Principis del 2011. Revolucions als païssos àrabs, terrible accident nuclear al Japó, nova invasió imperialista a Libia. A casa nostra, revisió a la baixa de la jubilació i els paràmetres de la negociació col.lectiva. Retallades salvatges en els serveis públics ( en especial educació i sanitat) en només els primers 100 dies del govern de la Genarlitat . Indignació. Resposta?. Esperança?.
Bé, sembla que alguna cosa es mou. Potser no tan rápidament i contundent com seria necessari i urgent, però alguna cosa es mou. Iniciatives ciutadanes diverses, de més o menys dimensió, però amb un sentit similar de dir PROU, van sorgint arreu. El temps dirà quin recorregut té aquest camí, i quina expressió política, però el que està clar és que són frutit d’un sentiment d’indignació i la necessitat d’actuar. Si aquesta indignació i necessitat d’actuar són més o menys estesos o són, encara, cosa d’una minoria el temps ho dirà. Sense ànim d’exhaustivitat hem escollit l’experiència d’Inflexió, amb un any funcionant i generat a Catalunya, i de les Taules de Convergència, que és la iniciativa de més abast i significació en desenvolupament. Reproduim materials seus per al coneixement dels nostres lectors.
D’altra banda, les revolucions als païssos àrabs són quelcom amb un gran impacte a l’escena internacional. Parlem d’una part del món, que a diferència del que ha succeït en els darrers anys a Amèrica Latina, els diferents païsssos de l’Àsia, o, inclús d’una part d’Àfrica, havia estat sotmés a règim titelles de les potències imperialistes, proporcionant petroli barat. A més l’islamisme era identificat com l’enemic i els pobles àrabs presentats com antidemocràtics i endarrerits, necessitats de la intervenció contínua i autoriària de les potències occidental. Amb les revolucions democràtiques queden en qüestió tots aquests arguments i pràctiques neocolonials, el món multipolar s’obre pas amb un nou pol situat al món àrab. Tot queda pendent , però , del desenvolupament dels procesos revolucionaris en curs i l’èxit o fracàs de les potències imperialistes en els seus intents de reafirmar el seu domini amb noves fòrmules.
A més, les revolucions àrabs són quelcom que ha de tenir a la llarga un impacte subjectiu en els pobles europeus. O sigui, que els ciutadans nordafricans i àrabs són capaços de dir prou i de plantar-se?. I els pobles europeus, que ens autoconsiderem – fruit de molts anys de mentalitat colonitzadora i racista- com a pobles “cultes i civilitzats”, quan ens plantarem davant les agressions que se succeeixen vertiginosament?.
Etiquetes de comentaris: 4, Editorial
