Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


Transcripció de la intervenció de David Casassas a la taula d'obertura de les Jornades del col·lectiu Inflexió celebrades a Barcelona el dissabte 19 de març de 2011 sota el lema “Reapropiem-nos de les nostres vides”.

La meva intervenció té per objectiu justificar i comentar el perquè del lema d'aquestes jornades: “Reapropiem-nos de les nostres vides”. Bo i recollint una sèrie d'anàlisis i reflexions que hem mantingut al si d'Inflexió des de fa aproximadament un any, tractaré de plantejar quatre grans conjunts de qüestions que podrien contribuir a articular part dels debats que tindrem al llarg del dia d'avui.

1. La dinàmica de la despossessió capitalista i la necessitat d'una repossessió: “reapropiem-nos de les nostres vides”.

És ben sabut que el capitalisme té els seus orígens en massius processos de despossessió de la gran majoria pobra. Com ja va explicar Marx, potser amb especial claredat al capítol XXIV del Capital, i com van explicar també figures aparentment tan dissímils com Adam Smith, al segle XVIII, o, ja al segle XX, Karl Polanyi, el capitalisme ha comportat, ja des de principis del segle XVI, onades consecutives de despossessió, de privació de les classes populars d'un conjunt rellevant de recursos que garanteixi una existència en condicions de dignitat. Aquests processos de despossessió van arrencar amb la pèrdua de terrenys comunals, que passaven a ser objecte d'una apropiació privada totalment excloent de l'ús col·lectiu dels recursos de la terra; i aquests processos de despossessió es manifesten avui, de formes diferents però a través de processos de conflicte social i polític sorprenentment similars als descrit pels Marx, Smith i Polanyi, en les actuals retallades de drets i de despesa pública per part d'una dreta neoliberal mundial, europea, espanyola i catalana que culmina eficaçment una feina iniciada ja fa uns 35 anys orientada a desmantellar la reforma del capitalisme que s'havia assolit, en part sota l'impuls de les esquerres, des de la Segona Postguerra Mundial.
Si tot això és crucial en termes socials i polítics, no és perquè la despossessió impliqui només privació; si tot això és decisiu, és perquè despossessió implica pèrdua de poder de negociació, pèrdua de la nostra capacitat de controlar i co-determinar la naturalesa dels espais socials i econòmics on les nostres vides es desenvolupen. En efecte, sense un conjunt rellevant de recursos -recursos materials, drets universalment garantits, etc.-, ens veiem obligats a acceptar les condicions que se'ns imposen a totes les esferes de la vida social; sense un conjunt rellevant de recursos -és a dir, desposseïts-, no podem disputar -i, per tant, co-determinar- els termes i les condicions de la interacció social.
Tot això es fa sentir amb especial cruesa en un context en què és cada cop més evident que tots som classe treballadora. Avui, la il·lusió d'una suposada classe mitjana socialment diferenciada d'una suposada classe baixa treballadora s'esmicola. És clar que la classe treballadora és d'allò més heterogènia, però mai com avui es fa palès que tots vivim sota l'espasa de Damocles de la despossessió o, dit altrament, de la precarietat, que és el terme amb què ens referim a la situació d'extrema vulnerabilitat social, d'extrema erosió de la nostra capacitat de decidir sobre les nostres pròpies vides, a què la despossessió ens condueix. En efecte, es tracta d'una despossessió -d'una precarietat- que, en primer lloc, i cada vegada més -i cada vegada més per a tothom-, ens obliga inflexible a entrar als mercats de treball, uns mercats de treball que constitueixen l'única institució social d'on podem obtenir, si tenim sort, certa quantitat de recursos que ens permetin subsistir -d'aquí que puguem afirmar que, sota el capitalisme, mancats de qualsevol alternativa a la venda de la força de treball, mancats per tant de la capacitat de co-decidir de forma autònoma com organitzem l'esfera del treball i de l'activitat productiva i reproductiva, el gruix del treball que realitzem sigui “treball forçat”-; i, en segon lloc, es tracta d'una despossessió -d'una precarietat- que, cada vegada més -i cada vegada més per a tothom-, ens compel·leix a acceptar acríticament les condicions que se'ns ofereixen -que se'ns imposen- al si d'aquests inevitables mercats de treball, ja siguin formals o informals. Repeteixo: és cert que convivim amb extensos grups de població immigrada en situació irregular que pateix graus de vulnerabilitat social més elevats, de la mateixa manera que és cert que les nostres societats acullen bosses de precarietat, especialment patides per les dones, en què les condicions de vida es mostren especialment difícils -a Espanya, la taxa de precarietat laboral supera amb escreix el 30%-; però res d'això fa la resta de la classe treballadora menys “classe treballadora”: finalment, el 63% d'aquesta “resta” de la classe treballadora està percebent 1.000 euros o menys, una “resta” de la classe treballadora per la qual l'amenaça de la precarietat s'està universalitzant com mai.
D'aquí la crida a “reapropiar-nos de les nostres vides”. Es tracta d'una crida a reflexionar sobre formes de contradir la dinàmica expropiadora del capitalisme o, el que ve a ser el mateix, a reflexionar -i a passar a l'acció- sobre formes de construir i reconstruir béns comuns, recursos comuns que ens empoderin, que ens permetin alçar el cap de ran de terra i concebre, imaginar i dur a terme altres tipus de vincles socials. És per això que parlem de reapropiació o repossessió com a procés democratitzador de la vida social tota: allò que està en joc és ni més ni menys que la garantia del dret a decidir com organitzem la vida compartida, com despleguem una vida social realment nostra, com bastim una interdependència basada en decisions veritablement autònomes par part de tothom.

2. Diversitat de formes de la repossessió.

De mitjans per assajar políticament formes de reapropiació de les nostres vides n'hi ha molts: no en va comptem amb una gran pluralitat d'experiències i de projectes, els quals, al seu torn, són el resultat de tota una pluralitat de tradicions -i d’estils, i de tons i d’estratègies-. Sense anar més lluny, avui a les 12 del migdia tenim una taula en què això es farà palès. Ara bé, és possible -i llanço aquesta idea en clau d'hipòtesi que podem discutir més endavant-; és possible, dic, que, malgrat aquesta diversitat d'experiències i de tradicions, ens trobem tots situats davant d'una mateixa tasca: precisament, la d’explorar i lluitar per formes de repossessió i, per tant, de reapropiació de les nostres vides i del dret a decidir sobre elles. Fixem-nos en la composició d'aquesta taula de les 12. En aquesta taula es parlarà -parlarem- de les següents qüestions:

* Parlarem de democràcia econòmica i de democràcia en el treball. Parlarem, per tant, de formes de constituir la unitat productiva, el centre de treball, l’espai on es desenvolupa l’activitat humana, des de la capacitat per fer-ho amb llibertat efectiva, és a dir, respectant la forma física i legal que volem dotar a la nostra participació a l'esfera productiva. Doncs bé, com construir políticament aquestes “capacitats”?

* Parlarem de banca ètica. En altres paraules, parlarem del “dret al crèdit”, en el doble sentit de dret a certa quantitat de recursos financers i de “dret a la confiança”, a ser mereixedors de la confiança dels nostres consemblants, com a part d’un paquet de mesures que afavoreixi la nostra capacitat d’actuar, individual i col·lectivament, per desplegar formes de vida autònomes.

* Parlarem d'habitatge. Parlarem del dret a l’habitatge com a forma d’accés a uns recursos crucials per garantir la nostra independència socioeconòmica i, amb ella, un conjunt rellevant de “certeses” que ens permetin construir trajectòries vitals realment pròpies. Parlarem del dret a l’habitatge, per tant, com a reapropiació d’una part determinant de l’espai públic, un espai públic del que, precisament, estem privats.

* Parlarem de renda bàsica, gran palanca o element afavoridor, gràcies al poder de negociació que la garantia de l'existència material confereix, de l'emergència de relacions socials més lliures, més autònomes, al món de l'organització del treball i de la producció, però també a l'esfera domèstica i associativa.

* Parlarem de fiscalitat justa. Si la societat no és o no ha de ser una mera col·lecció d’àtoms juxtaposats, hem de fer-nos col·lectivament amb un conjunt de recursos que ens permetin convertir-nos de forma efectiva en actors que realment construeixen el seu món, un món que els és propi. Perquè segueix sent necessari allò que Marx, també al capítol XXIV del Capital, anomenava “expropiar els expropiadors”: sabem que aquesta despossessió, que és causa de la manca de llibertat de la gran majoria i que, per tant, és causa també de la fractura de la democràcia efectiva, és el resultat d'una gran -i constantment activa- lògica expropiadora que ha de ser corregida i desactivada.

* Parlarem de control col·lectiu dels mercats financers, perquè sabem que els grans poders financers tenen una enorme capacitat de condicionar el funcionament de l'espai econòmic i social -mercats i economies senceres- on hauríem de ser capaços de desenvolupar els nostres projectes de vida propis en condicions d'autonomia.

* I parlarem d'altres qüestions que avui no són al programa, però que seran a jornades que celebrarem ben aviat i que estan estretament vinculades a tots els elements citats i que, per tant, també aniran sortint avui: la sanitat i l'educació públiques i de qualitat, la qüestió de l’empoderament de les dones per l'assoliment d'una equitat de gènere efectiva, les polítiques orientades a la cura de les persones, les polítiques orientades al control col·lectiu del nostre entorn natural, etc.

Doncs bé, la hipòtesi que voldria llançar en aquest punt és que tenim bones raons per afirmar que tot aquest conjunt d'experiències va més enllà de la lògica dels mecanismes assistencialistes d'ajuda ex-post a tots aquells que es troben en situacions de privació i exclusió -cosa que no implica negar la importància de l'assistència social ex-post-, sinó que formen part d'una agenda orientada a la repossessió, a la reapropiació de les nostres vides, i, per tant, a l'empoderament ex-ante d'individus i grups, un empoderament que, a través de la transferència i redistribució de recursos sota la forma de drets universals i incondicionals, permeti l'horitzontalització d'unes relacions socials avui excessivament verticals i verticalitzadores -i els mecanismes assistencials que avui coneixem, per lloables i essencials que siguin els objectius que persegueixen, no deixen de contribuir a la naturalesa vertical i verticalitzadora de les nostres societats, precisament degut a la seva naturalesa condicional, ex-post -.
Si això és així, doncs, si resulta que la nostra opció tendeix a ser la de l’empoderament, aleshores el fet de prendre consciència de la tasca comuna que tenim a les nostres mans -aquesta lluita per l'empoderament o per l'enfortiment del poder social- ens podria permetre explorar les interseccions entre aquests projectes, crear sinergies, entendre la relació de necessitat que s'estableix entre tots aquests fronts oberts que analitzarem a les 12 del migdia. És per això que les jornades d'avui s'han plantejat com unes jornades de reflexió orientada a l'acció, a una acció que pot tenir diverses formes, però que és acció conjunta. Si tot això és així o pot ser així, doncs, un dels objectius d’aquestes jornades no pot ser altre que el de donar visibilitat al caràcter col·lectiu i complementari de les nostres respectives experiències.

3. Reapropiació com a propietat col·lectiva dels mitjans de producció.

Hi ha una altra manera de veure o de dir tot això que estem comentant: ben mirat, allò que avui ens estem tornant a plantejar és, novament, la qüestió de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. De fet, la realitat permet i obliga a parlar i a plantejar les coses en aquests termes. Però anem a pams i comencem per descompondre la fórmula en qüestió:

* “Propietat” no vol dir que tots hàgim de tenir un títol de propietat jurídicament segellat a la butxaca. “Propietat” vol dir “control”, vol dir capacitat d'incidència sobre la vida econòmica i social, vol dir capacitat d'emmotllar el món en què vivim, de crear-lo, i de crear-lo tots nosaltres. Estem parlant, doncs, de propietat com a control dels instruments que ens permeten co-determinar la vida social tota.

* “Col·lectiva” no vol dir necessàriament “estatal” -tot i que tampoc ho nega: a ningú escapa que l’Estat ha de jugar un paper central com a garant del nostre empoderament com agents amb veritable capacitat de prendre la iniciativa respecte les nostres vides-. Més enllà de les majors o menors dosis d'Estat que siguin oportunes, allò que realment volem dir quan diem que la propietat ha de ser “col·lectiva” és que aquesta capacitat de control d’aquestes eines i instruments ha d'estar universalitzada, que tots i totes hi hem de tenir accés i que ha d'estar posada al servei de tots i totes i sotmesa a l’escrutini de tots i totes.

* Finalment, això dels “mitjans de producció” no vol dir necessàriament la indústria sidero-metal·lúrgica (tot i que també); “mitjans de producció” vol dir tots aquells recursos, materials i immaterials, que ens permeten produir objectes, idees, espais, estones, relacions, vida.

Així doncs, per tot allò que hem dit i per tot allò que veurem a partir de les 12, jo entenc aquestes jornades com un espai on reprendre la vella pregunta sobre com pensar la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i sobre com treballar per assolir-la. És cert que la formulació sona clàssica; però no és menys cert que la situació en què ens trobem n'és molt, de clàssica: és molt anys 30, és molt 1871, és molt pròpia 1) d'un capitalisme desembridat i 2) d'una situació d'absència de pacte social -que és la situació en què cada dia ens trobem més-. Per això deia que no només és necessari parlar en aquests termes, sinó que, a més, la realitat obliga a recuperar-los. Vegem per què.
En el nostre front socialdemòcrata, nosaltres, les esquerres, vam fer un pacte, un pacte que, de fet, directa o indirectament, tots vam propiciar. Es tractava d'un pacte social que, sobretot, va quallar després de la Segona Guerra Mundial i que va donar lloc a l'Estat de Benestar -tot això és ben sabut-. Doncs bé, el cas és que avui aquest pacte està trencat. Ha estat trencat de forma unilateral. Al nostre front socialdemòcrata -deixeu-me dir-ho col·loquialment- l'han deixat tirat. I, per extensió, a tots nosaltres. La gran pregunta, doncs, és aquesta: què fem quan els pactes es trenquen? I, en particular, què fem davant del gran trencament del pacte social de postguerra? El que avui voldria suggerir és que potser calgui tornar als orígens, fer allò que en informàtica anomenem “reiniciar” o “resetejar” i començar per recordar de què anava la cosa, de què anava tot això de l'esquerra, de l'emancipació social.
Perquè, front a la possibilitat de seguir implorant la resurrecció d'un pacte que està mort -i desenganyem-nos: està mort o, com a mínim, tocat de mort, doncs el poder econòmic, la dreta, ha optat pel gran divorci-; front a la possibilitat -dic- d'implorar la resurrecció d'un pacte mort -i sabem que implorar, pidolar i arrossegar-se té un punt de patetisme-, podríem plantejar un pacte nou -nou, però vell, però ben nou una altra vegada-: el nostre pacte, el del conjunt de les esquerres, passades ja les divisions pròpies del segle XX. Perquè tenim una tasca pendent: la de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció o, en termes menys clàssics, la de la factura col·lectiva, la del control col·lectiu dels instruments i canals a través dels quals parim i organitzem la vida productiva, la vida social.
Marco Revelli, en un article que la revista SinPermiso reproduïa el mes de desembre passat, citava una pintada que va descobrir a una paret de l'Institut Politècnic de Torí: “ens heu pres massa coses, ara ho volem tot”, deien els estudiants d'allà. En certa manera, aquestes jornades d'Inflexió s'han muntat per fer aquest gran “reset” i perquè “ho volem tot”. I perquè la multiplicitat d'allò que és possible depèn, fins a cert punt, del fet que ens asseiem a pensar allò que és desitjable; perquè pensar què és desitjable ajuda a concebre també com crear les condicions polítiques i socials per fer esdevenir possible allò que ens sembla desitjable. I això no ho podem fer sols. Això passa per imbricar experiències i lluites. Per això, també, aquestes jornades.

4. La lluita contra el capitalisme: metafísica no, gràcies.

Acabo amb una breu consideració anti-metafísica sobre la transformació social. Si hem de parlar de la crítica del capitalisme i de la seva superació, convé assumir que això del capitalisme no és una realitat monolítica l'existència de la qual segueixi un codi binari “de zeros i uns”, “d'encès o apagat”. La qüestió va més enllà de si vivim sota el capitalisme en estat pur o si l'hem extingit completament. Es tracta d'una qüestió molt més complexa i modulada. Per exemple -i aquest punt és especialment important per contextos polítics com el d'aquestes jornades-, es poden introduir elements no capitalistes en el món (capitalista) en què vivim: ben mirat, la sanitat, l'educació, els drets socials, el principi d'universalitat que a vegades acompanya el conjunt de la política pública, el blindatge d'unes condicions laborals dignes, formes democràtiques d'organitzar la producció, la distribució i el consum, etc.; tots aquests elements -i molts altres- formen part d'allò que Erik Olin Wright anomena “transformacions intersticials” del sistema, són formes d'una acció política i social reapropiadora, reposseïdora i, per tant, profundament anticapitalista, que, no obstant, sabem que poden perseguir-se i, potser, assolir-se aquí i ara. I prendre consciència d'això ens permet afegir a la frase “ho volem tot” la frase “i, a més, tot comença ara”: perquè podem posar-nos-hi ja; perquè, de fet, ja hi estem posats, i de quina manera -una vegada més, remeto a la taula de les 12-.
Dit altrament: és possible que la unitat i la complementarietat en una lluita política per la transformació social passi per desterrar tota possible metafísica respecte la dicotomia reforma Vs. revolució. Perquè ni els que es diuen revolucionaris purs tenen el monopoli de la puresa, ni els que es diuen reformistes tenen la seguretat de poder deturar la reforma i evitar que vagi més enllà i els ultrapassi. Tot això depèn molt de nosaltres, de com situem les peces sobre el taulell. Si assolim articular un espai de transferència i alineament de les nostres experiències, l'acció política s'incrusta en tota una corrent dirigida a la repossessió, a la reapropiació, a l'empoderament, a la transformació. I quan això és així, l'amplitud de la passa endavant importa menys que el fet que ens estiguem movent.
I més encara quan el pacte social de postguerra està trencat. Si hi ha pacte, ens podem preocupar per si les passes graduals en els intersticis del sistema poden formar part de la gran reforma, del gran pedaç; però si no hi ha pacte, no tenim raons per pensar que aquestes passes graduals no es puguin situar, qui sap, en la pendent relliscosa que desencadeni la transformació social plena. Insisteixo: això dependrà molt de nosaltres, del signe que nosaltres siguem capaços d'imprimir a les passes en qüestió. Per això crec que cal insistir en la potencial complementarietat de moltes de les nostres formes d'acció política i en la necessitat que entenguem que aquesta acció nostra, per molt que es situï en l'aquí i en l'ara, pot formar part d'una trajectòria que vagi tan enllà com siguem capaços de fer-la anar.
Vegeu Marx, K. (1975) [1867]: “La llamada acumulación originaria”, a K. Marx, El Capital. Crítica de la economía política, Mèxic: Fondo de Cultura Económica; Smith, A. (1981) [1776]: An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, Indianapolis: Liberty Fund; i Polanyi, K. (1944): The Great Transformation. The Political and Economic Origins of Our Time, Boston: Beacon Press.
El sociòleg nord-americà Erik Olin Wright s'ha referit a aquesta capacitat com a “poder social”. Vegeu Wright, E.O. (2006): “Compass Points: Towards a Socialist Alternative”, New Left Review, 46, pp. 93-124.
Resulta interessant en aquest sentit observar com Stéphane Hessel explica que les retallades que la dreta neoliberal europea ha estat practicant durant els darrers 30 anys, i potser amb especial cruesa arran de la crisi financera que va esclatar el 2008, suposen una ruptura del consens social que el bloc antifeixista nascut de la Resistència va estimar necessari per a la (re)construcció de la democràcia europea després de l'experiència del feixisme i del nazisme i de la dinàmica social i econòmica que els havia causat: d'acord amb el bloc antifeixista, no hi podia haver democràcia sense seguretat material, sense pensions, sense drets socials, sense una sanitat i una educació públiques i de qualitat, sense un control col·lectiu de les fonts d'energia, sense embridar i limitar la formació de grans concentracions de poder econòmic i financer. De la mateixa manera que, ja el 1943, el Consell Nacional de la Resistència, que agrupava moviments socials, partits i sindicats de procedència política ben diversa, proposava totes aquestes mesures, unides als valors que les inspiren, com a conjunt de criteris orientadors de l'articulació, en clau antifeixista, de la democràcia moderna, la formació i consolidació d'un bloc antineoliberal apareix avui com a eina indispensable per la (re)conquesta d'uns drets socials i d'una seguretat socioeconòmica que permetin limitar la dinàmica expropiadora del capitalisme contrareformat i que, així, aturi el procés d'erosió de la llibertat i de la democràcia que aquest capitalisme comporta. Vegeu Hessel, S. (2011): ¡Indignaos! Un alegato contra la indiferencia y a favor de la insurrección pacífica, Barcelona: Destino.
Vegeu Revelli, M. (2010), “La protesta estudiantil en Italia. La primera generación airada posterior al crecimiento”, SinPermiso, disponible a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=3806.
Vegeu Wright, E.O., op. cit.

Etiquetes de comentaris: