtica, siguin o no membres de partits, de sindicats o de qualsevol altra organització, que arribin a acords i consensuïn postures i arguments eradicant el sectarisme.
El segon objectiu és informar la resta de la ciutadania sobre la veritable naturalesa de la crisi, desemmascarar els seus veritables culpables i difondre les propostes alternatives. El tercer objectiu és impulsar accions conjuntes per exigir als poders públics locals, autonòmics i estatals solucions justes i democràtiques a la situació creada, solucions que no estiguin basades, com està passant, en la retallada de drets i recursos dels febles, sinó en els principis elementals de responsabilitat, d'equitat, d'igualtat i de respecte als drets humans.
La iniciativa de convergència unitària i democràtica a la qual anomenem no pretén imitar les iniciatives de partits i organitzacions polítiques, culturals i sindicals contra el neoliberalisme que ja estan en marxa. Tot el contrari. Vol potenciar-les i fer-les més eficaces posant en comú, fomentant la comunicació entre totes elles, generant un clima per a l'enteniment, per a la discussió constructiva i per a les iniciatives conjuntes.
Per posar tot això en marxa, per divulgar la nostra invitació a l'acció i per organitzar-la, convoquem tota la ciutadania a una trobada estatal el proper dia 19 de febrer del 2011 a partir de les 11 hores a l'Auditori Marcelino Camacho de CCOO de Madrid, situat al carrer Lope de Vega número 40, i invitem els que estiguin d'acord amb els nostres propòsits i comparteixin el nostre compromís a subscriure aquesta crida a l'espai de la xarxa que figura a continuació, espai en el qual anirem informant sobre el desenvolupament de la iniciativa.
Grup impulsor inicial: David Casassas, Toni Comín, Quim Cornelles, Marc Correa, Albert Deusedes, Elvira Durán, David Escudé, Luca Gervasoni, Carlos Hornero, Òscar J. García, Sara Jaurrieta, Lluís Juberías, David Lizoain, Javi López, Sandro Maccarrone, Edgar Manjarín, Òscar Mateos, Ferran Pedret, Joan Ramon Riera, Carlos Rojo, José Manuel Rúa, Adriana Sabaté, Joan Sanchís, Albert Tomàs, Jordi Urgell.
És fàcil percebre al nostre voltant la buidor, la grisor i el tedi per l’aparent manca d’alternatives a l’actual estat de coses. Moltes persones i molt diverses compartim aquesta percepció. Persones de diversos orígens i provinences, amb diferents adscripcions en el camp de les idees, amb diverses filiacions polítiques o sindicals, o cap en absolut, però amb un mateix anhel per la transformació i la justícia socials. Persones que compartim una inquietud pel moment i la situació actuals, així com una mateixa pulsió per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, i que sentim la imperativitat i la urgència d’assolir transformacions estructurals profundes que ens encaminin a una societat d’homes i dones lliures i iguals, que decideixin junts i cooperin entre si pel progrés i el benestar comú, i per un desenvolupament sostenible. Compartim la convicció que les persones poden organitzar-se de forma més justa i millor, i ens sentim permanentment anhelants d’accelerar aquest futur. Una crida al debat i l’acció
Creiem que és necessari establir un debat generós i sincer entre les persones que compartim aquests afanys. En la convicció que aquest ha d’ésser un debat que vagi més enllà de les afinitats i recorreguts vitals que conformen el bagatge de cadascuna de les persones que desitgin participar-hi, realitzem una doble crida: una crida al conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l’esquerra política i social, als ciutadans i ciutadanes que senten el malestar de viure immersos en una situació de la qual ens volen fer creure que no hi ha sortides, a incorporar-se al debat; una crida, també, a prendre la iniciativa, a bastir un ampli moviment de persones que exigim el control del nostre futur col·lectiu.
No pretenen aquestes ratlles esdevenir un manifest fundacional a la recerca d’adhesions, perquè no són adhesions el que cerquem, sinó confluències. Volem discutir i generar espais per a l’anàlisi, per a la difusió i la generació d’idees, per a l’acció i l’exploració de camins pels quals pugui transitar aquest anhel transformador que compartim. Sense cap pretensió i amb tota la intenció, ens convoquem en una breu sèrie d’afirmacions, ara que afirmar quelcom és el primer acte revolucionari, per dir-nos — per dir-vos —, que no estem sols.
Recuperar la societat, recuperar la política
Afirmem la necessitat, front als atacs neoliberals contra tota idea de societat, front als intents per imposar-nos una tendència a la fragmentació, la disgregació i la individualització, front als esforços per destruir el comú, per fer-nos viure en precari, aïllar-nos, empetitir-nos i fer-nos sentir impotents, de revoltar-nos contra aquesta pretensió de fonamentar la dominació en la gestió de les nostres pors. Individualitzats d’aquesta manera no som individus, som fragments. I no estem sols, no estem soles. És radicalment falsa la ficció de l’ésser o la ment individual preexistent a la societat. Com a espècie, la humanitat és eminentment social, i, per tant, la política, entesa com la faceta en què cada persona es preocupa per la cosa pública, se’n forma una opinió, i hi intervé d’una o altra manera, ens és tan natural individualment com necessària per a organitzar la convivència en societat. La qüestió és, en aquest punt: quina política i per a organitzar quin tipus de societat?
La viabilitat de l’alternativa
Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent bastir una alternativa al sistema econòmic i social capitalista. Afirmem que ens podem dotar d’estratègies per a superar-lo. Mal els pesi als apologetes del final de la història i de les ideologies, pretendre que no és possible cap altra forma d’organització social i econòmica que l’actual és un insult a la raó, suposa un menysteniment de la intel·ligència humana i mostra poc coneixement de la història.
Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent pensar noves maneres de concebre i garantir la independència socioeconòmica de totes les persones, i per tant, la nostra llibertat i autonomia a l’hora de teixir interdependència, a l’hora de crear el món en què vivim.
Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent bastir un sistema alternatiu que empoderi les persones per evitar la dominació i l’explotació, que connecti les persones a través d’altres tipus de vincles i relacions de producció, i de relacions d’intercanvi lliures i regulades, on aquestes persones creïn aquestes relacions de producció per satisfer les seves necessitats reals, de forma autogestionada, i on les decisions d’inversió transcendents siguin objecte de control col·lectiu. Anomenem aquesta alternativa, viable i desitjable, democràcia econòmica
Una opció per la plena democràcia, una opció per la transformació social
Afirmem que cal rompre els mecanismes — siguin aquests més o menys subtils —, de dominació i d’explotació de les persones pel seus propis congèneres en què es basa el funcionament del capitalisme, i que cal acabar amb la depredació irracional del nostre entorn natural. La lògica d’explotació del capitalisme és intrínsecament injusta. El desenvolupament d’aquest sistema comporta necessàriament l’aparició de greus desequilibris i injustícies socials, i, fins i tot en el cas que a un sistema de mercat capitalista se li apliquin mesures socials de tipus corrector, les pròpies forces del capital tendeixen a fer aflorar i acréixer aquestes tensions socials. La manca d’una llibertat real és immanent a aquesta lògica capitalista.
Afirmem, per tant, que és necessari construir democràcies socials avançades, que concebem com el desenvolupament de la democràcia fins les seves darreres conseqüències politiques, socials i econòmiques. Allò que ha de caracteritzar aquesta concepció i aquesta pràctica de la democràcia, socialista en un sentit ampli, no és pas el fet de reconèixer iguals, sinó el fet de crear-los, proveint la seguretat material que garanteixi que tots esdevinguem ciutadans realment lliures.
Què fer?
Afirmem que no podem esperar canvis en la correlació de forces sense provocar-los, ni impulsar transformacions progressives sense una idea, per difusa que sigui, d’on volem arribar. Tenim la intenció declarada i manifesta de subvertir l’actual estat de coses, i a voltes la història necessita una empenta. La nostra utopia no respon a un model predefinit i tancat: nosaltres no pertanyem a cap tradició dogmàtica ni autoritària. A nosaltres no ens convenç la visió d’un socialisme construït des de dalt, per la gràcia d’una elit filantròpica i benintencionada, d’una dirigència revolucionària preclara i amatent, o d’un Estat benvolent i amable. La nostra utopia és més aviat una tendència, una direcció, i una manera de construir el nostre futur col·lectiu. És una tendència cap a la igualtat i la solidaritat, és transitar el camí de la llibertat, és un pensament emancipador lligat a un gest de determinació, és posar l’accent en la confiança en la capacitat de les persones per a alliberar-se per si mateixes de tota opressió o explotació.
Afirmem que cal combatre l’hegemonia actual del pensament conservador mitjançant tant l’elaboració teòrica d’un discurs alternatiu, com la seva plasmació en una cultura política d’esquerres amb elements que puguin compartir les persones progressistes amb independència de la seva filiació particular. Cal trobar la manera de bastir al voltant d’aquest projecte alternatiu la coalició de persones disposades a conformar un nou subjecte històric que sigui motor del canvi, i cal fer-ho col·lectivament, sense dirigismes i des de la base, per anar engruixint les files del canvi, aprenent en cada lluita a organitzar-nos millor.
Si tu tens una poma i jo tinc una poma, i intercanviem pomes, aleshores tant tu com jo seguim tenint una poma. Però si tu tens una idea i jo tinc una idea, i intercanviem idees, aleshores ambdós tenim dues idees.
George Bernard Shaw
Internet s'ha convertit en poc més de 30 anys en una xarxa global d'informació paral·lela a la realitat, una malla de dades binàries i béns immaterials que s'entremescla amb la nostra realitat quotidiana fins als aspectes més íntims. Nascuda a l'ombra de la intel·ligència militar nord-americana, la xarxa Arpanet, va ser autoritzada més tard per al seu ús civil i va atraure ràpidament l'atenció de l'àmbit universitari i acadèmic, així com d'un grup d'emprenedores empreses especialitzades en programari.
Des d'un principi, Internet va ser concebuda com a una xarxa de computadores al mateix nivell, relacionades d'igual a igual. Aquest aspecte es va considerar fonamental per a garantir la no dependència de la xarxa a un o diversos servidors centrals que la sostinguessin i al mateix temps la tornessin més vulnerable. Això, no obstant, va resultar ser un veritable problema en molts sentits en el moment que van voler participar-hi les empreses i fer-hi negoci.
L'expansió d'Internet es va fer a principis de la dècada dels 90 a través de maniobres econòmiques altament especulatives que van començar amb moviments en borsa de grans grups empresarials i en inversions de capital a les famoses empreses .com. Des del 1995 van sorgir multitud d'empreses que operaven a través de la xarxa promovent negocis de tota mena. En aquesta primera etapa, les corporacions financeres van invertir molt activament en projectes empresarials a Internet de manera irracional. Els baixos tipus d'interès i l'optimisme tecnològic van animar als inversors a donar suport a projectes grandiloqüents que no se sustentaven ni tan sols des del punt de vista estrictament econòmic de la doctrina liberal.
El desenvolupament de les empreses .com va ser molt accelerat, es van cercar beneficis ràpids i van deixar de costat altres aspectes del negoci molt importants. A partir del 1999, la desconfiança dels clients i l'absència d'un pla de negoci ben definit i amb objectius concrets, duen aquestes empreses a una gran crisi econòmica, que durant els primers anys s'oculta de manera descarada a l'opinió pública, mentre se segueix convidant els petits inversors a invertir en el que s'anomena "un valor segur". A principis del 2001, l'empresa Yahoo! perd més del 19% del seu valor en borsa. En el mercat espanyol, Terra és la més perjudicada amb pèrdues de més del 10% de la seva cotització. La borsa de la Nova Economia, el Nasdaq, perd una mica més del 2% i l'Octubre del 2002 arriba al seu punt més baix. En el període comprès entre l'any 2000 i el 2003, 4.854 companyies d'Internet van desaparèixer, ja fos per haver-se fusionat o perquè havien fet fallida.
Les víctimes principals de la crisi de les tecnologies van ser els petits inversors i les empreses que havien realitzat importants esforços inversors en un seguit de projectes excessivament tècnics i difícils de comprendre. De l’eufòria inicial en l’àmbit empresarial pel que fa als temes relatius a les noves tecnologies es va passar a un ambient de desconfiança generalitzat. Els coneguts portals d'Internet basaven el seu model de negoci en una concepció tradicional del màrqueting que entenia els usuaris de la xarxa com a consumidors passius de continguts. El principal problema que van patir les empreses .com dels anys 90 va ser la manca de solidesa de les propostes de negoci i la creença irracional que el nou mitjà de comunicació que suposava Internet era un nou espai verge per al consum que havia de donar molts diners als qui pugessin al tren. Generalment, no es va tenir en consideració el fet que els/les consumidors/es a Internet són una minoria dels/les consumidors/es que hi ha en el món real. El nou mitjà necessitava d’una mínima i complexa inversió per part dels potencials consumidors en material informàtic, programari i connexions que segueixen lluny de ser assequibles per a moltes economies familiars. Va influir de manera determinant el fet que el nombre d'usuaris de la xarxa fos insuficient per fer rendibles la majoria dels projectes empresos. També important va ser la manca de continguts atractius per als/les usuaris/es, ja que es treballava amb formats i tecnologies noves que no estaven estandarditzades.
L'única empresa que va sortir reforçada de la crisi de les .com va ser Google. Google Inc. és una empresa que té com a principal producte el motor de recerca del mateix nom. Va ser fundada el 1998 per dos estudiants de doctorat en informàtica en l'escola d'enginyeria de la Universitat d'Stanford, Larry Page i Sergey Brin. Encara que el seu principal producte és el cercador, l'empresa ofereix també centenars d'altres serveis que es caracteritzen per permetre la publicació de continguts elaborats pels mateixos usuaris. El paper de Google en l'actual xarxa d'Internet és el de peça fonamental. S'ha convertit, de fet, en el portal d'entrada de la majoria d'internautes a la xarxa. La clau del seu èxit, que diferencia el seu destí de la resta d'empreses .com d'aquella generació, és que Google mai s'ha preocupat de crear continguts, sinó que s'ha limitat a ordenar-los mitjançant criteris oberts i modificables que persegueixen oferir a l'usuari allò que busca, sense donar preferència a criteris econòmics o polítics. De fet, la base del seu èxit ha estat una concepció del cercador similar a la d'un servei públic autogestionat, que els seus fundadors van voler resumir en el lema "Don't Be Evil" (“No ser dolents”). En estudis realitzats l'any 2006, Google era l'empresa del món que millor tractava i retribuïa els seus empleats i empleades, a part de ser una de les cinc marques més ben valorades pels/les consumidors/es. Però, malgrat la bona imatge de marca que han intentat projectar els seus fundadors, Google és una empresa poderosa que exerceix un control determinant sobre tota mena d'informació, pública i privada, motiu pel qual ha despertat la desconfiança de diversos sectors de l'escena pública internacional, inclosos els defensors dels drets civils dels Estats Units d'Amèrica i governs de Països de la Unió Europea. Fins l'any 2010, Google sempre havia mantingut un respecte escrupolós amb la legislació internacional, adaptant-se als requeriments de les lleis de països tan diferents com la Xina o els Estats Units quan ha estat necessari i complint una ferma política de protecció de dades i privacitat de cara als usuaris. No obstant això, aquesta actitud de neutralitat de l'empresa ha variat de forma important arran del que s'ha conegut com la primera guerra del Ciberespai, que ha enfrontat l’empresa i el govern xinès en un conflicte purament polític.
Sota l'empara de l'experiència del model de negoci de Google moltes empreses han sorgit en els darrers anys oferint serveis als usuaris per publicar els continguts creats per ells mateixos o per ordenar i personalitzar els continguts de la xarxa, entre les quals destaquen Flickr (imatges), YouTube (vídeos), Writely (textos) i un interminable etcètera. Durant l'any 2006, un seguit de moviments entre empreses han evidenciat la tendència a la concentració de serveis entre Google i el seu principal competidor, Yahoo! Google ha adquirit Writely (ara Google Docs) i YouTube, mentre que Yahoo s'ha fet amb el control de Flickr i una sèrie de serveis similars. Els enormes guanys d'aquests models de negoci, que obtenen molts beneficis en proporcionar serveis gratuïts als/les usuaris/es a canvi que aquests/es accedeixin a fórmules de publicitat contextualitzada, ha portat alguns/es estadistes a parlar en els darrers temps d'una revolució de la web que han anomenat Web 2.0. En realitat, més que una revolució, aquest procés també té totes les maneres d'una lògica evolució en l'ús d'Internet per part dels/les usuaris/es, acompanyat d'una adaptació per part de les empreses als nous canals de comunicació cibernètics, un cop passada l'eufòria irracional dels 90. Des d'un punt de vista tècnic, l'evolució del llenguatge web per donar pas a noves classes de continguts, com la interactivitat, el vídeo o l'àudio, s'ha realitzat sense cap trencament ni innovació veritablement revolucionària amb les tecnologies anteriors. Aquestes aplicacions web són possibles gràcies a la combinació de diferents tècniques de programació que ja existien juntament amb els beneficis d'una major velocitat de navegació proporcionada per la popularització de les connexions ADSL.
L'actual ressorgiment del mitjà web després de la crisi dels 90, ha estat possible gràcies a la penetració de la filosofia col·laborativa del Codi Obert i el Software Lliure en la societat. Els defensors de l'existència d'un moviment Web 2.0 el defineixen com a una expressió que vol fer referència als canvis esdevinguts a Internet des de les webs tradicionals pensades per a consumidors/es a les noves aplicacions web destinades a usuaris/es. Els/les propulsors/es d'aquest pensament consideren que Internet només té sentit com a mitjà per compartir continguts creats per els/les usuaris/es mateixos/es. Deixant de banda l'esperit comercial d'aquestes proclames, cal constatar un canvi de tendència significatiu en l'ús d'Internet, amb afectacions a la resta de canals de comunicació tradicionals. Efectivament, Internet ha modificat de manera notable l'ús dels mitjans de comunicació d'una part important de la població, que han passat de ser simples espectadors/es a ser usuaris/es actius/ves i creadors/es de continguts. Internet ha convertit els mitjans de comunicació unidireccionals en eines cares i ben sovint inútils. Allò més visible d'aquest canvi de tendència és la irrupció dels blocs o weblogs que posen a disposició de tothom una manera senzilla de publicar notícies i opinions personals en condicions de relativa igualtat amb els mitjans que tenen a Internet els grans grups de comunicació. En el mateix sentit, la Viquipèdia o YouTube han esdevingut, en poc temps, una font d'informació que utilitzen tots els mitjans tradicionals. D'altra banda, l'ús de la sindicació de titulars i els cercadors de notícies està desplaçant la premsa escrita tradicional, de manera que els punts de referència informatius han deixat de ser les capçaleres de prestigi o les agències de notícies i cada cop són més els blocs d'especialistes i els moviments ciutadans generadors d'opinió.
L’actual debat sobre la "neutralitat d'Internet" sorgeix a conseqüència de les pressions d'un seguit de companyies operadores de telecomunicacions, al capdavant de les quals figuren Cisco, Motorola, Vodafone i Telefonica, que propugnen un replantejament de la xarxa sota criteris de mercat. Aquestes corporacions pretenen establir una Internet de pagament a l'estil de la televisió per cable que discrimini els usuaris en funció de les seves quotes de pagament i limiti l'ús de determinades aplicacions fins ara gratuïtes, com el correu electrònic o la telefonia de veu sobre IP. Les operadores es convertirien en "porteres" d'Internet, amb la potestat de discriminar entre diferents tipus de tràfic. Implicaria que els portals web amb major capacitat de pagament podrien tenir accés a rutes ràpides, mentre que els llocs que no paguen el peatge estarien condemnats a la via lenta.
Aquest debat és el primer dels 25 temes més ocultats per la gran premsa dels EUA segons l'informe Projecte Censurat 2007, reportatge anual sobre la censura en els mitjans nord-americans que dirigeix el sociòleg Peter Phillips a la Universitat Sonoma State de Califòrnia. A l'extrem contrari d’aquests plantejaments, diversos estats com la Xina o l'Índia i alguns països de la Unió Europea, conjuntament amb les principals agrupacions de programadors i de cibernautes, propugnen un traspàs dels organismes reguladors d’Internet a l'ONU per tal de garantir-ne la seva neutralitat.
D’altra banda, per motius similars, les operadores privades també tenen en el seu punt de mira una altra tecnologia oberta molt popular: el P2P. Les xarxes d'igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), defineixen un sistema de comunicació que no té clients ni servidors fixos, sinó un seguit de nodes que es comporten alhora com a clients i com a servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica. Aquest model contrasta amb el model client-servidor. Qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible. Converteixen doncs les computadores en elements actius que permeten els usuaris intercanviar informació i agrupar capacitat de processament. Fent-ho a més al marge de la World Wide Web. Els nodes poden diferir en configuració local, velocitat de procés, ample de banda i capacitat d'emmagatzematge. Com que la majoria d'operadores privades no proporcionen als seus clients una IP fixa, no podrien connectar-se entre elles perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. Les plataformes Peer To Peer realitzen una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantenir la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de què disposen els clients. Després d'això, la clientela ja té una informació sobre la resta de la xarxa i pot intercanviar informació, sense sol·licitar la intervenció dels servidors.
Les grans corporacions intenten frenar les xarxes P2P d'igual a igual perquè són una amenaça més al monopoli que ostenten sobre les xarxes de comunicació. Però camuflen el seu discurs rere una retòrica contra la vulneració dels drets de propietat intel·lectual del material que s'intercanvia en aquestes xarxes, a les que consideren responsables de la distribució massiva i il·legal de material protegit per Copyright. Tenen la pretensió d'aconseguir prohibir-les per així mantenir el tradicional sistema vertical de comunicació, que els beneficia i els permet exercir un control de la informació que arriba a la població. Gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo, i representen una gran amenaça als models empresarials ja establerts, sobretot per empreses discogràfiques i distribuïdores. Hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P els espera un camí ple de problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb un aspecte fonamental: milions d'usuaris/es.
Aquesta guerra enfronta també les mateixes corporacions privades, dividides per sectors i interessos finals: les operadores contra les empreses de programari i de serveis en línia. Per tal d’imposar un model de xarxa que respongui als seus interessos de negoci, les multinacionals operadores han declarat la guerra a Internet i, de retruc, a les empreses que han crescut a l’ombra de la seva forma actual. Així mateix, per estendre la seva visió de la qüestió han establert un pacte estratègic amb una altre sector perjudicat pel desenvolupament d’Internet, les productores d’"entertainment". Juntes intenten portar el debat a un altre terreny on consideren que tenen avantatge: el Copyright sobre els béns culturals.
Hem trigat més del que ens proposàvem en poder treure aquest número de Realitat i us presentem aquest número doble. Moltes, moltíssimes coses han passat al país, però podem posar tres dates que ens poden servir per situar-nos: el 10 de juliol i la resposta ciutadana a la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, el 29 de setembre i la mobilització liderada pels sindicats de classe contra el viratge polític del govern, el pla d’ajust i austeritat, i la reforma laboral contra els drets dels treballadors i treballadores, i, finalment, el 28 de novembre, on l’expressió política més clara de la burgesia catalana, CiU, ha recuperat el govern de la Generalitat posant fi a un septeni progressista on s’ha assajat per primer cop des de temps de la República una aliança unitària d’esquerres on el catalanisme popular va ser, tal com un element central.
El 1999 el Partit dels i les comunistes de Catalunya, fidel a la tradició dels comunistes a Catalunya i en un moment de desgast del projecte pujolista, va llançar una conferència sobre el fet nacional, entenent que la recuperació de la tradició del catalanisme popular que posa al centre els ciutadans i ciutadanes, el benestar, la democràcia i la llibertat era alhora un punt de trobada de les esquerres polítiques per a una construcció de Catalunya des d’altres valors i amb altres prioritats, dirigida per les classes populars. La concreció va arribar el desembre de 2003 amb el Govern Catalanista i d’Esquerres. Més enllà dels matissos i desencontres, les polítiques socials i l’avenç en l’autogovern han estat dos acords centrals del projecte de govern d’esquerres i són el patrimoni que deixa al nostre poble i que cal defensar.
Segurament l’hegemonia de la dreta nacionalista i per tant la seva resistència i el seu influx en la direcció del país era molt més forta del que vam preveure i segurament no hem estat capaços d’assentar socialmen una hegemonia d’esquerres i del catalanisme popular. Ara, la dreta no només ha recuperat el govern, sinó que ha fet un treball de recomposició a la societat civil i d’actualització de la seva hegemonia.
Aquests documents de la Conferència sobre el fet nacional del PCC que publiquem són un punt de partida interessant per a la discussió i el treball polític. Perquè, la necessària recomposició de les classes populars i les esquerres polítiques, que en són l’expressió, no hauria de fer-se sense tenir en compte aquest element central per bastir un projecte alternatiu que arrabassi la direcció del país a la burgesia: l’actualitat de la unitat de les esquerres i el catalanisme popular. Altre debat és com i on es concreta avui això, com actualitzem un projecte d’aquestes característiques en una nova situació i analitzem críticament l’experiència per aprendre i construir, com fem que la classe treballadora jugui un paper més central i dirigent, com generem les bases d‘una hegemonia duradora.
Joan Josep Nuet i Pujals Senador d’EUiA a l’Entesa Catalana de Progrés i Secretari General del PCC
Joan Josep Nuet va preparar aquesta arran la intervenció el 13 de juliol de 2010, dies després de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut de Catalunya i la mobilització unitària per mostrar el rebuig del poble de Catalunya, en una taula rodona de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) sobre el Dret a decidir junt amb l’Ignasi Llorente, Secretari d’Imatge i Comunicació d’ERC, i Juan Josep López Burniol, notari.
FET NACIONAL; EL CATALANISME POPULAR PER L’AUTODETERMINACIÓ I EL DRET A DECIDIR
La Nació és fruit de la voluntat col·lectiva dels ciutadans i ciutadanes que la conformen. L’element central que subjecta la Nació per una visió progressista són els ciutadans, és una comunitat de ciutadans vertebrats com a formació socioeconòmica específica, un col·lectiu estable de ciutadans que té una identitat, i que apareix al mateix temps que apareixen les classes en lluita en el període modern.
Al llarg de la història de Catalunya, a causa de l’existència de classes, s’han desenvolupat diversos catalanismes, de conservadors i de progressistes, de dretes i d’esquerres, una important tradició del moviment obrer català pertany al catalanisme d’esquerres i popular.
Ens sentim part del catalanisme popular, que expressa una dinàmica i una voluntat de construcció nacional basada en una caracterització que passa per desenvolupar la democràcia política, econòmica, social i cultural articulant la societat civil alternativa.
Per a nosaltres els drets nacionals no tan sols són els drets que tenen a veure amb les relacions entre les nacions sinó aquells que es desprenen dels drets socials i cívics siguin individuals o col·lectius.
Els comunistes hem d’entroncar el projecte estratègic del Front d’Esquerres amb el catalanisme popular i no deixar de cap manera a la burgesia que hegemonitzi aquest fet amb la seva perspectiva conservadora de nacionalisme identitari, etnicista o territorialista.
Precisament si a Catalunya el Fet Nacional va ser capaç de resistir el període de la Dictadura Franquista va ser pel fet de que la classe treballadora va saber assumir al costat i en estreta comunió de la lluita social i democràtica contra el feixisme, la lluita pels drets nacionals del nostre poble.
En aquest moment d’intent de divisió dels treballadors segueix tenint una importància cabdal la frase del PSUC “és català el qui viu i treballa a Catalunya” com a element d’unitat de la classe treballadora i on la creació de CCOO com a “sindicat de Classe i Nacional” va ser una fita determinant.
Si plantegem i defensem l’hegemonia de la classe treballadora, aquesta no podrà aconseguir-la sense la incorporació plena del catalanisme popular per desenvolupar un projecte atractiu pel conjunt del poble de Catalunya, projecte que de forma medul·lar per nosaltres es ocupat per les preocupacions socials i econòmiques.
La classe treballadora s’unifica i reforça com a classe al mateix temps que desenvolupa la construcció nacional sota un paraigües popular, democràtic i participatiu. Aquesta construcció pot donar a la nació una caracterització antiimperialista, no centralista, solidària i internacionalista i amb plena capacitat de relació entre iguals amb d’altres pobles d’Espanya, d’Europa i del Món.
La nostra visió de participació, o no, en un Estat propi o compartit està en funció de la voluntat i dels interessos d’aquesta majoria ciutadana que podem expressar com a poble on al centre hi participa la classe treballadora, que ha d’expressar a mig i llarg terme un projecte emancipatori que va molt més lluny dels estats (siguin el fiancés, l’espanyol o el català).
Si nosaltres volem desenvolupar l’autogovern de la nació catalana és per dos motius, el primer perquè en tenim dret democràtic a fer-ho, encara que podríem decidir no fer-ho, i el segon és perquè objectivament la classe treballadora i amb ella el poble de Catalunya han caracteritzat l’opressió històrica que ha desenvolupat l’oligarquia terratinent i centralista espanyola, que s’ha anat convertint avui en una oligarquia financera aliada amb expressions del tardo i neofranquisme, que tenen un projecte conservador i centralista que ha fet i fa encara molts pactes històrics amb part de la burgesia catalana.
Per tant el desenvolupament de marcs d’autogovern és una forma d’afrontar la lluita de classes a l’Estat Espanyol ja que nosaltres defensem aquest autogovern sota uns paràmetres d’aprofundiment de la democràcia política i social i objectivament la lluita dels pobles d’Espanya que aspiren a més autogovern és aliada de les lluites socials i econòmiques de la classe treballadora espanyola i del conjunt dels pobles d’Espanya.
Espanya s’ha de comportar com un Estat de nacions i regions, com un Estat Federal, laic i republicà, plurinacional, pluricultural i plurilingüe
Una segona transició és necessària i si les forces de l’oligarquia financera tardo i post franquista ho impedeixen amb una lectura restringida de la Constitució de 1978, vol dir que queda trencat el pacte constitucional i s’obre a mig i llarg plaç una nova reflexió constituent.
Per aquesta reflexió i d’altres que afecten al funcionament democràtic cal agrupar al màxim de forces democràtiques per aïllar els grups antidemocràtics que operen des de diferents àmbits del poder, grups que en esferes econòmiques, socials, democràtiques i culturals aposten per una veritable involució que ens porti a escenaris en aquests àmbits anteriors a 1978. Les solucions neoliberals per sortir de la crisi no en són en absolut una excepció i entren en els mateixos conceptes de retallades.
La sentència
La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de Catalunya és eminentment política, ja que la Constitució del 78 té marge per admetre el text sense retallar-lo gens ni mica.
Aquesta posició ideològica que presenta l’ha cercat el PP per saltar-se la majoria al Congrés, al Senat, al Parlament de Catalunya i també el referèndum del poble de Catalunya. És una posició centralista, conservadora i profundament antidemocràtica.
El TC no té legitimitat democràtica ja que s’han saltat tots els requisits per la seva renovació, però sobretot perquè la seva composició obeeix a una tendència viciada pel bipartidisme, que es reparteix entre PP i PSOE el nomenament dels magistrats, i per una realitat en què només els poders centrals de l’Estat hi estan representats, no pas els poders locals ni els autonòmics.
Aquesta sentència s’inscriu en una onada conservadora i antidemocràtica enmig de la lluita per la sortida de la crisi del capitalisme financer, en què es vol ajustar l’estat del benestar, el model d’Estat i la representativitat de l’esquerra alternativa i el sindicalisme de classe.
El Congrés i el Senat tancaran els propers dies la no modificació de la Llei Electoral, el reforçament dels mecanismes repressius de la llibertat política de la Llei de Partits (procés de pau a Euskadi) i mantindran el Pacte per la Justícia de PP i PSOE, que és el que ha conformat la composició de repartiment del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial (autor dels casos Garzón, Gürtel i Memòria Històrica).
A Espanya hi ha un pacte entre la facció d’estat de l’oligarquia financera (causant i gestora de la sortida a la crisi per la dreta) i els grups del tardo o post franquisme, que s’articulen i coordinen (en alguns moments són el mateix) per desenvolupar la seva ofensiva antidemocràtica, imposant les polítiques antisocials neoliberals i les visions centralistes i autoritàries.
Cal reforçar i fer créixer l’espai federalista al conjunt de l’Estat doncs és un punt de trobada dels sectors progressistes que necessitem sumar per aturar la dreta i reforçar una sortida social, federal i democràtica per l’esquerra.
La mobilització per les llibertats nacionals i socials, les manifestacions i la vaga general són una oportunitat per oposar-s’hi i lluitar, contra les retallades socials i contra les retallades nacionals.
A continuació publiquem el text de discussió de la Conferència sobre el fet nacional que el PCC va realitzar el 1999 i les transcripcions de les intervencions de resum que el Secretari General del PCC, en aquell moment Marià Pere, va realizar per recollir el debat. Aquesta conferencia té lloc anys abans que es materialitzés el Govern Catalanista i d’Esquerres amb la signatura del Tinell i s’inscriu dintre d’un moment d’embranzida de diverses expressions del catalanisme popular davant els signes d’esgotament de la, d’altra banda sòlida, hegemonia del projecte pujolista durant dues dècades. Es tracta d’una caracterització del fet nacional i de la tradició dels comunistes catalans i del catalanisme popular que ens és un instrument molt valuós avui per al treball i la discussió política.
Hem demanat una aportació al debat de l’articulació de fet nacional i projecte transformador a Francesc Matas. El debat entre tradicions és clau per avançar cap l’actualització que l’esquerra necessita a nivell teòric i pràctic per fer front a un món en ple canvis que demanen respostes. Realitat vol apostar en ferm en aquesta nova etapa. per Francesc Matas Salla Secretari General del Partit Obrer Revolucionari (POR)
El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i , molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el té plantejat d’una manera tan viva.
Andreu Nin
La alliberació de les nacions oprimides pressuposa: 1) plena igualtat de drets de les nacions...; 2) Llibertat de separació política.
Lenin
La reflexió teòrica és una responsabilitat política obligada per copsar i comprendre l’evolució del Fet nacional català i espanyol dins l’estat espanyol.
A la llum d’una renovació estatutària maldestre sense el dret a l'autodeterminació, amb el greuge de l'anulació pel Tribunal Constitucional estatal a instàncies del PP malgrat un govern estatal del PSOE i un govern autonòmic català del PSC(PSOE), i amb l'afegit de la recent victòria de la dreta catalana i espanyola a Catalunya, la massiva manifestació ciutadana popular del 10 de juliol de 2010 per “Nosaltres decidim”, posa les llibertats democràtiques nacionals de plena i viva actualitat.
* * *
El desenvolupament capitalista a la península ibèrica ens ha llegat alguns fets cabdals com un sector industrial esquifit i atomitzat de petita empresa, amb predomini de serveis i del capital financer; també una varietat de pobles estructurats en dos estats, Portugal i Espanya.
La peculiaritat a l’estat espanyol burgès és que ha quedat format per diferents nacions. Aquestes nacions, amb les seves burgesies, no s’han fos en una sola. El que coneixem en la conceptualització ideològica, legal constitucional, com a nació espanyola és, en realitat, l’hegemonia i predomini de la nació castellana-espanyola respecte a les nacions catalana, basca i gallega, sense entrar en les situacions neocolonials de Ceuta i Melilla, i de les Illes Canàries.
En la terminologia política s’empren formulacions de nació espanyola única o unitat de la nació espanyola (Tribunal Constitucional), Nació de nacions, Plurinacional, Nacionalitats. Darrera d’elles, és a dir en el seu contingut, respiren les diferents concepcions polítiques de dominació i relació entre el diferents pobles i l’estat, però a cap d’elles es permet un lloc a la llibertat de diferents nacions o la lliure unió entre les diferents nacions existents.
La nació, en el veritable sentit de la paraula, és un producte directe de la societat capitalista, per tal com sorgeix i es desenvolupa allí on sorgeix i es desenvolupa el capitalisme. La nació es caracteritza per l’existència de relacions econòmiques capitalistes determinades, la comunitat de territori, d’idioma i cultura
Andreu Nin
A diferencia d’Alemanya o d’Itàlia, la nació i l’estat espanyol s’han constituït sobre la base de la dominació i la negació de les demés nacions que, per distints avatars de la història, no varen aconseguir realitzar-se com estat modern burgès, però tampoc integrar-se suficient en aquest estat i en les seves classes dominants.
Aquesta situació política s’ha resolt en fals en diferents moments de la història. Millor dit està pendent de resoldre. L’últim cas és amb la renovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dins l’estat espanyol.
Catalanisme conservador i popular
El moviment d’emancipació nacional català ha seguit la tendència de fons capitalista d’aconseguir la construcció nacional. Aquest moviment s’expressa de forma ben diferent segons sigui la classe social que el lideri.
Les capes més altes de la burgesia han posat la seva empremta en un catalanisme polític conservador, autonomista, disposat a canviar les mancances democràtiques per la protecció de les institucions repressives i legals estatals davant l’amenaça d’una mobilització social treballadora; alhora ho han combinat amb certes avantatges econòmiques pels seus negocis industrials i comercials.
Les capes més petites de la burgesia, la pagesia, i el gruix dels segments professionals de la població han projectat i liderat un catalanisme popular, d’esquerres, amb varis episodis que ha intentat consumar els processos de llibertats democràtiques nacional amb l’estructuració d’un estat català. Intents fins ara neutralitzats i impedits per l’estat espanyol. El moviment obrer a Catalunya sempre ha sofert una divisòria entre una component catalana i una espanyola, enguany completada per les minories procedents de la immigració.
Tanmateix en les situacions que la classe treballadora catalana s’ha ocupat i participat del moviment d’emancipació nacional, ha estat o com a ciutadania individual o com a capes socials massives, però en ambdues situacions liderades per les altres classes socials.
Un lideratge per part de la classe social obrera no pot ser una simple substitució o hegemonia en el moviment d’emancipació nacional d’unes classes per unes altres. Els objectius polítics democràtics i socials, el mateix sentit de la construcció nacional s’hi veuria seriosament afectada i determinada.
La classe treballadora pot donar consistència i liderar una mobilització i un moviment potent d’emancipació basat en una radicalitat en la lluita i consecució de les llibertats democràtiques nacionals que tingui en compte alhora l’explotació social. Vol dir això que només es podria lluitar per unes llibertats democràtiques de Catalunya que impliquessin la seva transformació social?. O que sigui necessària una etapa de construcció nacional burgesa estatal per poder després dedicar-se a la lluita social? O fins i tot al contrari, que si ens centrem i resolem l’explotació i domini social aleshores ja no caldrien unes llibertats nacionals?
No sabem quin serà el ritme ni els processos que es seguiran a Catalunya i a l’estat espanyol. Però sí podem establir que les solucions d’Estatuts autonomistes no han aconseguit eliminar l’aspiració democràtica nacional de llibertat per la població i nació catalana.
Per tant el que ens correspon a les tendències treballadores del marxisme revolucionari té a veure més en assumir i liderar les llibertats democràtiques nacionals complertes per la defensa ferma dels drets de la nació oprimida, això tant des de la pertinença a la nació opressora com des de l'oprimida.
l proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en un Estat independent si aquesta és llur voluntat. Cap privilegi per a cap nació, cap privilegi per a cap idioma! Cap opressió, cap injustícia envers la minoria nacional! Heus aquí el programa de la democràcia obrera.
Andreu Nin
La via de l’Autonomia amb la renovació de l’Estatut i la política gradual reformista del progrés de l’autogovern ha esdevingut una via morta i sense sortida.
A la Unió Europea, a Espanya i a Rússia, només s’accepta el dret a l’autodeterminació pels processos colonials. Encara que això no ha impedit que s’hagin format noves Repúbliques amb el desmembrament de l’antiga URSS, amb el de Iugoslàvia als Balcans, i amb el de Txecoslovàquia. Però Txetxènia es considera “russa”, i Catalunya se la titlla d’espanyola.
Aquesta actitud és compartida per la classe dominant burgesa, però també per la socialdemocràcia vigent. De fet, la majoria de la classe treballadora europea, tracta els moviments emancipadors nacionals seguint els designis dels "seus" estats nacionals constituïts.
Amb mil i un raonaments, es considera que es pot decidir sobre i en comptes de les minories nacionals o senzillament es nega la seva realitat política. A l'estat espanyol amb 47 milions d'habitants, n'hi ha 35 a Espanya, 7,3 a Catalunya, 3 a Euskadi, i 1, 5 a Galícia; la proporció entre la població catalana i l'espanyola és d'1 a 5.
Tanmateix entre les tendències marxistes que assumeixen en el seu programa el dret a l’autodeterminació es fan tot de condicionants dels que resulten que no s’accepti al cap i a la fi les conseqüències fonamentals i el dret a poder decidir separar-se, a constituir un estat propi i a establir les relacions avinents amb els altres estats i nacions de forma lliure. Gairebé la condició queda en que no s'exerceixi aquest dret per evitar trencaments, entre ells el de l'estat burgès, malgrat aquestes condicions comportin la divisió treballadora, l'enfrontament i desconfiances, i la dependència amb el respectiu xovinisme de cada burgesia.
La reconeixença del dret indiscutible a la separació no comporta però, ni de bon tros, la propaganda a favor d’aquesta separació en totes les circumstàncies ni considerar-la invariablement com un fet progressiu. La reconeixença d’aquest fet disminueix els perills de disgregació i aferma la solidaritat indispensable entre els treballadors de les diferents nacions que integren l’Estat. En sostenir aquest dret, el proletariat no s’identifica amb la burgesia nacional que vol subordinar els interessos de classe als interessos nacionals, ni amb les classes privilegiades de la nació dominant, que volen convertir els obrers en còmplices de la política d’opressió nacional”
Andreu Nin
“Nosaltres decidim” va encapçalar i és el clam popular expressat a la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010. Aquesta demanda ha estat completament desatesa, com les consultes ciutadanes locals als municipis.
Ha de poder decidir o no la població de Catalunya? I, si ha de poder decidir exercir el dret d’autodeterminació, pot decidir separar-se i constituir un estat o només pot decidir una relació de més o menys autogovern dins l’estat espanyol? Hem de seguir acceptant que no pugui decidir?
Si volem ser fidels al socialisme hem des d’ara mateix dedicar-nos a l’educació internacionalista de les masses, impossible de realitzar entre les nacions opressores sense propugnar la llibertat de separació de les nacions oprimides.
Lenin
Llibertat nacional i federalisme
La federació, però, pot esser sòlida i els seus resultats poden ser efectius, només en el cas en què es basi en la confiança mútua i l’acord voluntari de les nacions que entrin a formar-ne part.
PC URSS
Un element vital de la defensa ferma de la llibertat nacional és enfortir el front de classe, la confiança i la unitat entre la classe obrera de la nacionalitat opressora i l’oprimida, i a l’inrevés. Un altre element és afeblir les burgesies i l’estat. Amb això es coixeja terriblement, doncs gairebé totes les organitzacions polítiques treballadores estatals, i algunes de les autonomies, posen l’estat burgès i la Constitució monàrquica com un referent intocable, i gairebé indivisible.
A la gent que no ha aprofundit en el problema, els sembla “contradictori” que els socialdemòcrates de les nacions opressores exigeixin la “llibertat de separació” i els socialdemòcrates de les nacions oprimides la “llibertat d’unió.
Lenin
Els intents de progrés en l’autogovern autonòmic no ha portat, ni hi ha indicis de que pugui ser una perspectiva, a la flexibilitització i democratització de l’estat espanyol i de la Constitució.
Ni la reforma autonòmica estatutària, ni la reforma constitucional, són perspectives possibilistes viables. Som en una cruïlla. Per defensar des de la nació espanyola la garantia de llibertat de separació a la classe treballadora i a la població catalana, i per defensar des de la nació catalana la llibertat d’unió federal amb la classe i població treballadora espanyola, ens cal una política clara de ruptura política de l’estat espanyol.
Aquesta ruptura política institucional no ha d’estar condicionada per cap unió forçada, ni federal ni confederal, sinó pel desenvolupament de les llibertats democràtiques.
Un veritable acord o pacte federal democràtic ha d’establir-se entre nacions democràtiques i lliures.
Aquesta lluita és necessària i possible encara que la realització de l’emancipació nacional pot esdevenir més una tasca del socialisme que de la democràcia burgesa capitalista.
Aquest és el segon d’un conjunt de 5 articles sobre l’impacte del desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació sobre la clsse treballadora. Aquest treball pretén analitzar el desenvolupament de les xarxes de telecomunicacions produïda paral.lelament al procés privatitzador i l’ofensiva neoliberal.
Xarxes de comunicacions: lliures o propietàries?
La madre del decoro, la savia de la libertad, el mantenimiento de la República y el remedio de sus males es, sobre todo lo demás, la propagación de la cultura.
José Martí
Des del punt de vista estructural, la xarxa telefònica de comunicacions constitueix l'altre element imprescindible per al desenvolupament de les TIC. Internet en si mateix no és cap altra cosa que el conjunt de computadores comunicades entre elles a través de la xarxa de telefonia.
El desplegament de les xarxes telefòniques pot dividir-se en dues grans etapes. Durant tot el segle XX, des de la invenció de la telefonia per cable terrestre, la iniciativa de la seva implantació va venir de la mà dels Estats que la contemplaven com a un aspecte estratègic de les seves comunicacions. La inversió estatal va portar-se a terme en la majoria dels casos a través de Companyies Públiques de caràcter Nacional. A finals del segle XX, els avenços en telefonia sense cables van requerir de noves inversions en infraestructures i, aquest cop, el procés es va portar a terme segons l'estricte model liberal. Des de la dècada dels 80 i durant tots els anys 90, els Estats van privatitzar les companyies públiques de telefonia: la gestió de la xarxa terrestre va quedar en mans de grans societats anònimes. Així van néixer les operadores privades de telefonia, també conegudes com a ISP (Proveïdores de Serveis d’Internet). Aquest procés es va portar a terme de manera molt irregular i en moltes ocasions les concessions es van fer segons criteris polítics, no estrictament econòmics.
La doctrina liberal utilitzada per justificar la privatització de la telefonia va ser la recorrent invocació a la lliure competència com a factor determinant per a la reducció de costos. No obstant això, la privatització de les telecomunicacions ha suposat un veritable desastre econòmic: s'han encarit els serveis, les corporacions han desatès les inversions necessàries en infraestructures, no hi ha hagut cap planificació a llarg termini i l'única estratègia ha estat l'obtenció de beneficis ràpids gràcies a la minimització de tots els costos.
Així mateix, el desplegament de la xarxa telefònica per radiofreqüències, la telefonia mòbil, de mans de les operadores privades no pot considerar-se en cap cas com a modèlic. L'ús de tecnologies obsoletes en el seu moment d'implantació ha estat una constant de tot aquest procés. A excepció del Japó, cada nova generació de telefonia mòbil s'ha dut a terme amb tecnologies que ja estaven totalment superades, com el GSM, el GPRS o el 3G. Aquesta implementació per fases respon únicament a la voluntat de les corporacions d'obtenir qualsevol benefici possible del procés de modernització de la xarxa, obligant els consumidors a renovar constantment els seus aparells tecnològics per poder gaudir de les noves prestacions que són publicitades.
Paral·lelament, els avenços tecnològics i la popularització de les TIC van permetre a universitats públiques i particulars voluntariosos desenvolupar projectes de telecomunicació que requerien d’una mínima inversió econòmica. Exemples d'aquestes tecnologies populars són el WI-FI i la telefonia de veu IP. El desenvolupament d'aquestes infraestructures no comercials de telecomunicacions ha suposat un seriós problema per a les corporacions que hi lluiten en contra aferrissadament per tots els mitjans, exercint la seva influència com a lobbie sobre els governs i contaminant el debat a través dels mitjans de comunicació.
El WI-FI és una popular tecnologia de molt baix cost que utilitza l'espectre lliure de radiofreqüències que fan servir els radioaficionats per transmetre dades entre computadores. Es tracta d'una tecnologia desenvolupada principalment per no professionals però tan eficaç que el mercat de computadores ha acabat per adoptar-la: actualment, pràcticament totes les computadores venen equipades de sèrie amb un port WI-FI, especialment les portàtils. L'ús generalitzat d'aquest sistema de comunicacions suposa una important amenaça per als interessos de les operadores privades de telefonia. A través del WI-FI, centenars d'usuaris i usuàries poden compartir una única connexió a Internet, amb l'estalvi econòmic obvi que això suposa. De fet, gràcies al WI-FI seria possible una Internet totalment oberta que no depengués en absolut de la xarxa de telefonia, especialment en els nuclis urbans. Les limitacions de les actuals antenes són fàcilment superables a través de repetidors i amplificadors que no requereixen de grans inversions. També seria possible estendre la xarxa a través de Wi-Max, una versió optimitzada de la tecnologia Wi-Fi per aconseguir major velocitat i cobertura. A iniciativa d'empreses com Google i una sèrie d'Ajuntaments de tot el món s'han portat a terme experiències d'implantació de xarxes WI-Fi a molts nuclis urbans, amb l'objectiu de proporcionar Internet gratuït a la ciutadania. Barcelona ha estat capdavantera a l’Estat Espanyol en aquest sentit, amb un desplegament del WI-FI que va ser aturat per una demanda de les operadores per competència deslleial davant del mercat de valors. Totes aquestes iniciatives han quedat aturades per la pressió de les operadores privades de telefonia que veuen en això, lògicament, una seriosa amenaça al seu model de negoci.
Per la seva banda, la telefonia IP és una tecnologia que permet la transmissió de veu digitalitzada a través del protocol IP que usa Internet. La coneguda com a VoIP, de Voice IP, fa possible l'establiment de converses de veu, i també de videoconferències, a través de la xarxa, de manera diferent a la telefonia analògica. Es tracta bàsicament d'un programari que transforma la veu o la senyal d'imatge en dades binàries, les transmet a través d'Internet emprant el protocol IP i les subministra altre cop recombinades com a senyal audiovisual al receptor. El desenvolupament d'aquest enginyós programari respon a la necessitat dels usuaris i les usuàries d'Internet d'esquivar els abusos tarifaris de les operadores privades de telefonia. L'existència de plans tarifaris que no responen a cap lògica, el cobrament per separat de serveis que se sustenten sobre una mateixa infraestructura, com la telefonia analògica, la banda ampla i la televisió per satèl·lit, han despertat la capacitat creativa de la societat civil. La tecnologia VoIP es basa en estàndards oberts i ha estat promoguda per organitzacions socials i, fins i tot, per grans empreses tecnològiques com Google, Apple o Skype, amb interessos econòmics molt diferents dels que tenen les operadores.
Del que s’ha esmentat anteriorment sobre les tecnologies WI-FI i VoIP se’n desprenen reflexions molt interessants. En primer lloc, la combinació d'ambdues tecnologies fa temps que hauria pogut abaratir els costos de les telecomunicacions, fins al punt que s'hauria pogut subministrar connexió de banda ampla, telefonia i videoconferència de manera gratuïta a tota la població. En segon lloc, si això no s'ha fet ha estat per la pressió exercida, sobre els governs i els/les consumidors/es, per les operadores privades de telecomunicacions, poderoses corporacions financeres, constituïdes com a grups d'interessos i lobbies d'influència. En tercer lloc, aquesta realitat explica, de manera molt gràfica, l'absurditat del mode de producció capitalista i la capacitat d'innovació tecnològica de la societat civil organitzada per un interès comú. Finalment, tot això demostra que només des de l'empresa pública, la iniciativa nacional i la implicació de la classe treballadora es poden portar a terme amb veritable èxit infraestructures de gran envergadura que persegueixin el bé comú i el progrés social.
En aquest context les mateixes operadores de telefonia són conscients de la seva vulnerabilitat i intenten desplegar estratègies de supervivència enfocant-se a altres sectors econòmics al voltant d'Internet. En aquest sentit cal que siguin enteses les operacions de Vodafone i Telefonica a nivell internacional reclamant a empreses com Google o Yahoo el pagament de taxes pel suposat ús de les seves xarxes. Aquesta operació és una cortina de fum rere la qual s'intenta amagar un atac obert al que es considera el problema de fons: la xarxa d'Internet tal com ha estat concebuda.
A continuació publiquem el text de discussió de la Conferència sobre el fet nacional que el PCC va realitzar el 1999 i les transcripcions de les intervencions de resum que el Secretari General del PCC, en aquell moment Marià Pere, va realizar per recollir el debat. Aquesta conferencia té lloc anys abans que es materialitzés el Govern Catalanista i d’Esquerres amb la signatura del Tinell i s’inscriu dintre d’un moment d’embranzida de diverses expressions del catalanisme popular davant els signes d’esgotament de la, d’altra banda sòlida, hegemonia del projecte pujolista durant dues dècades. Es tracta d’una caracterització del fet nacional i de la tradició dels comunistes catalans i del catalanisme popular que ens és un instrument molt valuós avui per al treball i la discussió política. 
Aquest és el segon d’un conjunt de 5 articles sobre l’impacte del desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació sobre la clsse treballadora. Aquest treball pretén analitzar el desenvolupament de les xarxes de telecomunicacions produïda paral.lelament al procés privatitzador i l’ofensiva neoliberal.