Pel seu interès, publiquem aquesta entrevista a tres dels principals impulsors inicials del procés de les taules de convergència. És una crida, datada el gener de 2011, a la convergència plural i antineoliberal inscrit en els temps excepcionals que vivim i la duríssima agressió dels “mercats”, que exigeixen actuar amb decisió
Entrevista a Armando Fernández Steinko, Carlos Martínez i Juan Torres López sobre les taules de convergència ciutadana i d'acció.
"Aquesta és la idea de les "taules de convergència social": espais de proximitat en què els ciutadans oposats a una sortida regressiva a la crisi s’asseuen per participar, deliberar, fer coses junts, informar-se sobre coses que no diuen els diaris".
Salvador López Arnal
Rebelión
Recordem algunes dades per emmarcar la conversa si us sembla. Vau celebrar un concorregut acte fundacional el 19 de febrer a Madrid, a la sala Marcelino Camacho. Va sorgir d'aquesta trobada una crida a la convergència i a l'acció. Convergència (confluència hagués sonat millor a Catalunya), de qui? Ciutadans, moviments socials, partits, associacions populars?
La iniciativa parteix d'una sensació molt clara d’aquesta tardor passada que calia donar un pas endavant, que ja no podíem esperar més a què els sectors organitzats de l'esquerra decidissin en algun moment prendre la iniciativa. Cal no oblidar que el projecte de refundació de l'esquerra llançat per Izquierda Unida uns mesos abans estava de fet estancat, que hi havia fins i tot passos encaminats a dividir encara més a l'esquerra com la creació d’Equo, i que les relacions entre diversos sectors dins d'IU no acabaven de millorar realment. D'altra banda el desconcert començava a estendre's seriosament en sectors del PSOE després de la capitulació de Zapatero als mercats financers i els seus principals clients, les oligarquies del nord i del sud. Les coses es movien però just en direcció contrària a la que s'imposava en una situació d'emergència social i política com la que s'estava vivint en aquells moments i seguim vivint ara. En aquest context, una sèrie de persones fortament compromesos amb els moviments socials, amb els sindicats i amb els partits de l'esquerra, ens vam autoconvocar per pensar un "què fer". Molts només ens coneixíem de nom. Aquella va ser l'hora zero del procés, encara que no realment. L'hora zero és una acumulació invisible de lluites, iniciatives i saturació que es van estenent després del gran crac del 2008 o fins i tot abans, com són les iniciatives per a la regulació dels mercats financers d'ATTAC i moltes altres.
Taules de convergència i d'acció, afegiu. De quin tipus d'acció estàs parlant? Penseu en noves formes d'acció que vagin més enllà de les formes tradicionals d'intervenció sociopolítica?
Arribem a la conclusió que calia fer una crida a la societat perquè digués prou, que la ciutadania havia de tenir un paper molt més actiu i més directe en l'oposició a les receptes neoliberals elegides per solucionar la crisi causada pel mateix neoliberalisme. Des del principi també va quedar clar, però, que per generar una dinàmica prou important havia de comptar amb tots: amb els no organitzats, amb els organitzats, amb les diferents organitzacions de l'esquerra, amb els sindicats: amb tots els ciutadans de bona voluntat que rebutgessin aquestes receptes.
Convergència ciutadana i acció, per a què? Per despertar consciències adormides? Per muntar un pollastre anti-neoliberal? Per defensar arestes danyades de l'Estat de benestar? Per abonar camins anticapitalistes? Per donar més aire a l'esquerra?
Des del principi estava clar que el "per què" havia de definir-se sobre la base d'un programa mínim comú. Tots érem i som molt conscients que l'esquerra espanyola és summament complexa i diversa. De fet, el grup que ens vam reunir a la tardor ja reflectia aquesta diversitat, però aviat ens vam adonar que la situació era tan greu que moltes de les diferències de fons, que abans potser haguessin resultat determinants, estaven desapareixent, quan vam decidir que el principal era actuar.
S'està fent simplement imprescindible convergir, separats no podem, cal agrupar persones molt diverses i amb experiència molt diferent. Cal trobar un lloc comú, còmode i no dogmàtic, sense presses electoralistes i sense curt termini. És fàcil fer-ho si posem interès a oblidar velles picabaralles i sobretot agrupar gent amb poca experiència però indignada i patidora de la crisi neoliberal. Gent jove sense referències clares però farta, aturades i aturats, hipotecats, consumidores i consumidors que se senten estafats i no poden arribar a final de mes, persones treballadores en risc d'exclusió; funcionaris congelats o pensionistes i prejubilats amb ganes de fer alguna cosa per canviar això. L’antineoliberalisme, pot ser un bon ciment generador d'unitats d'acció, defineix un marc ampli. Cal explicar ben clar del que estem parlant, ja que moltes persones són anti-neoliberals sense saber-ho, sense tenir clar què és exactament això, sense tenir idees clares, ja que el seu rebuig d’allò actual, fins i tot pot portar-los a votar el PP com a un acte de protesta.
Pel que fa a l’anticapitalisme.
L'anticapitalisme és una cosa que se sobreentén i se sobreentendrà més i més a mesura que quedi clar que, dins d'aquest sistema, la crisi no té realment solució, ni tampoc l'exclusió, ni l'atur. El capitalisme li és simpàtic a poca gent i hi ha enquestes molt interessants que així ho demostren. El que cal fer és trobar les formes d'identificar el capitalisme de forma clara. Per exemple: avui, la banca encarna perfectament la majoria de les contradiccions del sistema. Cal trobar aquests símbols, aquests indicadors que permetin també a les classes populars identificar allò negatiu del sistema. Això de l’anticapitalisme és una cosa més complexa del que es pot pensar quan un es queda en les paraules. Anticapitalistes, per a què? Els falangistes, els feixistes, parlaven malament del capitalisme sense donar més pistes. Cal precisar aquest anticapitalisme i no conformar-se amb enunciar, parlar, per exemple, de Democràcia Econòmica, d'un sistema social just, del repartiment de recursos. El repartiment pot ser un concepte unificador de naturalesa fortament anticapitalista quan es combina amb formes democràtiques i participatives. Alguns diuen o diem a això socialisme, però l'important ara és difondre el que hi ha darrere de les paraules, el concepte més que el nom.
L'Esquerra necessita aire, és clar que el necessita, però per a això cal obrir les finestres.
Quins punts essencials vertebren la vostra crida?
Quines posicions polítiques creieu que s’hi poden trobar còmodes?
Fonamentalment els que tenen a veure amb fer front a la retallada en els drets socials que estem vivint i amb la gairebé completa desaparició de la capacitat de decidir de la ciutadania. I, lògicament, també els que apunten al canvi en les coordenades de la política econòmica. Els primers giren al voltant de la necessitat de recuperar les polítiques d'igualtat i contra l'exclusió. Els segons tenen a veure amb la necessària reconducció dels poders representatius, avui dia esclaus dels financers. I en relació amb les polítiques creiem que cal garantir, sobretot, el finançament de l'economia mitjançant la banca pública i posar en marxa polítiques que garanteixin l'ocupació i l'activitat sostenible. La proposta que alguns governs han fet per procedir al canvi dràstic del model productiu és imprescindible encara que s'ha quedat en un brindis al sol. Creiem que cal avançar decididament en aquesta línia i, a més, forçar canvis en les directrius de la política europea.
I pel que fa a les polítiques que creieu que poden trobar-se còmodes a la vostra crida?
Aquesta segona qüestió que planteges la faríem a l'inrevés: qui es pot sentir incòmode quan es reclama nacionalitzar la banca, polítiques efectives contra l'exclusió, polítiques de radical defensa del medi ambient, augments de la despesa social, més justícia fiscal i les altres propostes d'aquest tipus que fem? Algú pot dir que lluita sincerament contra el capitalisme sense defensar això, sense intentar aglutinar al voltant de reivindicacions com aquestes el major nombre de persones? Algú pot dir que lluita per un sentit elemental de justícia sense assumir això?
Com penseu recollir les noves aportacions, les noves idees que vagin sorgint al llarg del procés? Els punts de la crida, no són modificables?
És important no tocar massa la crida, almenys en aquest primer moment. És un mínim comú denominador i reflecteix un consens que cal mantenir per sobre de tot. Això no vol dir que, a mesura que el moviment es vagi consolidant, es puguin anar ampliant els acords. De fet aquesta és la nostra aposta: la pràctica facilita els consensos també polític-ideològics de forma molt més eficient que les discussions. Aquestes, com més erudites siguin -i hi ha una espècie d'erudició roja tan nominalista com estèril- més bloquejaran les iniciatives pràctiques. Amb aquesta advertència pel mig (la pràctica va per davant de les paraules i no les paraules per davant de la pràctica) és evident que els consensos es poden anar ampliant, la qual cosa es pot reflectir en futurs documents.
Com penseu organitzar-vos? Teniu alguna idea original sobre això? No és possible que els mesos siguin una flor instantània d'una primavera avançada?
Els moviments ciutadans tenen una greu deficiència: la seva intermitència. Poden generar un enorme poder, però tendeixen a apagar-se en poc temps. Això va ser el que va succeir en les mobilitzacions contra la guerra de l'Iraq. La població era al carrer però no hi havia res per estabilitzar la seva participació més enllà dels partits, les ONG i les organitzacions sindicals que no van tenir consciència de la necessitat de crear espais de participació més estables més enllà del seu propi àmbit. Calia trobar un format que, d'una banda, s'adaptés a les formes de compromís que pot desitjar avui el gruix de la ciutadania: participació en espais de proximitat, de barri, en els espais naturals de vida i de treball de la gent, en estructures poroses, flexibles, que no requereixin d'un compromís elevat i "orgànic" -almenys en un primer moment- sinó que simplement defineixin un marc amable, suggerent i obert de participació que permeti una incorporació progressiva de sectors molt més amplis de la ciutadania a la participació pública. Aquesta és la idea de les "taules de convergència social": espais de proximitat en què els ciutadans oposats a una sortida regressiva a la crisi s’asseguin per participar, deliberar, fer coses junts, informar-se sobre coses que no diuen els diaris. Primer identificant-se mútuament, coneixent-se a nivell personal i superant vells recels, que n'hi ha i molts. Segon: difonent l'esperit de la crida, adaptant-lo a les circumstàncies concretes del seu poble, el seu barri o el seu territori. I, tercer, emprenent accions conjuntes, accions noves o accions que els diferents grups, iniciatives, etc. tenien pensat de tota manera emprendre pel seu compte.
Disculpeu-me però tinc l'obligació de fer-vos la pregunta: esteu pensant en alguna operació política més o menys oculta? Sent mal pensats: no podeu ser l'embrió d'una nova formació política d'esquerres?
Seria absurd i al mateix temps suïcida plantejar un escenari així en aquest moment i qui ho fa està torpedinant de fet la iniciativa. Estem parlant d'un agrupament, convergència, trobada, confluència o digui's com es vulgui de ciutadans. Molts d'ells estan vinculats a projectes polítics diferents o no estan vinculats a cap. Aquests últims es divideixen, almenys, en dos grups: els que simpatitzen amb un projecte partidari ja existent i els que no volen saber res amb cap d'ells. El que tot aquest mosaic es tradueixi en l'articulació d'una nova organització política depèn de tantes coses encara completament obertes, que seria d'una enorme temeritat començar a plantejar aquest tema ara. Això no és obstacle, però, perquè un procés així, que es dóna des de baix, des de les entranyes de la societat, pugui actuar de revulsiu per a què les organitzacions polítiques de l'esquerra deixin de practicar aquesta cultura suïcida de la divisió, l’exclusió, l'endogàmia i l'avantguardisme estèril que l'han portat al seu debilitament, perquè es formin plataformes polítiques o electorals locals allà on sigui possible o desitjable. Només hi ha una línia que no s'ha de traspassar sota cap concepte: tot el que divideixi ha de ser relegat a un segon pla i la integritat del moviment a mig i llarg termini està per sobre dels interessos electorals a curt termini.
La crida a la convergència i a l'acció de la qual estem parlant s'inicia parlant de despertar la consciència adormida de l'opinió pública i de la urgència que la ciutadania passi a l'acció. Per què és tan important? No obreu contra corrent? Molts ciutadans i ciutadanes estan preocupats essencialment pel seu treball, per tenir algun treball, sigui el que sigui. i fins i tot amb les condicions que sigui, i no estan per aventures o somnis. No esteu intentat donar una batalla que se sap perduda per endavant?
És la mare de totes les batalles. L'actual sistema polític-institucional s'assembla cada vegada més al turnisme del segle XIX, amb tots aquests filtres electorals, poders locals semi-caciquils generadors de servituds i de corrupció en una situació de creixent atur i desconcert. Només si la ciutadania introdueix un nou focus de poder social, polític, cultural i mediàtic serem capaços de canviar les coses. Com mobilitzar aquesta ciutadania? La nostra proposta són les taules, però som conscients de la dificultat de l'assumpte, coneixem molt bé que el neoliberalisme és una màquina cultural de produir individualisme i competència d'uns contra els altres. Però no ens enganyem. Una part de la ciutadania, molts d'ells professionals urbans, està organitzant, participant, implicant-se en els països capitalistes desenvolupats. El problema és que ho fa per forçar un projecte de radicalització del neoliberalisme com el Tea Party als Estats Units. Sabem també que és molt més difícil arribar als principals perdedors del neoliberalisme: les classes populars que intenten subsistir amb cada vegada menys. Sabem que s’ha d'inventar un nou llenguatge per arribar-hi. No és només necessari repetir de nou que cal una "nova" manera de fer política. A més cal una reflexió en profunditat sobre el valor dels sentiments i de les emocions per a qualsevol projecte de regeneració social que tingui en compte les classes populars. I sabem també que el que està succeint al nord d'Àfrica, la regió de Múrcia i ara a Portugal és una referència cultural que pot anar calant en la gent: les majories tenen un poder extraordinari quan actuen directament i conjuntament. Aquest és el repte: generalitzar aquesta consciència, que ja estan adquirint les masses dels països àrabs, generalitzar-la a aquesta banda de l'Estret.
Diverses veus han assenyalat algunes crítiques al projecte. Us en resumeixo algunes: net caire socialdemòcrata: no s'aspira a res més que a reconstruir la regulació perduda i a preservar l'anomenat Estat del benestar; absència de qualsevol consideració de la crisi ecològica; exculpació dels sindicats majoritaris per la seva actuació en les últimes setmanes. Què podeu dir davant d'aquestes consideracions?
Com tothom sap, la socialdemocràcia està reclamant avui dia el mateix que nosaltres: nacionalització de la banca, impostos globals, augment de la despesa social... Cal ser seriosos. Pot passar, i de fet passa, que el capitalisme neoliberal hagi radicalitzat tant les coses (l'explotació) que reivindicacions que fa anys eren no ja socialdemòcrates sinó fins i tot més conservadores (pensem, per exemple, en la negociació col.lectiva que volen fer desaparèixer, o el propi caràcter tuïtiu i protector del dret del treball) avui dia són molt radicals, anticapitalistes. L'Estat de Benestar no és una cosa a reivindicar. Va ser un resultat històric concret que va néixer de la correlació del poder de les classes socials en un moment del capitalisme. Nosaltres no reclamem una tornada a aquesta situació perquè sabem molt bé que la història és irreversible. Volem contribuir a l'apoderament de les classes treballadores i en aquest procés és quan s'aniran aconseguint equilibris polítics més favorables que els d'ara, encara que naturalment en un context històric nou, únic, el nostre.
Pel que fa a l'absència de preocupacions ecologistes.
Dir que hi ha absència de consideració de la crisi ecològica és simplement una maldat. Algú creu que persones com José Manuel Naredo que ens ha ensenyat a tots a tenir-la en compte i a analitzar-la donaria suport activament al projecte si fos així? Es podria criticar que les taules hagin nascut sense una anàlisi exhaustiva de la crisi però és que no era necessari: ens limitem a proposar la convergència, precisament, dels qui estan tenint en compte des de molt diverses perspectives aquests problemes. El mateix podria dir dels sindicats. Només cal veure qui està donant suport a les taules per comprovar que aquí hi ha posicions molt dispars sobre els sindicats. El que sí és cert és que no predomina el maniqueisme: traïdors sí, traïdors no; culpables sí, culpables no.
Com ha estat rebuda la vostra crida en altres zones de l'Estat? S'han constituït ja en algun lloc aquestes taules de convergència de les que parlem?
Estem fent un primer inventari del que hi ha o hi haurà molt aviat ja que la idea és que totes les taules que es formin es vinculin a la nostra pàgina web per tal que tots sapiguem quants som, on som i perquè també flueixi la comunicació entre totes elles. La veritat és que les salutacions que ens està enviant la gent són francament esperançadors. Tenim la sensació que la ciutadania està madura per embarcar-se en un procés complex com aquest, no li interessa el sectarisme, no li interessa tant el passat com el futur, és conscient que estem assistint a un canvi polític i econòmic de dimensions tectòniques. Ha escrit força gent demanant instruccions sobre com crear taules, com vincular-se a la xarxa, sobre com participar. Estem treballant en l'extensió d'aquesta xarxa dins de les nostres limitacions que són moltes ja que tots treballem, tenim les nostres ocupacions familiars i no som polítics professionals. Hem rebut el suport inestimable d'alguna organització de l'esquerra organitzada però estem completament sols per tirar endavant el treball de coordinació i de seguiment de la iniciativa.
Quins actes teniu programats per a les properes dates? Qui pot participar-hi?
S'ha format una coordinadora estatal provisional d'unes 40 persones, provisional fins que en algun moment tingui una legitimitat, és a dir, sigui escollida. També s'estan formant coordinadores territorials, de nacionalitat, etc., i a mesura que vagi creixent el moviment haurem de dedicar més feina a coordinar. El principal objectiu ara és crear taules, centenars, milers, si és possible a tot l'Estat, a cada poble i barri. L'extensió del moviment es pot produir de moltes maneres: per mitjà de presentacions, d'assemblees locals o amb la disculpa d'una acció conjunta, de suport d'alguna iniciativa convocada per altres organitzacions. Per descomptat la idea és que tothom hi participi sense exclusions amb una única condició: que subscrigui la crida i que estigui disposat i disposada a treballar en un escenari d'unitat d'acció, absència de sectarisme i de treball pràctic amb l'objectiu de provocar un gir antineoliberal a tot l'Estat.
Etiquetes de comentaris: 4
