Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


divendres, 8 d’abril del 2011

Realitat núm 2-3: Editorial

Hem trigat més del que ens proposàvem en poder treure aquest número de Realitat i us presentem aquest número doble. Moltes, moltíssimes coses han passat al país, però podem posar tres dates que ens poden servir per situar-nos: el 10 de juliol i la resposta ciutadana a la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, el 29 de setembre i la mobilització liderada pels sindicats de classe contra el viratge polític del govern, el pla d’ajust i austeritat, i la reforma laboral contra els drets dels treballadors i treballadores, i, finalment, el 28 de novembre, on l’expressió política més clara de la burgesia catalana, CiU, ha recuperat el govern de la Generalitat posant fi a un septeni progressista on s’ha assajat per primer cop des de temps de la República una aliança unitària d’esquerres on el catalanisme popular va ser, tal com un element central.

El 1999 el Partit dels i les comunistes de Catalunya, fidel a la tradició dels comunistes a Catalunya i en un moment de desgast del projecte pujolista, va llançar una conferència sobre el fet nacional, entenent que la recuperació de la tradició del catalanisme popular que posa al centre els ciutadans i ciutadanes, el benestar, la democràcia i la llibertat era alhora un punt de trobada de les esquerres polítiques per a una construcció de Catalunya des d’altres valors i amb altres prioritats, dirigida per les classes populars. La concreció va arribar el desembre de 2003 amb el Govern Catalanista i d’Esquerres. Més enllà dels matissos i desencontres, les polítiques socials i l’avenç en l’autogovern han estat dos acords centrals del projecte de govern d’esquerres i són el patrimoni que deixa al nostre poble i que cal defensar.

Segurament l’hegemonia de la dreta nacionalista i per tant la seva resistència i el seu influx en la direcció del país era molt més forta del que vam preveure i segurament no hem estat capaços d’assentar socialmen una hegemonia d’esquerres i del catalanisme popular. Ara, la dreta no només ha recuperat el govern, sinó que ha fet un treball de recomposició a la societat civil i d’actualització de la seva hegemonia.

Aquests documents de la Conferència sobre el fet nacional del PCC que publiquem són un punt de partida interessant per a la discussió i el treball polític. Perquè, la necessària recomposició de les classes populars i les esquerres polítiques, que en són l’expressió, no hauria de fer-se sense tenir en compte aquest element central per bastir un projecte alternatiu que arrabassi la direcció del país a la burgesia: l’actualitat de la unitat de les esquerres i el catalanisme popular. Altre debat és com i on es concreta avui això, com actualitzem un projecte d’aquestes característiques en una nova situació i analitzem críticament l’experiència per aprendre i construir, com fem que la classe treballadora jugui un paper més central i dirigent, com generem les bases d‘una hegemonia duradora.

Etiquetes de comentaris:



Joan Josep Nuet: el Fet Nacional

Description
Joan Josep Nuet i Pujals
Senador d’EUiA a l’Entesa Catalana de Progrés i Secretari General del PCC


Joan Josep Nuet va preparar aquesta arran la intervenció el 13 de juliol de 2010, dies després de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut de Catalunya i la mobilització unitària per mostrar el rebuig del poble de Catalunya, en una taula rodona de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) sobre el Dret a decidir junt amb l’Ignasi Llorente, Secretari d’Imatge i Comunicació d’ERC, i Juan Josep López Burniol, notari.
 

 
FET NACIONAL; EL CATALANISME POPULAR PER L’AUTODETERMINACIÓ I EL DRET A DECIDIR

 La Nació és fruit de la voluntat col·lectiva dels ciutadans i ciutadanes que la conformen. L’element central que subjecta la Nació per una visió progressista són els ciutadans, és una comunitat de ciutadans vertebrats com a formació socioeconòmica específica, un col·lectiu estable de ciutadans que té una identitat, i que apareix al mateix temps que apareixen les classes en lluita en el període modern. 
 

 
Al llarg de la història de Catalunya, a causa de l’existència de classes, s’han desenvolupat diversos catalanismes, de conservadors i de progressistes, de dretes i d’esquerres, una important tradició del moviment obrer català pertany al catalanisme d’esquerres i popular.
 

 
 Ens sentim part del catalanisme popular, que  expressa una dinàmica i una voluntat de construcció nacional basada en una caracterització que passa per desenvolupar la democràcia política, econòmica, social i cultural articulant la societat civil alternativa. 
 

 
Per a nosaltres els drets nacionals no tan sols són els drets que tenen a veure amb les relacions entre les nacions sinó aquells que es desprenen dels drets socials i cívics siguin individuals o col·lectius.
 

 
 Els comunistes hem d’entroncar el projecte estratègic del Front d’Esquerres amb el catalanisme popular i no deixar de cap manera a la burgesia que hegemonitzi aquest fet amb la seva perspectiva conservadora de nacionalisme identitari, etnicista o territorialista.
 

 
 Precisament si a Catalunya el Fet Nacional va ser capaç de resistir el període de la Dictadura Franquista va ser pel fet de que la classe treballadora va saber assumir al costat i en estreta comunió de la lluita social i democràtica contra el feixisme, la lluita pels drets nacionals del nostre poble.
 

 
 En aquest moment d’intent de divisió dels treballadors segueix tenint una importància cabdal la frase del PSUC “és català el qui viu i treballa a Catalunya” com a element d’unitat de la classe treballadora i on la creació de CCOO com a “sindicat de Classe i Nacional” va ser una fita determinant.
 

 
 
Si plantegem i defensem l’hegemonia de la classe treballadora, aquesta no podrà aconseguir-la sense la incorporació plena del catalanisme popular per desenvolupar un projecte atractiu pel conjunt del poble de Catalunya, projecte que de forma medul·lar per nosaltres es ocupat per les preocupacions socials i econòmiques.
 

 
 La classe treballadora s’unifica i reforça com a classe al mateix temps que desenvolupa la construcció nacional sota un paraigües popular, democràtic i participatiu. Aquesta construcció pot donar a la nació una caracterització antiimperialista, no centralista, solidària i internacionalista i amb plena capacitat de relació entre iguals amb d’altres pobles d’Espanya, d’Europa i del Món.
 

 
 La nostra visió de participació, o no, en un Estat propi o compartit està en funció de la voluntat i dels interessos d’aquesta majoria ciutadana que podem expressar com a poble on al centre hi participa la classe treballadora, que ha d’expressar a mig i llarg terme un projecte emancipatori que va molt més lluny dels estats (siguin el fiancés, l’espanyol o el català).
 

 
 Si nosaltres volem desenvolupar l’autogovern de la nació catalana és per dos motius, el primer perquè en tenim dret democràtic a fer-ho, encara que podríem decidir no fer-ho, i el segon és perquè objectivament la classe treballadora i amb ella el poble de Catalunya han caracteritzat l’opressió històrica que ha desenvolupat l’oligarquia terratinent i centralista espanyola, que s’ha anat convertint avui en una oligarquia financera aliada amb expressions del tardo i neofranquisme, que tenen un projecte conservador i centralista que ha fet i fa encara molts pactes històrics amb part de la burgesia catalana.
 

 
 Per tant el desenvolupament de marcs d’autogovern és una forma d’afrontar la lluita de classes a l’Estat Espanyol  ja que nosaltres defensem aquest autogovern sota uns paràmetres d’aprofundiment de la democràcia política i social i objectivament la lluita dels pobles d’Espanya que aspiren a més autogovern és aliada de les lluites socials i econòmiques de la classe treballadora espanyola i del conjunt dels pobles d’Espanya.
 

 
 Espanya s’ha de comportar com un Estat de nacions i regions, com un Estat Federal, laic i republicà, plurinacional, pluricultural i plurilingüe
 

 
 Una segona transició és necessària i si les forces de l’oligarquia financera tardo i post franquista ho impedeixen amb una lectura restringida de la Constitució de 1978, vol dir que queda trencat el pacte constitucional i s’obre a mig i llarg plaç una nova reflexió constituent.
 

 
 Per aquesta reflexió i d’altres que afecten al funcionament democràtic cal agrupar al màxim de forces democràtiques per aïllar els grups antidemocràtics que operen des de diferents àmbits del poder, grups que en esferes econòmiques, socials, democràtiques i culturals aposten per una veritable involució que ens porti a escenaris en aquests àmbits anteriors a 1978. Les solucions neoliberals per sortir de la crisi no en són en absolut una excepció i entren en els mateixos conceptes de retallades.
 

 
 La sentència
 

 
 La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de Catalunya és eminentment política, ja que la Constitució del 78 té marge per admetre el text sense retallar-lo gens ni mica.
 

 
Aquesta posició ideològica que presenta l’ha cercat el PP per saltar-se la majoria al Congrés, al Senat, al Parlament de Catalunya i també el referèndum del poble de Catalunya. És una posició centralista, conservadora i profundament antidemocràtica.
 

 
El TC no té legitimitat democràtica ja que s’han saltat tots els requisits per la seva renovació, però sobretot perquè la seva composició obeeix a una tendència viciada pel bipartidisme, que es reparteix entre PP i PSOE el nomenament dels magistrats, i per una realitat en què només els poders centrals de l’Estat hi estan representats, no pas els poders locals ni els autonòmics.
 

 
Aquesta sentència s’inscriu en una onada conservadora i antidemocràtica enmig de la lluita per la sortida de la crisi del capitalisme financer, en què es vol ajustar l’estat del benestar, el model d’Estat i la representativitat de l’esquerra alternativa i el sindicalisme de classe.
 

 
El Congrés i el Senat tancaran els propers dies la no modificació de la Llei Electoral, el reforçament dels mecanismes repressius de la llibertat política de la Llei de Partits (procés de pau a Euskadi) i mantindran el Pacte per la Justícia de PP i PSOE, que és el que ha conformat la composició de repartiment del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial (autor dels casos Garzón, Gürtel i Memòria Històrica).
 

 
A Espanya hi ha un pacte entre la facció d’estat de l’oligarquia financera (causant i gestora de la sortida a la crisi per la dreta) i els grups del tardo o post franquisme, que s’articulen i coordinen (en alguns moments són el mateix) per desenvolupar la seva ofensiva antidemocràtica, imposant les polítiques antisocials neoliberals i les visions centralistes i autoritàries.
 

 
Cal reforçar i fer créixer l’espai federalista al conjunt de l’Estat doncs és un punt de trobada dels sectors progressistes que necessitem sumar per aturar la dreta i reforçar una sortida social, federal i democràtica per l’esquerra.
 

 
La mobilització per les llibertats nacionals i socials, les manifestacions i la vaga general són una oportunitat per oposar-s’hi i lluitar, contra les retallades socials i contra les retallades nacionals.
 

 

 

 

Etiquetes de comentaris: , , ,



Conferència sobre el Fet Nacional Català

DescriptionA continuació publiquem el text de discussió de la Conferència sobre el fet nacional que el PCC va realitzar el 1999 i les transcripcions de les intervencions de resum que el Secretari General del PCC, en aquell moment Marià Pere, va realizar per recollir el debat. Aquesta conferencia té lloc anys abans que es materialitzés el Govern Catalanista i d’Esquerres amb la signatura del Tinell i s’inscriu dintre d’un moment d’embranzida de diverses expressions del catalanisme popular davant els signes d’esgotament de la, d’altra banda sòlida, hegemonia del projecte pujolista durant dues dècades. Es tracta d’una caracterització del fet nacional i de la tradició dels comunistes catalans i del catalanisme popular que ens és un instrument molt valuós avui per al treball i la discussió política.

Accedeix a l'article en aquest enllaç:

Conferència sobre el Fet Nacional Català

Etiquetes de comentaris: , , ,



El fet nacional català, separació i federalisme

Hem demanat una aportació al debat de l’articulació de fet nacional i projecte transformador a Francesc Matas. El debat entre tradicions és clau per avançar cap l’actualització que l’esquerra necessita a nivell teòric i pràctic per fer front a un món en ple canvis que demanen respostes. Realitat vol apostar en ferm en aquesta nova etapa.
per Francesc Matas Salla
Secretari General del Partit Obrer Revolucionari (POR)


El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i , molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el té plantejat d’una manera tan viva.

Andreu Nin



La alliberació de les nacions oprimides pressuposa: 1) plena igualtat de drets de les nacions...; 2) Llibertat de separació política.

Lenin



La reflexió teòrica és una responsabilitat política obligada per copsar i comprendre l’evolució del Fet nacional català i espanyol dins l’estat espanyol.

A la llum d’una renovació estatutària maldestre sense el dret a l'autodeterminació, amb el greuge de l'anulació pel Tribunal Constitucional estatal a instàncies del PP malgrat un govern estatal del PSOE i un govern autonòmic català del PSC(PSOE), i amb l'afegit de la recent victòria de la dreta catalana i espanyola a Catalunya, la massiva manifestació ciutadana popular del 10 de juliol de 2010 per “Nosaltres decidim”, posa les llibertats democràtiques nacionals de plena i viva actualitat.

* * *

El desenvolupament capitalista a la península ibèrica ens ha llegat alguns fets cabdals com un sector industrial esquifit i atomitzat de petita empresa, amb predomini de serveis i del capital financer; també una varietat de pobles estructurats en dos estats, Portugal i Espanya.

La peculiaritat a l’estat espanyol burgès és que ha quedat format per diferents nacions. Aquestes nacions, amb les seves burgesies, no s’han fos en una sola. El que coneixem en la conceptualització ideològica, legal constitucional, com a nació espanyola és, en realitat, l’hegemonia i predomini de la nació castellana-espanyola respecte a les nacions catalana, basca i gallega, sense entrar en les situacions neocolonials de Ceuta i Melilla, i de les Illes Canàries.

En la terminologia política s’empren formulacions de nació espanyola única o unitat de la nació espanyola (Tribunal Constitucional), Nació de nacions, Plurinacional, Nacionalitats. Darrera d’elles, és a dir en el seu contingut, respiren les diferents concepcions polítiques de dominació i relació entre el diferents pobles i l’estat, però a cap d’elles es permet un lloc a la llibertat de diferents nacions o la lliure unió entre les diferents nacions existents.

La nació, en el veritable sentit de la paraula, és un producte directe de la societat capitalista, per tal com sorgeix i es desenvolupa allí on sorgeix i es desenvolupa el capitalisme. La nació es caracteritza per l’existència de relacions econòmiques capitalistes determinades, la comunitat de territori, d’idioma i cultura

Andreu Nin



A diferencia d’Alemanya o d’Itàlia, la nació i l’estat espanyol s’han constituït sobre la base de la dominació i la negació de les demés nacions que, per distints avatars de la història, no varen aconseguir realitzar-se com estat modern burgès, però tampoc integrar-se suficient en aquest estat i en les seves classes dominants.

Aquesta situació política s’ha resolt en fals en diferents moments de la història. Millor dit està pendent de resoldre. L’últim cas és amb la renovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dins l’estat espanyol.

Catalanisme conservador i popular


El moviment d’emancipació nacional català ha seguit la tendència de fons capitalista d’aconseguir la construcció nacional.
Aquest moviment s’expressa de forma ben diferent segons sigui la classe social que el lideri.

Les capes més altes de la burgesia han posat la seva empremta en un catalanisme polític conservador, autonomista, disposat a canviar les mancances democràtiques per la protecció de les institucions repressives i legals estatals davant l’amenaça d’una mobilització social treballadora; alhora ho han combinat amb certes avantatges econòmiques pels seus negocis industrials i comercials.

Les capes més petites de la burgesia, la pagesia, i el gruix dels segments professionals de la població han projectat i liderat un catalanisme popular, d’esquerres, amb varis episodis que ha intentat consumar els processos de llibertats democràtiques nacional amb l’estructuració d’un estat català. Intents fins ara neutralitzats i impedits per l’estat espanyol.
El moviment obrer a Catalunya sempre ha sofert una divisòria entre una component catalana i una espanyola, enguany completada per les minories procedents de la immigració.

Tanmateix en les situacions que la classe treballadora catalana s’ha ocupat i participat del moviment d’emancipació nacional, ha estat o com a ciutadania individual o com a capes socials massives, però en ambdues situacions liderades per les altres classes socials.

Un lideratge per part de la classe social obrera no pot ser una simple substitució o hegemonia en el moviment d’emancipació nacional d’unes classes per unes altres. Els objectius polítics democràtics i socials, el mateix sentit de la construcció nacional s’hi veuria seriosament afectada i determinada.

La classe treballadora pot donar consistència i liderar una mobilització i un moviment potent d’emancipació basat en una radicalitat en la lluita i consecució de les llibertats democràtiques nacionals que tingui en compte alhora l’explotació social.
Vol dir això que només es podria lluitar per unes llibertats democràtiques de Catalunya que impliquessin la seva transformació social?. O que sigui necessària una etapa de construcció nacional burgesa estatal per poder després dedicar-se a la lluita social? O fins i tot al contrari, que si ens centrem i resolem l’explotació i domini social aleshores ja no caldrien unes llibertats nacionals?

No sabem quin serà el ritme ni els processos que es seguiran a Catalunya i a l’estat espanyol. Però sí podem establir que les solucions d’Estatuts autonomistes no han aconseguit eliminar l’aspiració democràtica nacional de llibertat per la població i nació catalana.

Per tant el que ens correspon a les tendències treballadores del marxisme revolucionari té a veure més en assumir i liderar les llibertats democràtiques nacionals complertes per la defensa ferma dels drets de la nació oprimida, això tant des de la pertinença a la nació opressora com des de l'oprimida.


l proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en un Estat independent si aquesta és llur voluntat. Cap privilegi per a cap nació, cap privilegi per a cap idioma! Cap opressió, cap injustícia envers la minoria nacional! Heus aquí el programa de la democràcia obrera.

Andreu Nin



La via de l’Autonomia amb la renovació de l’Estatut i la política gradual reformista del progrés de l’autogovern ha esdevingut una via morta i sense sortida.

A la Unió Europea, a Espanya i a Rússia, només s’accepta el dret a l’autodeterminació pels processos colonials. Encara que això no ha impedit que s’hagin format noves Repúbliques amb el desmembrament de l’antiga URSS, amb el de Iugoslàvia als Balcans, i amb el de Txecoslovàquia. Però Txetxènia es considera “russa”, i Catalunya se la titlla d’espanyola.

Aquesta actitud és compartida per la classe dominant burgesa, però també per la socialdemocràcia vigent. De fet, la majoria de la classe treballadora europea, tracta els moviments emancipadors nacionals seguint els designis dels "seus" estats nacionals constituïts.

Amb mil i un raonaments, es considera que es pot decidir sobre i en comptes de les minories nacionals o senzillament es nega la seva realitat política. A l'estat espanyol amb 47 milions d'habitants, n'hi ha 35 a Espanya, 7,3 a Catalunya, 3 a Euskadi, i 1, 5 a Galícia; la proporció entre la població catalana i l'espanyola és d'1 a 5.

Tanmateix entre les tendències marxistes que assumeixen en el seu programa el dret a l’autodeterminació es fan tot de condicionants dels que resulten que no s’accepti al cap i a la fi les conseqüències fonamentals i el dret a poder decidir separar-se, a constituir un estat propi i a establir les relacions avinents amb els altres estats i nacions de forma lliure. Gairebé la condició queda en que no s'exerceixi aquest dret per evitar trencaments, entre ells el de l'estat burgès, malgrat aquestes condicions comportin la divisió treballadora, l'enfrontament i desconfiances, i la dependència amb el respectiu xovinisme de cada burgesia.


La reconeixença del dret indiscutible a la separació no comporta però, ni de bon tros, la propaganda a favor d’aquesta separació en totes les circumstàncies ni considerar-la invariablement com un fet progressiu. La reconeixença d’aquest fet disminueix els perills de disgregació i aferma la solidaritat indispensable entre els treballadors de les diferents nacions que integren l’Estat. En sostenir aquest dret, el proletariat no s’identifica amb la burgesia nacional que vol subordinar els interessos de classe als interessos nacionals, ni amb les classes privilegiades de la nació dominant, que volen convertir els obrers en còmplices de la política d’opressió nacional”

Andreu Nin



“Nosaltres decidim” va encapçalar i és el clam popular expressat a la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010.
Aquesta demanda ha estat completament desatesa, com les consultes ciutadanes locals als municipis.

Ha de poder decidir o no la població de Catalunya? I, si ha de poder decidir exercir el dret d’autodeterminació, pot decidir separar-se i constituir un estat o només pot decidir una relació de més o menys autogovern dins l’estat espanyol? Hem de seguir acceptant que no pugui decidir?

Si volem ser fidels al socialisme hem des d’ara mateix dedicar-nos a l’educació internacionalista de les masses, impossible de realitzar entre les nacions opressores sense propugnar la llibertat de separació de les nacions oprimides.

Lenin



Llibertat nacional i federalisme


La federació, però, pot esser sòlida i els seus resultats poden ser efectius, només en el cas en què es basi en la confiança mútua i l’acord voluntari de les nacions que entrin a formar-ne part.

PC URSS



Un element vital de la defensa ferma de la llibertat nacional és enfortir el front de classe, la confiança i la unitat entre la classe obrera de la nacionalitat opressora i l’oprimida, i a l’inrevés. Un altre element és afeblir les burgesies i l’estat. Amb això es coixeja terriblement, doncs gairebé totes les organitzacions polítiques treballadores estatals, i algunes de les autonomies, posen l’estat burgès i la Constitució monàrquica com un referent intocable, i gairebé indivisible.


A la gent que no ha aprofundit en el problema, els sembla “contradictori” que els socialdemòcrates de les nacions opressores exigeixin la “llibertat de separació” i els socialdemòcrates de les nacions oprimides la “llibertat d’unió.

Lenin



Els intents de progrés en l’autogovern autonòmic no ha portat, ni hi ha indicis de que pugui ser una perspectiva, a la flexibilitització i democratització de l’estat espanyol i de la Constitució.

Ni la reforma autonòmica estatutària, ni la reforma constitucional, són perspectives possibilistes viables.
Som en una cruïlla. Per defensar des de la nació espanyola la garantia de llibertat de separació a la classe treballadora i a la població catalana, i per defensar des de la nació catalana la llibertat d’unió federal amb la classe i població treballadora espanyola, ens cal una política clara de ruptura política de l’estat espanyol.

Aquesta ruptura política institucional no ha d’estar condicionada per cap unió forçada, ni federal ni confederal, sinó pel desenvolupament de les llibertats democràtiques.

Un veritable acord o pacte federal democràtic ha d’establir-se entre nacions democràtiques i lliures.

Aquesta lluita és necessària i possible encara que la realització de l’emancipació nacional pot esdevenir més una tasca del socialisme que de la democràcia burgesa capitalista.

Etiquetes de comentaris: , , ,



Les TIC i la Lluita de Classes II

DescriptionAquest és el segon d’un conjunt de 5 articles sobre l’impacte del desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació sobre la clsse treballadora. Aquest treball pretén analitzar el desenvolupament de les xarxes de telecomunicacions produïda paral.lelament al procés privatitzador i l’ofensiva neoliberal.

Xarxes de comunicacions: lliures o propietàries?

La madre del decoro, la savia de la libertad, el mantenimiento de la República y el remedio de sus males es, sobre todo lo demás, la propagación de la cultura.

José Martí



Des del punt de vista estructural, la xarxa telefònica de comunicacions constitueix l'altre element imprescindible per al desenvolupament de les TIC. Internet en si mateix no és cap altra cosa que el conjunt de computadores comunicades entre elles a través de la xarxa de telefonia.

El desplegament de les xarxes telefòniques pot dividir-se en dues grans etapes. Durant tot el segle XX, des de la invenció de la telefonia per cable terrestre, la iniciativa de la seva implantació va venir de la mà dels Estats que la contemplaven com a un aspecte estratègic de les seves comunicacions. La inversió estatal va portar-se a terme en la majoria dels casos a través de Companyies Públiques de caràcter Nacional. A finals del segle XX, els avenços en telefonia sense cables van requerir de noves inversions en infraestructures i, aquest cop, el procés es va portar a terme segons l'estricte model liberal. Des de la dècada dels 80 i durant tots els anys 90, els Estats van privatitzar les companyies públiques de telefonia: la gestió de la xarxa terrestre va quedar en mans de grans societats anònimes. Així van néixer les operadores privades de telefonia, també conegudes com a ISP (Proveïdores de Serveis d’Internet). Aquest procés es va portar a terme de manera molt irregular i en moltes ocasions les concessions es van fer segons criteris polítics, no estrictament econòmics.

La doctrina liberal utilitzada per justificar la privatització de la telefonia va ser la recorrent invocació a la lliure competència com a factor determinant per a la reducció de costos. No obstant això, la privatització de les telecomunicacions ha suposat un veritable desastre econòmic: s'han encarit els serveis, les corporacions han desatès les inversions necessàries en infraestructures, no hi ha hagut cap planificació a llarg termini i l'única estratègia ha estat l'obtenció de beneficis ràpids gràcies a la minimització de tots els costos.

Així mateix, el desplegament de la xarxa telefònica per radiofreqüències, la telefonia mòbil, de mans de les operadores privades no pot considerar-se en cap cas com a modèlic. L'ús de tecnologies obsoletes en el seu moment d'implantació ha estat una constant de tot aquest procés. A excepció del Japó, cada nova generació de telefonia mòbil s'ha dut a terme amb tecnologies que ja estaven totalment superades, com el GSM, el GPRS o el 3G. Aquesta implementació per fases respon únicament a la voluntat de les corporacions d'obtenir qualsevol benefici possible del procés de modernització de la xarxa, obligant els consumidors a renovar constantment els seus aparells tecnològics per poder gaudir de les noves prestacions que són publicitades.

Paral·lelament, els avenços tecnològics i la popularització de les TIC van permetre a universitats públiques i particulars voluntariosos desenvolupar projectes de telecomunicació que requerien d’una mínima inversió econòmica. Exemples d'aquestes tecnologies populars són el WI-FI i la telefonia de veu IP. El desenvolupament d'aquestes infraestructures no comercials de telecomunicacions ha suposat un seriós problema per a les corporacions que hi lluiten en contra aferrissadament per tots els mitjans, exercint la seva influència com a lobbie sobre els governs i contaminant el debat a través dels mitjans de comunicació.

El WI-FI és una popular tecnologia de molt baix cost que utilitza l'espectre lliure de radiofreqüències que fan servir els radioaficionats per transmetre dades entre computadores. Es tracta d'una tecnologia desenvolupada principalment per no professionals però tan eficaç que el mercat de computadores ha acabat per adoptar-la: actualment, pràcticament totes les computadores venen equipades de sèrie amb un port WI-FI, especialment les portàtils. L'ús generalitzat d'aquest sistema de comunicacions suposa una important amenaça per als interessos de les operadores privades de telefonia. A través del WI-FI, centenars d'usuaris i usuàries poden compartir una única connexió a Internet, amb l'estalvi econòmic obvi que això suposa. De fet, gràcies al WI-FI seria possible una Internet totalment oberta que no depengués en absolut de la xarxa de telefonia, especialment en els nuclis urbans. Les limitacions de les actuals antenes són fàcilment superables a través de repetidors i amplificadors que no requereixen de grans inversions. També seria possible estendre la xarxa a través de Wi-Max, una versió optimitzada de la tecnologia Wi-Fi per aconseguir major velocitat i cobertura. A iniciativa d'empreses com Google i una sèrie d'Ajuntaments de tot el món s'han portat a terme experiències d'implantació de xarxes WI-Fi a molts nuclis urbans, amb l'objectiu de proporcionar Internet gratuït a la ciutadania. Barcelona ha estat capdavantera a l’Estat Espanyol en aquest sentit, amb un desplegament del WI-FI que va ser aturat per una demanda de les operadores per competència deslleial davant del mercat de valors. Totes aquestes iniciatives han quedat aturades per la pressió de les operadores privades de telefonia que veuen en això, lògicament, una seriosa amenaça al seu model de negoci.

Per la seva banda, la telefonia IP és una tecnologia que permet la transmissió de veu digitalitzada a través del protocol IP que usa Internet. La coneguda com a VoIP, de Voice IP, fa possible l'establiment de converses de veu, i també de videoconferències, a través de la xarxa, de manera diferent a la telefonia analògica. Es tracta bàsicament d'un programari que transforma la veu o la senyal d'imatge en dades binàries, les transmet a través d'Internet emprant el protocol IP i les subministra altre cop recombinades com a senyal audiovisual al receptor. El desenvolupament d'aquest enginyós programari respon a la necessitat dels usuaris i les usuàries d'Internet d'esquivar els abusos tarifaris de les operadores privades de telefonia. L'existència de plans tarifaris que no responen a cap lògica, el cobrament per separat de serveis que se sustenten sobre una mateixa infraestructura, com la telefonia analògica, la banda ampla i la televisió per satèl·lit, han despertat la capacitat creativa de la societat civil. La tecnologia VoIP es basa en estàndards oberts i ha estat promoguda per organitzacions socials i, fins i tot, per grans empreses tecnològiques com Google, Apple o Skype, amb interessos econòmics molt diferents dels que tenen les operadores.

Del que s’ha esmentat anteriorment sobre les tecnologies WI-FI i VoIP se’n desprenen reflexions molt interessants. En primer lloc, la combinació d'ambdues tecnologies fa temps que hauria pogut abaratir els costos de les telecomunicacions, fins al punt que s'hauria pogut subministrar connexió de banda ampla, telefonia i videoconferència de manera gratuïta a tota la població. En segon lloc, si això no s'ha fet ha estat per la pressió exercida, sobre els governs i els/les consumidors/es, per les operadores privades de telecomunicacions, poderoses corporacions financeres, constituïdes com a grups d'interessos i lobbies d'influència. En tercer lloc, aquesta realitat explica, de manera molt gràfica, l'absurditat del mode de producció capitalista i la capacitat d'innovació tecnològica de la societat civil organitzada per un interès comú. Finalment, tot això demostra que només des de l'empresa pública, la iniciativa nacional i la implicació de la classe treballadora es poden portar a terme amb veritable èxit infraestructures de gran envergadura que persegueixin el bé comú i el progrés social.

En aquest context les mateixes operadores de telefonia són conscients de la seva vulnerabilitat i intenten desplegar estratègies de supervivència enfocant-se a altres sectors econòmics al voltant d'Internet. En aquest sentit cal que siguin enteses les operacions de Vodafone i Telefonica a nivell internacional reclamant a empreses com Google o Yahoo el pagament de taxes pel suposat ús de les seves xarxes. Aquesta operació és una cortina de fum rere la qual s'intenta amagar un atac obert al que es considera el problema de fons: la xarxa d'Internet tal com ha estat concebuda.

Etiquetes de comentaris: , ,