Ghasan Saliba va presentar aquesta ponència en el marc de la jornada Perspectives de canvi i llibertats en el món àrab, organitzada el 9 de març per la Fundació l’Alternativa, on analitza i caracteritza el procés de les revolucions àrabs que van esclatar de principis de 2011.
Les revolucions s'estenen per tot el món àrab, Tunísia, Egipte, el Iemen, Líbia, Jordània, Bahrain, l'Iraq, el Marroc, Algèria, Oman... un fet històric irrepetible. Els pobles àrabs surten al carrer, reivindicant la caiguda de règims dictatorials, reclamant llibertats, democràcia, millores socials, contra la corrupció d'una classe dominant que servia els interessos del sistema capitalista internacional, i enriquida venent les riqueses nacionals, empobrint la població.
Aquests fets històrics són esperats, als àrabs no els ha sorprès l'explotació d'una cadena de revolucions, però, potser, el que no era esperat o desconegut és el moment indicat. En tot cas, en cap lloc del món es pot precisar el moment de la revolució, però sí que es pot tenir la previsió que les condicions per a una revolució objectives estan madures o no. En el món àrab les condicions estaven més que madures, quasi podrides, la revolució era eminent.
LA CRISI DEL RÈGIM ÀRAB OFICIAL: TRAÏCIÓ NACIONAL I REPRESSIÓ
El règim oficial àrab està en caiguda vertiginosa, impotència davant els desafiaments nacionals, de defensar els interessos nacionals com a països, o a nivell general com a nació àrab. A nivell nacional, molts règims han passat de la impotència a formar part de l'ofensiva imperialista i sionista contra el món àrab, han passat a la complicitat a la traïció nacional. El cas més flagrant, en el conflicte àrab-israelià, o palestí-israelià, és Egipte, des de Camp David, passant per les seves accions contra la resistència palestina, la resistència libanesa, el setge de Gaza. Aquests règims són incapaços d'assegurar la integritat territorial i la independència dels seus propis països, és el cas de l'Iraq, del Sudan, de Somàlia, el mateix Egipte estava a la porta d'una guerra civil. El fracàs, o la incapacitat del règim oficial àrab, s'expressa en la seva renúncia a la sobirania nacional a favor de la presència militar estrangera, ocupacions o bases militars nord-americanes i de l'OTAN, en el desmembrament d'estats, i la transformació de la Lliga Àrab en una estructura sense poder, ni influència. Si fem un repàs generalitzat del món àrab: la causa palestina, la renúncia per part de l'anomenada "autoritat palestina" a la resistència, les seves successives concessions sense res a canvi, la divisió entre organitzacions palestines, la tensió interna del Líban, l'ocupació de l'Iraq i les divisions ètniques i sectàries provocades, la situació al Sudan, a Algèria, a Somàlia etc... demostren que el règim àrab establert ja és un impediment per al progrés, per a la unitat nacional, i per a les aspiracions democràtiques dels pobles. Els estrategs nord-americans de les anteriors administracions i també l'actual definir aquesta etapa per "l'anarquia constructiva" per crear un "nou Orient Mitjà", aquest nou orient mitjà no és més que guerres civils, i desmembrament dels estats, les divisions dels estats actuals, noves fronteres, miniestats febles dominats pels EUA i per Israel. Però també aquesta debilitat àrab, la pèrdua d'influència en l'ordre regional i internacional, ha permès la presència de potències o candidates a ser potències regionals a tenir la seva influència i més presència en el món àrab, és el cas de l'Iran, i és el cas de Turquia, un buit que cal omplir.
La impotència i la complicitat dels règims àrabs contra els interessos nacionals, es tradueix a nivell intern en major repressió, la creació d'aparells de seguretat la seva única finalitat, liquidar l'oposició, assassinats, atemptats i transformant els països en grans presons. En alguns països, l'estat de setge ja dura més de 30 anys, és el cas d'Egipte i Algèria. Aquests aparells de seguretat al costat del suport de les potències europees i nord-americana, són els únics pilars que feien mantenir règims podrits i en les seves fases terminals. Les forces progressistes, democràtiques i de l'esquerra són les que més han patit la repressió amb assassinats i prohibicions.
La crisi no només ha afectat el règim àrab oficial, o els règims àrabs establerts.
També, l'alternativa real i transformadora ha patit la seva pròpia crisi. El debilitament del panarabisme després de la guerra del 1967, sobretot el que representava les idees del nasserisme com a oposició frontal al panislamisme, i com un pensament nacional, laic, amb orientacions pseudosocialistes, i la crisi de l'esquerra en general i les forces marxistes i comunistes, per motius subjectius, objectius, i per la caiguda d'un model.
L'ISLAMISME POLÍTIC ÉS EL PRODUCTE DELS PROPIS RÈGIMS I DE L’IMPERIALISME:
Els mateixos règims han practicat la política d'afavorir l'islamisme polític per reprimir els nacionalistes àrabs i l'esquerra en general, i els comunistes en particular. Han construït milers de mesquites que han estat les tribunes de l'islamisme polític, i han introduït canvis constitucionals per afavorir l'Islam polític, per acontentar l'Aràbia Saudita com a expressió de l'islamisme a la regió. Durant dècades els governs occidentals han donat suport políticament i logísticament als islamistes contra el panarabisme. Els EUA, Anglaterra, Alemanya, i l’Aràbia Saudita durant la dècada dels cinquanta fins a finals del segle XX, han estat els que finançaven, i entrenaven militarment els islamistes. L'estructura exterior dels islamistes tenien les seves bases a Anglaterra i Alemanya. O sigui que els islamistes no han estat alternativa real al poder establert, sinó una manifestació del propi poder, que el seu objectius no és canviar els règims, sinó participar en l'administració del mateix règim opressiu i dictatorial sota cobertura religiosa.
En tot cas, el moviment islamista no és un moviment homogeni, és un ventall de forces, interessos, i objectius diferents. També, com tot a la vida, és un moviment dinàmic, que podem dividir en quatre corrents principals: els jihadistes relacionats amb Al Kaida, històricament relacionats amb la CIA i sectors del poder saudita, es consideren els més violents, el seu objectiu és destruir i desmembrar els estats: els Germans Musulmans que històricament amb el suport d’Anglaterra, Alemanya i el poder oficial de l'Aràbia Saudita, els islamistes relacionats amb sectors innovadors de l'Islam, on s’engloben sectors que han intentat històricament sumar aspiracions nacionals del món àrab, expressar les aspiracions de la majoria dels pobles àrabs creients, l'alliberament nacional i la justícia social, és el sector més extens, el més arrelat en la cultura popular, però és el menys organitzat, aquest sector últimament veu l'islamisme turc com a model a seguir, i al final l'islamisme relacionat amb la revolució iraniana majoritàriament xiïta, la seva influència en algunes zones del món àrab ha crescut per omplir el buit que ha creat la debilitat d'Egipte i el panarabisme combatiu contra l'imperialisme i el sionisme.
LA SUMA DE FACTORS HA CREAT LES CONDICIONS PER A LA REVOLUCIÓ:
Règims àrabs còmplices contra els interessos nacionals, que han renunciat a la sobirania nacional, a la causa àrab central, han renunciat als drets nacionals del poble palestí, còmplices en la humiliació que han patit els pobles àrabs durant dècades, són incapaços de donar resposta a les successives agressions israeliana i imperialista contra els pobles àrabs, règims que no només són incapaços de donar solucions al desenvolupament social i econòmic, sinó que formen part de les causes de la pobresa i la injustícia social, règims que s'han mantingut per la repressió i per la corrupció, famílies que s’han enriquit a costa de la sobirania i de la riquesa nacional. La suma de tot això, és la bomba de rellotgeria que ha provocat l'actual revolució àrab.
LES REVOLUCIONS SÓN L’ACUMULACIÓ QUALITATIVA DE LES LLUITES:
Les revolucions no són esporàdiques, són fruit de l'acumulació de moltes lluites. El facebook o les xarxes de comunicació social d'Internet no fan revolucions, les fan els pobles, homes i dones. La suma de factors creen les condicions objectives per a la revolució, l'acumulació de lluites diàries creen les condicions subjectives perquè homes i dones surtin al carrer, conscients i amb la voluntat de sacrifici per fer la revolució.
Tots els països àrabs, cadascun al seu ritme i manera, han anat acumulant lluites de tot tipus. Des de Palestina, el Líban, Jordània, Tunísia, Egipte, Bahrain, el Marroc, el Iemen etc... Cada poble al llarg de la seva història ha anat creant les condicions per a un futur canvi. Els sacrificis en la lluita nacional, en la lluita social, per les llibertats democràtiques, estan en l'origen d'aquesta nova revolució nacional i democràtica. Les lluites contra l'ocupació, per l'alliberament nacional, per la dignitat, per les llibertats democràtiques, per al desenvolupament social, i per la justícia, s’han anat produint per tot el món àrab. A Tunísia, la lluita per les llibertats, sumada a la lluita per la millora social, amb protagonistes com els partits polítics nacionalistes i de l'esquerra: partit d'Acció Democràtica, el Partit Comunista Obrer de Tunísia, el Partit El Tajdid (excomunista), organitzacions juvenils, moviment de dones, sindicats a UGTT, moviments estudiantils, d'aturats etc. Un ampli ventall de forces polítiques que han anat creant les condicions d'aquesta revolució que ha acabat amb un règim corrupte i dictatorial. A Egipte també, en els últims anys, hem viscut grans revoltes socials, vagues a diferents sectors, l'última i més important l'any 2006 al sector industrial més important d'Egipte que és el tèxtil, a Mahal, que s’ha saldat amb diversos morts i 300 detinguts, i ha estat l'origen d'un nou moviment sindical independent del poder, el moviment 6 d'abril, també aquesta organització ha estat la més activa en la revolució d'Egipte, cal sumar les lluites diàries des de diferents sectors contra la política del règim cap a la causa palestina i la resistència libanesa, les manifestacions per les llibertats polítiques i sindicals, un moviment ampli de lluita en condicions difícils en un país que des de fa més de 30 anys té imposat l'estat de setge: nacionalistes del partit Al Karama, comunistes del Partit Comunista d'Egipte, demòcrates d'esquerra de l'Agrupació Nacional, moviment 6 d'abril, liberals d'Al Ghad i Kifaya, moviments juvenils i amplis sectors del poble són protagonistes d'aquesta revolució del 25 de gener. Els islamistes han tingut en totes aquestes lluites socials un paper insignificant, i en la revolució s'hi han sumat el quart dia i no des de l'inici, i durant els dies de la revolució han anat intentant pactar amb el règim.
Bahrain, aquest petit emirat, ha conegut en la seva història un moviment polític i sindical molt important, la lluita armada del Front d'Alliberament Nacional de Bahrain d'arrels nacionalistes i marxistes, també grans lluites sindicals, sempre reprimides amb la intervenció de la veïna Aràbia Saudita, d'Anglaterra i després per la instal·lació de bases militars nord-americanes, tot aquest moviment de lluita està en l'arrel de l'actual revolució.
Al Iemen, tota la història moderna del Iemen és una tensió política permanent, des de la revolució per la independència i la divisió del Iemen en dos, el Iemen socialista del sud governat pel Partit Socialista Unificat, i el Iemen del nord, després de la reunificació no han parat les lluites polítiques i socials.
A l'Iraq, amb gran tradició de lluita dels comunistes contra la monarquia, i després apartats del poder per un cop d'Estat organitzat per en Saddam Hussein, hi ha un moviment sindical força arrelat: les últimes revoltes han estat protagonitzades per la Confederació de Consells i Sindicats Obrers de l'Iraq, i per l'Agrupació de l'Esquerra Iraquiana, i pel Partit Comunista Iraquià.
Són exemples dels sacrificis, de les lluites incessants de sectors populars, demòcrates, progressistes, nacionalistes, d'esquerra i comunistes, a tot el món àrab en condicions dures i complicades.
LA REVOLUCIÓ NACIONAL DEMOCRÀTICA ÀRAB:
Totes aquestes revolucions tenen en comú: la lluita per la sobirania nacional, el domini de les riqueses nacionals, dignitat nacional davant la humiliació imperialista i sionista d'Israel, la sortida de tropes estrangeres i bases militars estrangeres, per les llibertats democràtiques i públiques, contra la corrupció, per millores salarials, per condicions de vida millors. Tot es resumeix en "la caiguda del règim", no com a persones, sinó com a estructura i política. Aquests són els objectius de la revolució nacional democràtica àrab, no és un passeig, ni una desfilada revolucionària, és un procés de lluita complicat i dur. Els aparells dels règims, i les potències occidentals, i els EUA també reaccionen i intenten avortar la revolució allà on és possible, a l'inici o a la meitat, però intenten que la revolució fracassi. La història ens ha ensenyat que les revolucions que es queden a la meitat acaben en retrocés i en derrota. A Tunísia intenten que els aparells del règim segueixin presents però sense la figura d’en Ben Ali. Per això el moviment popular segueix mobilitzat, per eliminar tots els tentacles i representants coneguts i desconeguts de l'antic règim, en aquest sentit, les últimes mobilitzacions que van aconseguir la dimissió del primer ministre són un avanç molt important. També a Egipte, la contínua mobilització per exigir la dimissió del govern nomenat per Mubarak i ratificat pel Consell Militar, l'abrogació de l'estat de setge, l'alliberament de tots els presos polítics, i elaborar una nova constitució és molt important, i segurament els milions de persones que surten cada setmana al carrer venceran. Igual que al Iemen, a Líbia, a l'Iraq o Bahrain, el moviment del poble aconseguirà la victòria. Així, la revolució nacional democràtica és l'inici d'una nova era en el món àrab. És el renaixement de la consciència de la unitat nacional a cada país, i la unitat àrab en general, les revolucions han demostrat la unitat dels pobles dins de cada país contra les divisions religioses, sectàries o ètniques, i han demostrat les aspiracions dels pobles àrabs a la unitat, però aquesta vegada sobre bases democràtiques i de justícia social, és la veritable combinació entre el nacional i el social, en un entorn de llibertat i de democràcia.
Segurament, les restes dels antics règims, forces polítiques, entre elles els islamistes, van intentar paralitzar el procés revolucionari, amb reformes d'imatge i superficials, tampoc als EUA i Europa no els interessa un canvi real, sobretot que pugui afectar els seus interessos econòmics i financers; el control de les reserves energètiques, els passos marítims, com són el canal de Suez, o l'estret que uneix el Mar Roig amb l'oceà Índic, la seguretat d'Israel i la seva funció a la zona, les correlacions de forces a nivell regional en el conflicte àrab-israelià, faran que aquestes potències amb còmplices interns intentin avortar aquestes revolucions o preparar la contrarevolució.
EL PECAT DE L'ESQUERRA EUROPEA
És lamentable el silenci de l'esquerra europea en general, és un silenci vergonyós, el pretext del desconeixement de la situació, no és una justificació vàlida, al contrari, demostra que l'esquerra europea ha estat espectadora davant l'intervencionisme polític i militar al món àrab per controlar les riqueses dels pobles àrabs, han estat espectadors davant la política dels seus governants de donar suport a les dictadures, i han estat espectadors davant la repressió i els assassinats contra l'esquerra i els demòcrates àrabs. No són capaços d'entendre, perquè mai han fet el mínim esforç de pensar, reflexionar i escoltar la pròpia esquerra àrab.
Han tingut les ocasions d'establir i consolidar relacions amb les forces progressistes, d'esquerra, comunistes de l'altra riba de la mediterrània però, malauradament, han caigut en el pecat de la prepotència o de no entendre que el món ha canviat, el món bipolar ha acabat, estem vivint la cristal·lització d'un món multipolar.
Davant el "sorprenent" procés revolucionari en el món àrab, utilitzen els mateixos arguments que els seus propis governants de dreta, la por a triar entre "dictadures o islamistes", entenc que el poder polític i econòmic de la dreta europea presenta aquesta equació per justificar el seu suport a les dictadures, per assegurar un domini econòmic i militar sobre el món àrab, però el que no entenc és la superficialitat amb què l'esquerra utilitza els mateixos arguments. El procés revolucionari en el món àrab, és un procés dinàmic i de lluita, perquè els demòcrates, progressistes i l'esquerra àrab avancen i guanyen pes, i per resistir a la contrarevolució representada pels aparells dels règims, o també per sectors islamistes, o també per ingerències del poder europeu i nord-americà, necessiten la solidaritat d'un moviment internacional, sobretot europeu. Aquest suport no és una simple declaració, és important, sinó una pressió sobre els seus governs, per una política diferent, que respecti la voluntat dels pobles àrabs a la sobirania nacional sobre les seves riqueses, per afavorir les llibertats democràtiques, i per relacions equilibrades i de respecte mutu, d'amistat entre pobles, sense ingerències polítiques ni militars.
Les relacions d'Europa amb el món àrab no poden seguir igual, la revolució nacional democràtica en el món àrab imposa una nova realitat a nivell nacional, a nivell del domini de les riqueses energètiques, dels passos marítims estratègics, i també queda en alarma roja la causa del poble palestí. Europa està davant el desafiament de relacionar-se amb un nou món àrab. L'esquerra europea ha d'intervenir i pressionar perquè aquesta nova relació sigui d'igual a igual, de solidaritat i cooperació, i per a una solució justa a la causa palestina per la creació del seu estat independent i el retorn dels refugiats, i sens dubte la necessitat de lluitar per un altre model de creixement econòmic a nivell d'Europa en general i de cada estat en particular. El basar el creixement de l'economia europea sobre l'expropiació i el robatori de les riqueses del món àrab ha arribat al seu final.
Una nova era de progrés, de democràcia i de justícia comença en el món àrab, a pocs quilòmetres d'Europa, a l'altra riba de la mediterrània, cosa que tindrà una gran repercussió sobre els pobles que comparteixen aquest mar comú i sobre les relacions internacionals. És trist i lamentable que l'esquerra europea es quedi muda, sense paper a jugar, i sense influència en el desenvolupament futur dels esdeveniments ni a nivell intern dels seus països, ni a nivell de la gran casa Europa, i ja no dic a nivell internacional.
Etiquetes de comentaris: 4, Democràcia, Internacional, Orient Mitjà
