L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Ponència presentada al Comitè Central del PSUC, que l'aprovà en la reunió de finals d'abril del 1939. El mes de juny era també aprovada pel Secretariat de la Tercera Internacional. Més informació »
Grup impulsor inicial: David Casassas, Toni Comín, Quim Cornelles, Marc Correa, Albert Deusedes, Elvira Durán, David Escudé, Luca Gervasoni, Carlos Hornero, Òscar J. García, Sara Jaurrieta, Lluís Juberías, David Lizoain, Javi López, Sandro Maccarrone, Edgar Manjarín, Òscar Mateos, Ferran Pedret, Joan Ramon Riera, Carlos Rojo, José Manuel Rúa, Adriana Sabaté, Joan Sanchís, Albert Tomàs, Jordi Urgell.
És fàcil percebre al nostre voltant la buidor, la grisor i el tedi per l’aparent manca d’alternatives a l’actual estat de coses. Moltes persones i molt diverses compartim aquesta percepció. Persones de diversos orígens i provinences, amb diferents adscripcions en el camp de les idees, amb diverses filiacions polítiques o sindicals, o cap en absolut, però amb un mateix anhel per la transformació i la justícia socials. Persones que compartim una inquietud pel moment i la situació actuals, així com una mateixa pulsió per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, i que sentim la imperativitat i la urgència d’assolir transformacions estructurals profundes que ens encaminin a una societat d’homes i dones lliures i iguals, que decideixin junts i cooperin entre si pel progrés i el benestar comú, i per un desenvolupament sostenible. Compartim la convicció que les persones poden organitzar-se de forma més justa i millor, i ens sentim permanentment anhelants d’accelerar aquest futur. Una crida al debat i l’acció
Creiem que és necessari establir un debat generós i sincer entre les persones que compartim aquests afanys. En la convicció que aquest ha d’ésser un debat que vagi més enllà de les afinitats i recorreguts vitals que conformen el bagatge de cadascuna de les persones que desitgin participar-hi, realitzem una doble crida: una crida al conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l’esquerra política i social, als ciutadans i ciutadanes que senten el malestar de viure immersos en una situació de la qual ens volen fer creure que no hi ha sortides, a incorporar-se al debat; una crida, també, a prendre la iniciativa, a bastir un ampli moviment de persones que exigim el control del nostre futur col·lectiu.
No pretenen aquestes ratlles esdevenir un manifest fundacional a la recerca d’adhesions, perquè no són adhesions el que cerquem, sinó confluències. Volem discutir i generar espais per a l’anàlisi, per a la difusió i la generació d’idees, per a l’acció i l’exploració de camins pels quals pugui transitar aquest anhel transformador que compartim. Sense cap pretensió i amb tota la intenció, ens convoquem en una breu sèrie d’afirmacions, ara que afirmar quelcom és el primer acte revolucionari, per dir-nos — per dir-vos —, que no estem sols.
Recuperar la societat, recuperar la política
Afirmem la necessitat, front als atacs neoliberals contra tota idea de societat, front als intents per imposar-nos una tendència a la fragmentació, la disgregació i la individualització, front als esforços per destruir el comú, per fer-nos viure en precari, aïllar-nos, empetitir-nos i fer-nos sentir impotents, de revoltar-nos contra aquesta pretensió de fonamentar la dominació en la gestió de les nostres pors. Individualitzats d’aquesta manera no som individus, som fragments. I no estem sols, no estem soles. És radicalment falsa la ficció de l’ésser o la ment individual preexistent a la societat. Com a espècie, la humanitat és eminentment social, i, per tant, la política, entesa com la faceta en què cada persona es preocupa per la cosa pública, se’n forma una opinió, i hi intervé d’una o altra manera, ens és tan natural individualment com necessària per a organitzar la convivència en societat. La qüestió és, en aquest punt: quina política i per a organitzar quin tipus de societat?
La viabilitat de l’alternativa
Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent bastir una alternativa al sistema econòmic i social capitalista. Afirmem que ens podem dotar d’estratègies per a superar-lo. Mal els pesi als apologetes del final de la història i de les ideologies, pretendre que no és possible cap altra forma d’organització social i econòmica que l’actual és un insult a la raó, suposa un menysteniment de la intel·ligència humana i mostra poc coneixement de la història.
Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent pensar noves maneres de concebre i garantir la independència socioeconòmica de totes les persones, i per tant, la nostra llibertat i autonomia a l’hora de teixir interdependència, a l’hora de crear el món en què vivim.
Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent bastir un sistema alternatiu que empoderi les persones per evitar la dominació i l’explotació, que connecti les persones a través d’altres tipus de vincles i relacions de producció, i de relacions d’intercanvi lliures i regulades, on aquestes persones creïn aquestes relacions de producció per satisfer les seves necessitats reals, de forma autogestionada, i on les decisions d’inversió transcendents siguin objecte de control col·lectiu. Anomenem aquesta alternativa, viable i desitjable, democràcia econòmica
Una opció per la plena democràcia, una opció per la transformació social
Afirmem que cal rompre els mecanismes — siguin aquests més o menys subtils —, de dominació i d’explotació de les persones pel seus propis congèneres en què es basa el funcionament del capitalisme, i que cal acabar amb la depredació irracional del nostre entorn natural. La lògica d’explotació del capitalisme és intrínsecament injusta. El desenvolupament d’aquest sistema comporta necessàriament l’aparició de greus desequilibris i injustícies socials, i, fins i tot en el cas que a un sistema de mercat capitalista se li apliquin mesures socials de tipus corrector, les pròpies forces del capital tendeixen a fer aflorar i acréixer aquestes tensions socials. La manca d’una llibertat real és immanent a aquesta lògica capitalista.
Afirmem, per tant, que és necessari construir democràcies socials avançades, que concebem com el desenvolupament de la democràcia fins les seves darreres conseqüències politiques, socials i econòmiques. Allò que ha de caracteritzar aquesta concepció i aquesta pràctica de la democràcia, socialista en un sentit ampli, no és pas el fet de reconèixer iguals, sinó el fet de crear-los, proveint la seguretat material que garanteixi que tots esdevinguem ciutadans realment lliures.
Què fer?
Afirmem que no podem esperar canvis en la correlació de forces sense provocar-los, ni impulsar transformacions progressives sense una idea, per difusa que sigui, d’on volem arribar. Tenim la intenció declarada i manifesta de subvertir l’actual estat de coses, i a voltes la història necessita una empenta. La nostra utopia no respon a un model predefinit i tancat: nosaltres no pertanyem a cap tradició dogmàtica ni autoritària. A nosaltres no ens convenç la visió d’un socialisme construït des de dalt, per la gràcia d’una elit filantròpica i benintencionada, d’una dirigència revolucionària preclara i amatent, o d’un Estat benvolent i amable. La nostra utopia és més aviat una tendència, una direcció, i una manera de construir el nostre futur col·lectiu. És una tendència cap a la igualtat i la solidaritat, és transitar el camí de la llibertat, és un pensament emancipador lligat a un gest de determinació, és posar l’accent en la confiança en la capacitat de les persones per a alliberar-se per si mateixes de tota opressió o explotació.
Afirmem que cal combatre l’hegemonia actual del pensament conservador mitjançant tant l’elaboració teòrica d’un discurs alternatiu, com la seva plasmació en una cultura política d’esquerres amb elements que puguin compartir les persones progressistes amb independència de la seva filiació particular. Cal trobar la manera de bastir al voltant d’aquest projecte alternatiu la coalició de persones disposades a conformar un nou subjecte històric que sigui motor del canvi, i cal fer-ho col·lectivament, sense dirigismes i des de la base, per anar engruixint les files del canvi, aprenent en cada lluita a organitzar-nos millor.
Si tu tens una poma i jo tinc una poma, i intercanviem pomes, aleshores tant tu com jo seguim tenint una poma. Però si tu tens una idea i jo tinc una idea, i intercanviem idees, aleshores ambdós tenim dues idees.
George Bernard Shaw
Internet s'ha convertit en poc més de 30 anys en una xarxa global d'informació paral·lela a la realitat, una malla de dades binàries i béns immaterials que s'entremescla amb la nostra realitat quotidiana fins als aspectes més íntims. Nascuda a l'ombra de la intel·ligència militar nord-americana, la xarxa Arpanet, va ser autoritzada més tard per al seu ús civil i va atraure ràpidament l'atenció de l'àmbit universitari i acadèmic, així com d'un grup d'emprenedores empreses especialitzades en programari.
Des d'un principi, Internet va ser concebuda com a una xarxa de computadores al mateix nivell, relacionades d'igual a igual. Aquest aspecte es va considerar fonamental per a garantir la no dependència de la xarxa a un o diversos servidors centrals que la sostinguessin i al mateix temps la tornessin més vulnerable. Això, no obstant, va resultar ser un veritable problema en molts sentits en el moment que van voler participar-hi les empreses i fer-hi negoci.
L'expansió d'Internet es va fer a principis de la dècada dels 90 a través de maniobres econòmiques altament especulatives que van començar amb moviments en borsa de grans grups empresarials i en inversions de capital a les famoses empreses .com. Des del 1995 van sorgir multitud d'empreses que operaven a través de la xarxa promovent negocis de tota mena. En aquesta primera etapa, les corporacions financeres van invertir molt activament en projectes empresarials a Internet de manera irracional. Els baixos tipus d'interès i l'optimisme tecnològic van animar als inversors a donar suport a projectes grandiloqüents que no se sustentaven ni tan sols des del punt de vista estrictament econòmic de la doctrina liberal.
El desenvolupament de les empreses .com va ser molt accelerat, es van cercar beneficis ràpids i van deixar de costat altres aspectes del negoci molt importants. A partir del 1999, la desconfiança dels clients i l'absència d'un pla de negoci ben definit i amb objectius concrets, duen aquestes empreses a una gran crisi econòmica, que durant els primers anys s'oculta de manera descarada a l'opinió pública, mentre se segueix convidant els petits inversors a invertir en el que s'anomena "un valor segur". A principis del 2001, l'empresa Yahoo! perd més del 19% del seu valor en borsa. En el mercat espanyol, Terra és la més perjudicada amb pèrdues de més del 10% de la seva cotització. La borsa de la Nova Economia, el Nasdaq, perd una mica més del 2% i l'Octubre del 2002 arriba al seu punt més baix. En el període comprès entre l'any 2000 i el 2003, 4.854 companyies d'Internet van desaparèixer, ja fos per haver-se fusionat o perquè havien fet fallida.
Les víctimes principals de la crisi de les tecnologies van ser els petits inversors i les empreses que havien realitzat importants esforços inversors en un seguit de projectes excessivament tècnics i difícils de comprendre. De l’eufòria inicial en l’àmbit empresarial pel que fa als temes relatius a les noves tecnologies es va passar a un ambient de desconfiança generalitzat. Els coneguts portals d'Internet basaven el seu model de negoci en una concepció tradicional del màrqueting que entenia els usuaris de la xarxa com a consumidors passius de continguts. El principal problema que van patir les empreses .com dels anys 90 va ser la manca de solidesa de les propostes de negoci i la creença irracional que el nou mitjà de comunicació que suposava Internet era un nou espai verge per al consum que havia de donar molts diners als qui pugessin al tren. Generalment, no es va tenir en consideració el fet que els/les consumidors/es a Internet són una minoria dels/les consumidors/es que hi ha en el món real. El nou mitjà necessitava d’una mínima i complexa inversió per part dels potencials consumidors en material informàtic, programari i connexions que segueixen lluny de ser assequibles per a moltes economies familiars. Va influir de manera determinant el fet que el nombre d'usuaris de la xarxa fos insuficient per fer rendibles la majoria dels projectes empresos. També important va ser la manca de continguts atractius per als/les usuaris/es, ja que es treballava amb formats i tecnologies noves que no estaven estandarditzades.
L'única empresa que va sortir reforçada de la crisi de les .com va ser Google. Google Inc. és una empresa que té com a principal producte el motor de recerca del mateix nom. Va ser fundada el 1998 per dos estudiants de doctorat en informàtica en l'escola d'enginyeria de la Universitat d'Stanford, Larry Page i Sergey Brin. Encara que el seu principal producte és el cercador, l'empresa ofereix també centenars d'altres serveis que es caracteritzen per permetre la publicació de continguts elaborats pels mateixos usuaris. El paper de Google en l'actual xarxa d'Internet és el de peça fonamental. S'ha convertit, de fet, en el portal d'entrada de la majoria d'internautes a la xarxa. La clau del seu èxit, que diferencia el seu destí de la resta d'empreses .com d'aquella generació, és que Google mai s'ha preocupat de crear continguts, sinó que s'ha limitat a ordenar-los mitjançant criteris oberts i modificables que persegueixen oferir a l'usuari allò que busca, sense donar preferència a criteris econòmics o polítics. De fet, la base del seu èxit ha estat una concepció del cercador similar a la d'un servei públic autogestionat, que els seus fundadors van voler resumir en el lema "Don't Be Evil" (“No ser dolents”). En estudis realitzats l'any 2006, Google era l'empresa del món que millor tractava i retribuïa els seus empleats i empleades, a part de ser una de les cinc marques més ben valorades pels/les consumidors/es. Però, malgrat la bona imatge de marca que han intentat projectar els seus fundadors, Google és una empresa poderosa que exerceix un control determinant sobre tota mena d'informació, pública i privada, motiu pel qual ha despertat la desconfiança de diversos sectors de l'escena pública internacional, inclosos els defensors dels drets civils dels Estats Units d'Amèrica i governs de Països de la Unió Europea. Fins l'any 2010, Google sempre havia mantingut un respecte escrupolós amb la legislació internacional, adaptant-se als requeriments de les lleis de països tan diferents com la Xina o els Estats Units quan ha estat necessari i complint una ferma política de protecció de dades i privacitat de cara als usuaris. No obstant això, aquesta actitud de neutralitat de l'empresa ha variat de forma important arran del que s'ha conegut com la primera guerra del Ciberespai, que ha enfrontat l’empresa i el govern xinès en un conflicte purament polític.
Sota l'empara de l'experiència del model de negoci de Google moltes empreses han sorgit en els darrers anys oferint serveis als usuaris per publicar els continguts creats per ells mateixos o per ordenar i personalitzar els continguts de la xarxa, entre les quals destaquen Flickr (imatges), YouTube (vídeos), Writely (textos) i un interminable etcètera. Durant l'any 2006, un seguit de moviments entre empreses han evidenciat la tendència a la concentració de serveis entre Google i el seu principal competidor, Yahoo! Google ha adquirit Writely (ara Google Docs) i YouTube, mentre que Yahoo s'ha fet amb el control de Flickr i una sèrie de serveis similars. Els enormes guanys d'aquests models de negoci, que obtenen molts beneficis en proporcionar serveis gratuïts als/les usuaris/es a canvi que aquests/es accedeixin a fórmules de publicitat contextualitzada, ha portat alguns/es estadistes a parlar en els darrers temps d'una revolució de la web que han anomenat Web 2.0. En realitat, més que una revolució, aquest procés també té totes les maneres d'una lògica evolució en l'ús d'Internet per part dels/les usuaris/es, acompanyat d'una adaptació per part de les empreses als nous canals de comunicació cibernètics, un cop passada l'eufòria irracional dels 90. Des d'un punt de vista tècnic, l'evolució del llenguatge web per donar pas a noves classes de continguts, com la interactivitat, el vídeo o l'àudio, s'ha realitzat sense cap trencament ni innovació veritablement revolucionària amb les tecnologies anteriors. Aquestes aplicacions web són possibles gràcies a la combinació de diferents tècniques de programació que ja existien juntament amb els beneficis d'una major velocitat de navegació proporcionada per la popularització de les connexions ADSL.
L'actual ressorgiment del mitjà web després de la crisi dels 90, ha estat possible gràcies a la penetració de la filosofia col·laborativa del Codi Obert i el Software Lliure en la societat. Els defensors de l'existència d'un moviment Web 2.0 el defineixen com a una expressió que vol fer referència als canvis esdevinguts a Internet des de les webs tradicionals pensades per a consumidors/es a les noves aplicacions web destinades a usuaris/es. Els/les propulsors/es d'aquest pensament consideren que Internet només té sentit com a mitjà per compartir continguts creats per els/les usuaris/es mateixos/es. Deixant de banda l'esperit comercial d'aquestes proclames, cal constatar un canvi de tendència significatiu en l'ús d'Internet, amb afectacions a la resta de canals de comunicació tradicionals. Efectivament, Internet ha modificat de manera notable l'ús dels mitjans de comunicació d'una part important de la població, que han passat de ser simples espectadors/es a ser usuaris/es actius/ves i creadors/es de continguts. Internet ha convertit els mitjans de comunicació unidireccionals en eines cares i ben sovint inútils. Allò més visible d'aquest canvi de tendència és la irrupció dels blocs o weblogs que posen a disposició de tothom una manera senzilla de publicar notícies i opinions personals en condicions de relativa igualtat amb els mitjans que tenen a Internet els grans grups de comunicació. En el mateix sentit, la Viquipèdia o YouTube han esdevingut, en poc temps, una font d'informació que utilitzen tots els mitjans tradicionals. D'altra banda, l'ús de la sindicació de titulars i els cercadors de notícies està desplaçant la premsa escrita tradicional, de manera que els punts de referència informatius han deixat de ser les capçaleres de prestigi o les agències de notícies i cada cop són més els blocs d'especialistes i els moviments ciutadans generadors d'opinió.
L’actual debat sobre la "neutralitat d'Internet" sorgeix a conseqüència de les pressions d'un seguit de companyies operadores de telecomunicacions, al capdavant de les quals figuren Cisco, Motorola, Vodafone i Telefonica, que propugnen un replantejament de la xarxa sota criteris de mercat. Aquestes corporacions pretenen establir una Internet de pagament a l'estil de la televisió per cable que discrimini els usuaris en funció de les seves quotes de pagament i limiti l'ús de determinades aplicacions fins ara gratuïtes, com el correu electrònic o la telefonia de veu sobre IP. Les operadores es convertirien en "porteres" d'Internet, amb la potestat de discriminar entre diferents tipus de tràfic. Implicaria que els portals web amb major capacitat de pagament podrien tenir accés a rutes ràpides, mentre que els llocs que no paguen el peatge estarien condemnats a la via lenta.
Aquest debat és el primer dels 25 temes més ocultats per la gran premsa dels EUA segons l'informe Projecte Censurat 2007, reportatge anual sobre la censura en els mitjans nord-americans que dirigeix el sociòleg Peter Phillips a la Universitat Sonoma State de Califòrnia. A l'extrem contrari d’aquests plantejaments, diversos estats com la Xina o l'Índia i alguns països de la Unió Europea, conjuntament amb les principals agrupacions de programadors i de cibernautes, propugnen un traspàs dels organismes reguladors d’Internet a l'ONU per tal de garantir-ne la seva neutralitat.
D’altra banda, per motius similars, les operadores privades també tenen en el seu punt de mira una altra tecnologia oberta molt popular: el P2P. Les xarxes d'igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), defineixen un sistema de comunicació que no té clients ni servidors fixos, sinó un seguit de nodes que es comporten alhora com a clients i com a servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica. Aquest model contrasta amb el model client-servidor. Qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible. Converteixen doncs les computadores en elements actius que permeten els usuaris intercanviar informació i agrupar capacitat de processament. Fent-ho a més al marge de la World Wide Web. Els nodes poden diferir en configuració local, velocitat de procés, ample de banda i capacitat d'emmagatzematge. Com que la majoria d'operadores privades no proporcionen als seus clients una IP fixa, no podrien connectar-se entre elles perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. Les plataformes Peer To Peer realitzen una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantenir la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de què disposen els clients. Després d'això, la clientela ja té una informació sobre la resta de la xarxa i pot intercanviar informació, sense sol·licitar la intervenció dels servidors.
Les grans corporacions intenten frenar les xarxes P2P d'igual a igual perquè són una amenaça més al monopoli que ostenten sobre les xarxes de comunicació. Però camuflen el seu discurs rere una retòrica contra la vulneració dels drets de propietat intel·lectual del material que s'intercanvia en aquestes xarxes, a les que consideren responsables de la distribució massiva i il·legal de material protegit per Copyright. Tenen la pretensió d'aconseguir prohibir-les per així mantenir el tradicional sistema vertical de comunicació, que els beneficia i els permet exercir un control de la informació que arriba a la població. Gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo, i representen una gran amenaça als models empresarials ja establerts, sobretot per empreses discogràfiques i distribuïdores. Hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P els espera un camí ple de problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb un aspecte fonamental: milions d'usuaris/es.
Aquesta guerra enfronta també les mateixes corporacions privades, dividides per sectors i interessos finals: les operadores contra les empreses de programari i de serveis en línia. Per tal d’imposar un model de xarxa que respongui als seus interessos de negoci, les multinacionals operadores han declarat la guerra a Internet i, de retruc, a les empreses que han crescut a l’ombra de la seva forma actual. Així mateix, per estendre la seva visió de la qüestió han establert un pacte estratègic amb una altre sector perjudicat pel desenvolupament d’Internet, les productores d’"entertainment". Juntes intenten portar el debat a un altre terreny on consideren que tenen avantatge: el Copyright sobre els béns culturals.
Hem demanat una aportació al debat de l’articulació de fet nacional i projecte transformador a Francesc Matas. El debat entre tradicions és clau per avançar cap l’actualització que l’esquerra necessita a nivell teòric i pràctic per fer front a un món en ple canvis que demanen respostes. Realitat vol apostar en ferm en aquesta nova etapa. per Francesc Matas Salla Secretari General del Partit Obrer Revolucionari (POR)
El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i , molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el té plantejat d’una manera tan viva.
Andreu Nin
La alliberació de les nacions oprimides pressuposa: 1) plena igualtat de drets de les nacions...; 2) Llibertat de separació política.
Lenin
La reflexió teòrica és una responsabilitat política obligada per copsar i comprendre l’evolució del Fet nacional català i espanyol dins l’estat espanyol.
A la llum d’una renovació estatutària maldestre sense el dret a l'autodeterminació, amb el greuge de l'anulació pel Tribunal Constitucional estatal a instàncies del PP malgrat un govern estatal del PSOE i un govern autonòmic català del PSC(PSOE), i amb l'afegit de la recent victòria de la dreta catalana i espanyola a Catalunya, la massiva manifestació ciutadana popular del 10 de juliol de 2010 per “Nosaltres decidim”, posa les llibertats democràtiques nacionals de plena i viva actualitat.
* * *
El desenvolupament capitalista a la península ibèrica ens ha llegat alguns fets cabdals com un sector industrial esquifit i atomitzat de petita empresa, amb predomini de serveis i del capital financer; també una varietat de pobles estructurats en dos estats, Portugal i Espanya.
La peculiaritat a l’estat espanyol burgès és que ha quedat format per diferents nacions. Aquestes nacions, amb les seves burgesies, no s’han fos en una sola. El que coneixem en la conceptualització ideològica, legal constitucional, com a nació espanyola és, en realitat, l’hegemonia i predomini de la nació castellana-espanyola respecte a les nacions catalana, basca i gallega, sense entrar en les situacions neocolonials de Ceuta i Melilla, i de les Illes Canàries.
En la terminologia política s’empren formulacions de nació espanyola única o unitat de la nació espanyola (Tribunal Constitucional), Nació de nacions, Plurinacional, Nacionalitats. Darrera d’elles, és a dir en el seu contingut, respiren les diferents concepcions polítiques de dominació i relació entre el diferents pobles i l’estat, però a cap d’elles es permet un lloc a la llibertat de diferents nacions o la lliure unió entre les diferents nacions existents.
La nació, en el veritable sentit de la paraula, és un producte directe de la societat capitalista, per tal com sorgeix i es desenvolupa allí on sorgeix i es desenvolupa el capitalisme. La nació es caracteritza per l’existència de relacions econòmiques capitalistes determinades, la comunitat de territori, d’idioma i cultura
Andreu Nin
A diferencia d’Alemanya o d’Itàlia, la nació i l’estat espanyol s’han constituït sobre la base de la dominació i la negació de les demés nacions que, per distints avatars de la història, no varen aconseguir realitzar-se com estat modern burgès, però tampoc integrar-se suficient en aquest estat i en les seves classes dominants.
Aquesta situació política s’ha resolt en fals en diferents moments de la història. Millor dit està pendent de resoldre. L’últim cas és amb la renovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dins l’estat espanyol.
Catalanisme conservador i popular
El moviment d’emancipació nacional català ha seguit la tendència de fons capitalista d’aconseguir la construcció nacional. Aquest moviment s’expressa de forma ben diferent segons sigui la classe social que el lideri.
Les capes més altes de la burgesia han posat la seva empremta en un catalanisme polític conservador, autonomista, disposat a canviar les mancances democràtiques per la protecció de les institucions repressives i legals estatals davant l’amenaça d’una mobilització social treballadora; alhora ho han combinat amb certes avantatges econòmiques pels seus negocis industrials i comercials.
Les capes més petites de la burgesia, la pagesia, i el gruix dels segments professionals de la població han projectat i liderat un catalanisme popular, d’esquerres, amb varis episodis que ha intentat consumar els processos de llibertats democràtiques nacional amb l’estructuració d’un estat català. Intents fins ara neutralitzats i impedits per l’estat espanyol. El moviment obrer a Catalunya sempre ha sofert una divisòria entre una component catalana i una espanyola, enguany completada per les minories procedents de la immigració.
Tanmateix en les situacions que la classe treballadora catalana s’ha ocupat i participat del moviment d’emancipació nacional, ha estat o com a ciutadania individual o com a capes socials massives, però en ambdues situacions liderades per les altres classes socials.
Un lideratge per part de la classe social obrera no pot ser una simple substitució o hegemonia en el moviment d’emancipació nacional d’unes classes per unes altres. Els objectius polítics democràtics i socials, el mateix sentit de la construcció nacional s’hi veuria seriosament afectada i determinada.
La classe treballadora pot donar consistència i liderar una mobilització i un moviment potent d’emancipació basat en una radicalitat en la lluita i consecució de les llibertats democràtiques nacionals que tingui en compte alhora l’explotació social. Vol dir això que només es podria lluitar per unes llibertats democràtiques de Catalunya que impliquessin la seva transformació social?. O que sigui necessària una etapa de construcció nacional burgesa estatal per poder després dedicar-se a la lluita social? O fins i tot al contrari, que si ens centrem i resolem l’explotació i domini social aleshores ja no caldrien unes llibertats nacionals?
No sabem quin serà el ritme ni els processos que es seguiran a Catalunya i a l’estat espanyol. Però sí podem establir que les solucions d’Estatuts autonomistes no han aconseguit eliminar l’aspiració democràtica nacional de llibertat per la població i nació catalana.
Per tant el que ens correspon a les tendències treballadores del marxisme revolucionari té a veure més en assumir i liderar les llibertats democràtiques nacionals complertes per la defensa ferma dels drets de la nació oprimida, això tant des de la pertinença a la nació opressora com des de l'oprimida.
l proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en un Estat independent si aquesta és llur voluntat. Cap privilegi per a cap nació, cap privilegi per a cap idioma! Cap opressió, cap injustícia envers la minoria nacional! Heus aquí el programa de la democràcia obrera.
Andreu Nin
La via de l’Autonomia amb la renovació de l’Estatut i la política gradual reformista del progrés de l’autogovern ha esdevingut una via morta i sense sortida.
A la Unió Europea, a Espanya i a Rússia, només s’accepta el dret a l’autodeterminació pels processos colonials. Encara que això no ha impedit que s’hagin format noves Repúbliques amb el desmembrament de l’antiga URSS, amb el de Iugoslàvia als Balcans, i amb el de Txecoslovàquia. Però Txetxènia es considera “russa”, i Catalunya se la titlla d’espanyola.
Aquesta actitud és compartida per la classe dominant burgesa, però també per la socialdemocràcia vigent. De fet, la majoria de la classe treballadora europea, tracta els moviments emancipadors nacionals seguint els designis dels "seus" estats nacionals constituïts.
Amb mil i un raonaments, es considera que es pot decidir sobre i en comptes de les minories nacionals o senzillament es nega la seva realitat política. A l'estat espanyol amb 47 milions d'habitants, n'hi ha 35 a Espanya, 7,3 a Catalunya, 3 a Euskadi, i 1, 5 a Galícia; la proporció entre la població catalana i l'espanyola és d'1 a 5.
Tanmateix entre les tendències marxistes que assumeixen en el seu programa el dret a l’autodeterminació es fan tot de condicionants dels que resulten que no s’accepti al cap i a la fi les conseqüències fonamentals i el dret a poder decidir separar-se, a constituir un estat propi i a establir les relacions avinents amb els altres estats i nacions de forma lliure. Gairebé la condició queda en que no s'exerceixi aquest dret per evitar trencaments, entre ells el de l'estat burgès, malgrat aquestes condicions comportin la divisió treballadora, l'enfrontament i desconfiances, i la dependència amb el respectiu xovinisme de cada burgesia.
La reconeixença del dret indiscutible a la separació no comporta però, ni de bon tros, la propaganda a favor d’aquesta separació en totes les circumstàncies ni considerar-la invariablement com un fet progressiu. La reconeixença d’aquest fet disminueix els perills de disgregació i aferma la solidaritat indispensable entre els treballadors de les diferents nacions que integren l’Estat. En sostenir aquest dret, el proletariat no s’identifica amb la burgesia nacional que vol subordinar els interessos de classe als interessos nacionals, ni amb les classes privilegiades de la nació dominant, que volen convertir els obrers en còmplices de la política d’opressió nacional”
Andreu Nin
“Nosaltres decidim” va encapçalar i és el clam popular expressat a la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010. Aquesta demanda ha estat completament desatesa, com les consultes ciutadanes locals als municipis.
Ha de poder decidir o no la població de Catalunya? I, si ha de poder decidir exercir el dret d’autodeterminació, pot decidir separar-se i constituir un estat o només pot decidir una relació de més o menys autogovern dins l’estat espanyol? Hem de seguir acceptant que no pugui decidir?
Si volem ser fidels al socialisme hem des d’ara mateix dedicar-nos a l’educació internacionalista de les masses, impossible de realitzar entre les nacions opressores sense propugnar la llibertat de separació de les nacions oprimides.
Lenin
Llibertat nacional i federalisme
La federació, però, pot esser sòlida i els seus resultats poden ser efectius, només en el cas en què es basi en la confiança mútua i l’acord voluntari de les nacions que entrin a formar-ne part.
PC URSS
Un element vital de la defensa ferma de la llibertat nacional és enfortir el front de classe, la confiança i la unitat entre la classe obrera de la nacionalitat opressora i l’oprimida, i a l’inrevés. Un altre element és afeblir les burgesies i l’estat. Amb això es coixeja terriblement, doncs gairebé totes les organitzacions polítiques treballadores estatals, i algunes de les autonomies, posen l’estat burgès i la Constitució monàrquica com un referent intocable, i gairebé indivisible.
A la gent que no ha aprofundit en el problema, els sembla “contradictori” que els socialdemòcrates de les nacions opressores exigeixin la “llibertat de separació” i els socialdemòcrates de les nacions oprimides la “llibertat d’unió.
Lenin
Els intents de progrés en l’autogovern autonòmic no ha portat, ni hi ha indicis de que pugui ser una perspectiva, a la flexibilitització i democratització de l’estat espanyol i de la Constitució.
Ni la reforma autonòmica estatutària, ni la reforma constitucional, són perspectives possibilistes viables. Som en una cruïlla. Per defensar des de la nació espanyola la garantia de llibertat de separació a la classe treballadora i a la població catalana, i per defensar des de la nació catalana la llibertat d’unió federal amb la classe i població treballadora espanyola, ens cal una política clara de ruptura política de l’estat espanyol.
Aquesta ruptura política institucional no ha d’estar condicionada per cap unió forçada, ni federal ni confederal, sinó pel desenvolupament de les llibertats democràtiques.
Un veritable acord o pacte federal democràtic ha d’establir-se entre nacions democràtiques i lliures.
Aquesta lluita és necessària i possible encara que la realització de l’emancipació nacional pot esdevenir més una tasca del socialisme que de la democràcia burgesa capitalista.
Entrevista a Joan Josep Nuet Secretari General del PCC i Senador per l’Entesa Catala de Progrés Joan Josep Nuet refelxiona sobre temes de gran interès per l’esquerra transformadora, com el paper del Senat; l’auge del feixisme al nostre país i a tota Europa; la coalició ICV-EUiA i els seus punts forts i febles, així com el paper del Partit dels i les Comunistes avui. L’atac a la democràcia, les sortides des de les esquerres i la necessitat d’organitzar-se són l’eix vertebrador del seu discurs.
Tu ets senador per l’Entesa Catalana de Progrés, serveix d’alguna cosa el senat?
El senat serveix per a diverses coses: és una cambra de segona lectura, això vol dir que les lleis aprovades al Congrés en el Senat es milloren, se li afegeixen noves esmenes, hi ha un control real del govern en aquesta legislatura tan bo i tan efectiu com els que fan al Congrés. Però la pregunta que ens hem de fer és si això és suficient i jo crec que no, que no és suficient; el que ens costa el senat i les 288 persones que hi ha allà haurien de fer molt més. De fet el Senat diu que és la Cambra territorial i això en 30 anys no s’ha aconseguit. El senat hauria de ser en tots els aspectes territorial de l’estat federal o de l’estat plurinacional. Des del tema de les llengües, el dels estatuts, el tema del funcionament, el de l’estructura dels estats de les autonomies haurien de discutir-se de principi a fi al Senat i això no passa perquè es discuteix al Congrés i després es discuteix al Senat. Per què passa això? Perquè a l’Estat espanyol encara hi ha aquesta sensació centralista d’entendre l’estat de les autonomies com una mera redistribució competencial, com una descentralització, i no s’ha assumit el paper polític d’un estat plurinacional i d’un estat federal. I per tant no hi ha hagut la força política, especialment ni en el PP ni en el PSOE, per liderar un canvi en el Senat que veritablement la converteixi en la Cambra territorial i per tant que hi pugui haver un Congrés on es debatin els temes globals de l’estat federal i que en el Senat es discuteixin els temes específics de les diferents nacions, de les diferents regions i de l’estructura federal de l’Estat.
El poder dels feixistes dins de l’aparell institucional espanyol continua sent notable, ho estem veient davant del processament del polèmic jutge que va obrir una causa contra els crims comesos pel franquisme. Quina és la rellevància d’un moviment de denúncia contra aquest abús?
Crec que ha sorpès a molts la mobilització que ha generat el procés del jutge Garzón, especialment en la part que ell ha portat de denúncia als crims del franquisme. I això és un element positiu que diu que aquesta societat, tot i que la dreta i els mitjans de la dreta la volen amb la boca tancada, la volen captiva, la volen submisa, doncs té potencialitats per sortir, per dir no al feixisme, per denunciar tant Manos Limpias com Falange Española, però sobretot per denunciar les rèmores del franquisme i del feixisme que encara hi ha dins dels aparells de l’Estat, on sens dubte l'aparell judicial és un dels que més dficultats té per fer-ho o més ha intentat no democratitzar-se, tenim avui jutges que estan portant processos molt importants que van jurar els principis al Movimiento.
Crec que no hi ha cap estat a la Unió Europea on això pugui passar i a l'únic on ha passat és a Espanya. Per què? Doncs perquè la transició no va ser modèlica. Vull dir una cosa que pocs afirmaven en el seu moment i que en els anys 80 nosaltres, el Partit dels Comunistes de Catalunya, va denunciar, i que avui dia ja està en boca de molta més gent: després de 30 anys, hi ha molta gent que s'atreveix a dir que la transició va, d'alguna forma, tenir com a renúncia el fet de renunciar a la segona república, a la connexió entre la Segona República i la democràcia i a jutjar un estat genocida que va ser l'estat franquista, que a vegades li diem franquista per no dir feixista però que l'hem d’anomenar pel seu nom. Va ser un règim feixista i aquest règim es va expressar a Alemanya amb el nazisme, a Itàlia amb el feixisme i a Espanya amb el franquisme, però és un règim feixista. Per tant, cal que en aquest moment hi hagi un moviment democràtic, un moviment que torni a posar sobre la taula que s'han de jutjar els crims del franquisme, no per trobar i perseguir els que els van cometre, perquè la majoria d'ells estan morts en aquest moment, sinó simplement per conéixer la veritat, per a què les víctimes no segueixin patint (i no em refereixo als morts sinó que em refereixo als fills i als néts dels que van ser assassinats, dels que van ser perseguits i dels que van ser torturats); i això, fins que com a societat no ho abordem i resolguem, realment no podrem dir que hem fet una transició democràtica. Per tant, estem en plena segona transició i en aquesta segona transició, a part del tema de l'estat federal i de l'estat plurinacional, l'altre gran tema que no hem resolt és el de fer les paus amb la nostra memòria, el jutjar el franquisme i de posar els nostres morts en el seu lloc. Van ser lluitadors antifeixistes, lluitadors antifranquistes i volem saber on estan enterrats, conèixer els seus noms i recordar la seva memòria i la seva història perquè en definitiva som els seus seguidors, som els seus hereus i volem conéixer els seus noms i conèixer-ne la seva història.
A les eleccions al Parlament de Catalunya es torna a reeditar la coalició ICV-EUiA de la que en formes part. Què s'ha fet bé? Quins errors s'han comès i què cal millorar?
Jo crec que el primer encert de la coalició és la seva existència, és haver trencat des de l'any 2003 amb 20 anys anteriors on tots els processos van ser de fractura, de fraccionament de l'esquerra. I hem comprovat que el fraccionament històric de l'esquerra dels darrers 20 o 30 anys ens ha passat una factura històrica impagable que és que la ideologia conservadora ha penetrat amb molta més facilitat en tot aquest teixit progressista, dins de la classe treballadora, dins de les formacions polítiques, sindicals i ciutadanes progressistes perquè aquesta fractura i aquest trencament de l'esquerra va deixar tota la classe treballadora i els sectors progressistes realment oberts en carn viva. Per tant, això, d'alguna forma, nosaltres mateixos ho hem facilitat i per tant la nostra crisi en part és una crisi de nosaltres mateixos provocada per nosaltres mateixos; fins que això no ho hem anat assumint no podem passar a l’ofensiva o no podem passar a començar a lluitar contra aquesta penetració de les idees i dels comportaments conservadors. Per tant, la coalició és un abans i un després en aquest camí, i per tant per si mateixa com a procés unitari és un procés positiu.
Al mateix temps, la coalició... bé, set anys d'història no són res en la història d'un poble, però és veritat que hem aconseguit uns resultats electorals que han remuntat una crisi electoral, una crisi política, i hem estat presents en el govern de Catalunya i hem estat fonamentals per a que 23 anys de governs conservadors acabin i comenci una experiència de l'esquerra. A veure, com tota experiència de l'esquerra té contradiccions: l'esquerra catalana és plural, no és el mateix el que som nosaltres, els comunistes, que el que és la part més conservadora i més de dretes del Partit dels Socialistes de Catalunya, i per tant podríem dir que en diversos pols continua havent-hi un debat polític i ideològic; la diferència és que ara intentem fer aquest debat sense crispació i sense ruptura des d'una base de diàleg i des d'una base de contrast. Però tanmateix, algunes d'aquestes contradiccions han aparegut públicament, i lluny d'això el que hem de dir és que això és un element de normalitat; el que no és normal és que a través del control dels mitjans de comunicació i d'aparells polítics i partidaris verticals, les contradiccions no es debatin, no aflorin, no siguin transparents sinó que es tanquin en aparells o tinguin estructures molt stalinistes per resoldre's.
Nosaltres hem obert també una nova etapa, és millor que públicament fem determinats debats. Però com que no estem sols, els mitjans de comunicació conservadors i la dreta han jugat aquí el seu paper intentant dir que tot el que no és uniforme no és bo per a Catalunya i això és mentida: la uniformitat és dolenta per a Catalunya, el debat plural i el debat d'idees és bo per a Catalunya. Al mateix temps, hem de fer una altra cosa: que aquest debat d'idees no es converteixi en ineficàcia, en incapacitat de resoldre problemes concrets perquè molta gent, independentment dels debats polítics i ideològics, el que ens demana, per damunt de tot, és que ens posem d'acord en coses bàsiques que els afecten en la seva vida quotidiana. Jo crec que això s'ha anat fent i s'està fent canviant, torno a repetir, aquesta cultura d'enfrontament per una cultura de diàleg, però necessitem temps i necessitem que l'esquerra sigui més forta i necessitem que dins de l'esquerra les opcions transformadores siguin encara més fortes; i per tant, aquest és un recorregut que encara no s'ha esgotat i per tant necessitem possiblement com a mínim quatre anys més. Pensem que si la dreta governa a Catalunya tindrà un instrument valuós per tancar la crisi amb valors conservadors i fent pagar a treballadors i treballadores les conseqüències de la crisi i, en canvi, si l'esquerra és la que governa, moltes polítiques quotidianes en temes de l'atur, de l'escola pública, el tema de les llistes d'espera i la sanitat pública, amb el tema de les pensions, amb el tema de les llars d’infants, el tema de noves biblioteques, amb el tema de noves infraestructures tindran una orientació molt més popular. No dic que sigui perfecte, en absolut, té errors però sí té una orientació molt més popular a favor de la majoria del poble de Catalunya. I per tant crec que hem de cridar amb força que se'ns doni una nova oportunitat perquè dels errors comesos n'hem après, intentarem no tornar-los a cometre. De fet, ja estem fent canvis tant en aspectes programàtics com amb temes de lideratge per a què aquests errors no es tornin a cometre, i poder obrir una nova via d'esperança, una nova via de treball col·lectiu i de progrés i de diàleg entre les esquerres perquè és un moment clau. El govern marcarà Catalunya si la sortida de la crisi va cap a la dreta o va cap a l'esquerra, i nosaltres amb l'aposta d'una nova majoria d'esquerres i d'un nou govern d'esquerres fem una aposta clara per a què la sortida a la crisi sigui per l'esquerra i no sigui per la dreta. I ja no és un problema de dreta i esquerra, té a veure amb els interessos de la gent normal i corrent, dels treballadors, de la gent que té una petita empresa, de la gent que és autònoma, de la gent camperola: aquests són els interessos que en aquest moment hi ha a la taula i, torno a repetir, un govern d'esquerres resol més a favor d'aquests sectors que un govern de dretes.
Recentment has estat escollit Secretari General del PCC. Quin paper té un partit comunista petit, d'un país petit, davant dels esdeveniments històrics que estem vivint?
Jo crec que la història ha demostrat que el paper dels comunistes ha estat un element clau en l'evolució de les conquestes i de les lluites de la classe treballadora del conjunt del món, però concretament em fixo molt en Europa, en Espanya i en Catalunya. Crec que hem de veure el Partit des d'un paper renovat, amb perspectiva històrica, per conéixer la nostra història i per tant conéixer en què ens hem equivocat i en què hem encertat, i crec que el Partit té una capacitat per fer autocrítica pel que fa als errors i de posar en valor aquelles figures i aquells moments històrics en què el Partit ha jugat un paper fonamental com va ser la segona república, com va ser la transició política des de la dictadura cap a la democràcia. Sense els comunistes avui no seríem el que som, però en aquest moment el debat és si en l'any 2010 a l'Europa occidental, a la Catalunya occidental, un partit comunista és necessari: no només crec que és necessari, crec que és imprescindible perquè la crisi del capitalisme del 2008 ens dóna de nou la raó, el capitalisme és un problema més que una solució, i per tant la tendència de futur és més acabar amb el capitalisme i obrir una nova etapa i aquesta nova etapa l'hem de definir. És veritat que aquesta nova etapa té interrogants, a vegades més que certeses, però si transitem pel camí de la democràcia, pel camí de la participació, i pel camí del paper de la majoria del poble de Catalunya, dels seus treballadors, les seves treballadores, els sectors populars d'aquest país, vol dir que el partit d'alguna forma ajuda a aquesta transició democràtica que per a nosaltres és anar construint un nou model de vida, un nou model de societat, que anomenem socialisme però que potser en el futur li direm d'una altra manera, però l'important és que allò col·lectiu, allò que és de tots prevaleixi sobre el privat, sobre el negoci i sobre l'explotació de l'home sobre l'home. El Partit això ho té clar, no funciona d'una forma aïllada, el Partit és un element més dins de la societat catalana que intenta amb les seves idees, amb les seves propostes davant de la societat catalana i amb alguns dels homes i dones del partit que són dirigents (dirigents veïnals, dirigents sindicals, dirigents parlamentaris o d'algun ajuntament o dirigent del moviment del món de la solidaritat) expressar una idea d'utopia de futur que més que mai és necessària i perquè la gent ha vist en comprovar precisament les diferents crisis que el capitalisme ens porta a anorrear-nos com a persones, a anular-nos com a éssers humans i fins i tot a posar en qüestió la pròpia existència de la terra com un lloc per viure en pau i, d'alguna forma, d'acord amb la natura. Jo crec que aquest projecte és imprescindible perquè té una visió global sobre tots aquests aspectes i per tant el més important de tot, torno a repetir, és que no és un element aïllat sinó que és un element que està plenament connectat amb les ansietats, amb els problemes, amb els somnis que té la societat catalana; i nosaltres som un somni però que a través de la nostra organització intentem posar-li concreció quotidiana en lluites quotidianes i avui més que mai hi ha molta gent que no només creu que és possible sinó que és imprescindible, i quan un creu que això és imprescindible s'ha d'organitzar per poder eixamplar aquestes estructures i sobretot ha de discutir políticament, ha de poder expressar aquesta forma que té de veure el futur i de veure el present. I ens adonem avui que quant més ho discutim, quant més ho parlem amb gent que està afectada per un Expedient de Regulació a la seva empresa o quan hi ha un barri on hi ha problemes de xenofòbia, de racisme, etc. Doncs més que mai, quan expliquem aquestes idees, veiem que les idees són útils i que són solucions i, per tant, aquí estem. Jo diria que el Partit entra, després del darrer Congrés, en una nova fase que li dóna al partit més centralitat dins del projecte polític de l'esquerra transformadora. Estem ara treballant amb força i amb molta il·lusió.
Cobrint amb despesa pública les ferides dels bancs i dos anys després aquests mateixos acusen als governs de malbaratadors i volen retallar drets socials i autonomia política. On queda la democràcia? Hi ha una sortida des de l'esquerra a la crisi?
Jo crec que el sistema capitalista no ha renunciat mai, i ara tampoc, a reproduir-se a si mateix: a buscar una nova fase de creixement per a seguir sent sistema capitalista. El problema que hi ha avui dia és que els costos pel món i per a la societat d'aquest creixement i d'aquest benefici que intenta obtenir el sistema es torna contra ell mateix i, per tant, el principal enemic del sistema capitalista és el propi sistema capitalista; encara que intenta renovar-se, de nou ens fa entrar en una nova crisi, de nou destrueix indústria, de nou crea atur, de nou crea fam al món, de nou destrueix el planeta. Per tant, és un peix que es mossega la cua i no té sortida, l’única sortida és el canvi de sistema i dins del sistema anar creant les condicions i per això estem aquí: per un nou sistema que trenqui amb això.
Crec de forma clara que els que van generar la crisi el 2008 avui vulguin regular la sortida a la crisi. Per tant, les pròpies fórmules dels bancs, de les societats de riscos, dels fons d'inversió és tornar a fer els beneficis de la manera que van estar fent beneficis en els darrers deu anys i que van portar a la bombolla especulativa, a la bombolla immobiliària que al final va esclatar. Ara ens estan suggerint amb totes aquestes mesures que tornem a bufar la bombolla per a què la bombollla torni a créixer i sempre les mesures per a sortir de la crisi són les mateixes: que els treballadors, treballadores i els sectors populars s'ajustin el cinturó i que, per tant, hi hagi més precarietat en l'ocupació, que es retallin sous i que en definitiva fem un esforç la immensa majoria de la població per a què tornin ells a guanyar tants diners com en el període passat.
I el que hem de fer és que la gent n'aprengui alguna cosa d'aquesta crisi i el que ha d'aprendre és que aquesta forma, aquest model de viure i de desenvolupar-se és un model fallit i que, per tant, no podem seguir apostant pel mateix model. On està la contrapartida? La contrapartida encara no està al socialisme, no hi ha prou maduresa per a què això sigui així, però sí en la democràcia, en la participació. Si nosaltres aconseguim que aquesta oligarquia financera de poques persones que controlen el món, nosaltres de forma popular la sotmetem als designis de la majoria haurem guanyat una gran batalla. Això vol dir que el Banc Central Europeu no pot ser un element aliè, no només ja el Parlament Europeu i els parlaments dels països que formen part de la Unió Europea, sinó el conjunt de la societat i dels homes i dones que viuen a Europa i que prengui decisions autònomes i que en aquest moment a Espanya 1500 persones controlen la majoria de la renda del país i, en canvi, ni el Parlament estatal ni el president del govern ni el Banc d'Espanya tinguin capacitat per a dominar els mercats que especulen amb els interessos del deute espanyol. Per tant, tots aquests mecanismes del capitalisme global que són no democràtics i que en algun moment no tenen cap tipus de problemes en fer servir la violència a través de la guerra i de l'estat policial per a controlar i tenir el seu poder assegurat. Quan tot això ho comencem a trencar amb fórmules de participació, amb fórmules democràtiques, amb gent que començant per la memòria i la història i seguint per les polítiques econòmiques que no es resignin a ser dominats per aquestes polítiques econòmiques o una visió d'història que ha creat la dreta i el poder dominant. Quan tot això ho anem trencant és que comencem a vèncer. I la societat espanyola i la societat catalana han mostrat signes que això és possible, a vegades és un tema de creure-s'ho i això no té a veure amb la fe sinó amb que les idees de l'esquerra, de la utopia, s'ampliïn, es debatin, siguin coneixedores i quan la gent s'adoni que té poder per participar, que té poder d'opinar i que aquest poder és importantíssim tenir-ne cura i posar-lo en un pedestal perquè és el poder més important, el poder de la majoria, i és la democràcia en majúscules que no és només anar a votar cada quatre anys, que això és la democràcia en minúscules. Quan la gent dongui aquest salt voldrà dir que estem començant a avançar cap al canvi i el canvi en aquest moment encara té dificultats perquè la dreta té enfocada una part de la societat i una part de la classe treballadora a què les seves solucions són les úniques solucions possibles, igual que ens van dir que la història ja havia acabat i que l'únic que podíem fer és acceptar el món com era i ara a partir de la crisi encara hi ha més components per dir que el món segueix evolucionant i que el que ells ens volen imposar només és una pantalla creada pels seus poderosos mitjans de comunicació, i en la mesura que la gent s'organitza comença a trencar aquestes pantalles, comença a reflexionar, comença a criticar, comença a participar i aleshores s'obren les vies que de nou els sectors populars i especialment la classe treballadora del nostre país torni a jugar el paper que va jugar en un determinat moment, i en aquest moment si no el juga és perquè li han tapat els ulls o l'han fraccionat en petits grupúscles. Nosaltres el que volem fer és unir tota la classe treballadora, posar-hi al voltant tots els sectors populars del nostre país i sobretot a partir del debat ideològic i del debat polític, treure-li el vel dels ulls i que vegi la seva pròpia situació, que vegi el país amb nous ulls, i que intenti trobar aquestes vies de participació democràtica que faran que el poder totalitari que en alguns moments tenen alguns governs o institucions econòmiques es comenci a trencar i puguem començar a legislar i a participar des del carrer, és a dir, a fer coses que d'alguna manera beneficien la majoria de la població.
Què tens a dir davant l'actual onada d'immigració?
En primer lloc, no és en la història ni d'Europa, ni d'Espanya, ni de Catalunya la primera vegada. Una forma que té la dreta de trencar la classe treballadora és fraccionant-la i una forma de fraccionar-la és mitjançant el color de la seva pell. Això no és nou, i el feixisme ha utilitzat històricament el paper dels altres com a element diferenciador dels foranis per intentar enfrontar treballadors entre ells. Per tant, en primer lloc tenim experiència i no ens ha de sorprendre que això passi. A més, som un poble que també ha esta immigrant, ha sortit fora del país i ha acollit també nous immigrants. I l'esquerra a Catalunya té una experiència història que ara hauria de tornar a repetir: ha estat capaç d'integrar històricament, ho va ser els anys 60 i 70 i el paper del PSUC va ser un paper històric a Catalunya per a què els nouvinguts d'Andalusia, d'Extremadura o d'on fos poguessin ser catalans i sobretot poguessin ser catalans membres de la classe treballadora catalana, entenent i comprenent i assumint part de les reivindicacions del catalanisme popular. I veies una persona nascuda a Huelva o nascuda a Sevilla que cridava pels carrers de Barcelona a favor de l'estatut d'autonomia, i aquest és un element importantíssim. Nosaltres hem de tornar a situar al moll de l'os aquests conceptes. Els immigrants han vingut aquí a treballar i han vingut aquí a treballar perquè en els seus països d'origen es morien de fam, no podien viure igual que els andalusos o extremenys que es morien de fam i no podien viure en els seus llocs d'origen, i molts espanyols van anar a Alemanya o a Suïssa i allà van poder treballar, van poder guanyar -se la vida i van poder tirar endavant les seves famílies. Per tant, nosaltres hem de col·locar al moll de l'os la solidaritat com a element central perquè és la nostra bandera i no la podem abandonar mai. I no per motius electorals canviarem aquesta política: preferim perdre vots que perdre els nostres principis, perquè si perdem els nostres principis no som res i podem acabar a qualsevol lloc.
En segon lloc, hi ha un element que és raonable, que hi ha molta gent que es queixa que l'estat del benestar és tan petit i les polítiques socials són tan limitades que el que es produeix és una competència per baix entre la pròpia gent treballadora. Aquest és un element a denunciar i això no és culpa dels que han vingut de fora, sinó que en té la culpa la política conservadora i les formes de gestionar que fan que l'Estat del Benestar sigui excessivament petit. Si en un barri només hi ha 20 places de menjador i hi ha cent sol·licituds, aquest és un conflicte que al final surt pel color de la pell, per la religió o per qualsevol altre tema, és igual però és un conflicte servit. Nosaltres el que hem de fer és que si calen cent places ens hem d'acostar a les cent places perquè si no el conflicte serà entre blancs i negres o entre catalans que viuen en un carrer o en un altre, perquè no podem permetre que els treballadors competeixin per un estat de benestar minvat i això no pot ser de cap de les maneres, i és aquí on hem de col·locar de fons la crítica i hem de fer que el moviment veïnal, que el sindicalisme i que tota la part més progressista de la societat civil s'organitzi per defensar més polítiques socials, més inversió social i més relació i contacte entre diferents cultures per a què construïm entre tots si hi ha més polítiques socials uns millors barris, més integrats i on la gent de fora acaba portant més aspectes culturals que ens enriqueixen com a poble com els andalusos, els extremenys o els aragonesos que van fer l'Exposició Universal de Barcelona, que van venir aquí a fer de paletes i que es van quedar a viure. Al final són part de nosaltres mateixos i aquesta heterogeneïtat ens ha fet més rics com a poble, amb capacitat d'integrar i amb capacitat de buscar noves fornades: és veritat que les noves fornades amb gent que ve de fora tenen més complexitats perquè són gent que ve de més lluny , de l'Àfrica, de l'Àsia, i per tant llengües més difícils i cultures més llunyanes, però el que hem de fer és que l'esforç d'integració i d'inversió social sigui encara més fort que el que vam fer fa vint, trenta o quaranta anys. Si no fem això estem abocats a tenir greus problemes i, per tant, l'esquerra això ho ha de fer, i l'esquerra que no entén això és una esquerra que no mereix aquest nom; però, en segon lloc, hem de denunciar la dreta i el seu feixisme i ho hem de fer sense por, denunciant-los, portant-los als tribunals, lluitant contra ells al carrer i, per tant, quan estan repartint a un barri fulletons feixistes hem d'anar a actuar allà de forma directa quan estan fent aquestes accions, i no podem permetre que això es faci i que no passi absolutament res, perquè això acaba entrant a algunes cases, a algunes llars de gent treballadora i els converteix en gent molt perillosa, perquè sempre el feixisme porta violència. Per tant, nosaltres de forma pacífica, de forma democràtica, però de forma molt activa, molt participativa, hem de denunciar de fons aquest tipus de comportaments: comportaments de dirigents del Partit Popular o de dirigents feixistes que després en els seus negocis tenen gent sense contracte, vinguda de fora, i es forren a partir del negoci de pagar-los un sou de misèria; és absolutament hipòcrita la seva actitud. Gent com l'Esperanza Aguirre, que se l'ha agafat alguna vegada fent comentaris que té a casa seva una “chacha” peruana que per quatre duros li porta la seva llar, això és fastigós, denigrant. Per tant, el que hem de fer és no només criticar-ho sinó tenir una actitud antifeixista, antiracista i que és un tipus d'actitud molt concreta que no és contemplativa, que és activa perquè aquí ens hi juguem molt més, com un cartell del partit que vam editar fa anys que deia: “van començar sent quatre bojos” perquè a vegades algú creu que són dos esbojarrats, és la Plataforma per Catalunya, és el PP que té algun dirigent que es passa de la ratlla, però el feixisme va començar també amb actituds d'aquestes que van ser contemplades tímidament per la societat i que després, quan ja va ser massa tard, ens vam adonar que això va passar a violència extrema. El que hem de fer, per tant, és que això no pugui tornar a passar i ho hem de tallar de socarrel i hem de tenir una actitud molt més lluitadora, molt més de denúncia per a què això no pugui ni començar, i aquest és el tipus de resposta que hem de donar.
Què creus que aporten les tecnologies de la informació, televisió, internet a l'acció política actual?
Jo crec que són noves oportunitats. També, aquestes tecnologies han servit al capitalisme per a la seva fase de globalització i expansió, i això és una realitat: quan a la dècada dels 70 i dels 80 es fa tota la inversió en la informàtica, la robòtica i l'electrònica, això va fer que, d'alguna manera, el capitalisme globalitzat pogués existir i per tant el moviment de capitals avui dia és un moviment possible gràcies a les noves tecnologies. Té la seva part negativa, però com que aquest és un fet que és aquí per quedar-se, nosaltres li hem de donar el to: nosaltres, les organitzacions, de forma ràpida, les organitzacions d'esquerres hem d'utilitzar les xarxes com a capacitat d'organització i de mobilització alternativa a com les utilitza el propi sistema contra nosaltres. Per tant tots els sistemes, com els bloggers i les xarxes socials, són una oportunitat. No organitzar-les és renunciar, igual que fa uns anys renunciàvem a fer una octavilla o a tenir un diari i avui en dia el millor diari o la millor octavilla és tenir una pàgina al Facebook que la puguin visitar 100.000, 200.000 o 300.000 persones o fer servir el correu electrònic o fer servir altres tecnologies de la informació. És un tema on nosaltres hem de donar un salt qualitatiu, és un tema on els sectors tècnics i professionals ens han d'ajudar i, per tant, és un aspecte que s'ha d'organitzar perquè no arriba per si mateix i és un aspecte bàsic de la nostra formació com a força política d'esquerres: utilitzar aquestes tecnologies, igual que el partit als anys 60 feia cursos d'alfabetització en determinats barris obrers perquè sabíem que un treballador o que una treballadora que sabia llegir i escriure tenia molta més capacitat de convèncer a d’altres i d'actuar amb lideratge en el seu barri o la seva empresa. Avui dia, queda clar que si un treballador o una treballadora té un bloc, té un domini del facebook, del twitter i d'altres tecnologies pot arribar a molta més gent i per tant el seu missatge, la seva experiència i la seva militància la pot projectar i, per tant, avui dia és un element imprescindible i jo crec que és una forma de trencar i buscar cunyes en aquest sistema tan rodó que amb els seus grans mitjans de comunicació és capaç de situar una mena de boira sobre les nostres ments, i per trencar aquesta boira avui hi ha la premsa digital, el món dels blocs que realment donen una contrainformació, que la fan córrer i que aquesta contrainformació no apareix en les capçaleres dels grans diaris o dels grans telenotícies de les hores puntes de televisió. És una oportunitat i així ens l'hem de prendre.
Què diries a la gent per a convèncer-los que s'organitzin o s'afiliïn al Partit dels Comunistes?
Jo crec que el més important d'entendre és que el Partit no és una finalitat en si mateixa sinó que és un mitjà, i nosaltres si ens organitzem no és perquè ens ve de gust estar reunits, que també, o perquè ens volem divertir amb les nostres activitats, que també, sinó sobretot perquè tenim una política i la política la volem portar a terme. No tenim una política per a col·locar-la en una vitrina o per, de tant en tant, envoltar-la de banderes de forma nostàlgica. Tenim una política viva, tenim una política que és possible aplicar avui i demà més encara, perquè tenim una política que té una projecció de futur i que en definitiva vol canviar la societat. Aquesta política és una política que té determinats estadis, avui dia tenim una batalla política a Catalunya en la que la dreta vol guanyar de nou les institucions catalanes per fer els seus negocis i les seves corrupcions, i a Espanya no es vol una segona transició perquè el que es vol és una involució democràtica en la que en el món de la justícia o en altres mons el franquisme no renunciï a seguir governant. Com trenquem això? Es pot trencar de moltes maneres: militant a Comissions Obreres, militant a Izquierda Unida, militant en el moviment veïnal, militant en el món de la solidaritat, desenvolupant acitivitats culturals, en una revista, etc. Hi ha moltes maneres de fer-ho. D'alguna manera nosaltres intentem que totes aquestes formes de fer que són crítiques amb el sistema es coordinin, treballin en xarxa. L'enemic és comú i és el mateix: és un sistema que té amplis poders i que ens vol fer agenollar i ens vol sotmetre. El partit intenta ser la globalització d'aquestes lluites i tenir una visió global, tenir una visió que va més enllà del fet concret del dia a dia i tenir una perspectiva de canvi, i a més creure que això és possible, no ens resignem a què el sistema destrossi el planeta i les nostres vides, per això militem en un partit. I militem en un partit d'una forma heterodoxa, d'una forma nova, d'una forma fresca, no com vam militar aquests mateixos partits fa 30, fa 40 o fa 150 anys, perquè això són experiències històriques de les quals hem après encerts i errors, i avui dia militem d'una forma diferent i aquesta forma diferent és una forma que s'adapta a les característiques de cada persona, als seus anhels i, a vegades, a les seves impossibilitats de tenir una militància excessiva per la família, perquè determinats elements d'aquest tipus són imprescindibles en la creació humana. Cadascú ha de trobar al partit el seu lloc i el seu moment, i aquest lloc i aquest moment existeix quasi de forma individual i aquest debat el fem de forma col·lectiva, cadascú troba el seu moment i al final participem tots i totes d'un projecte ampli, d'un projecte d'emancipació que d'alguna manera dóna sentit a la nostra vida i sobretot dóna sentit a les futures generacions als quals els volem deixar a través de la nostra lluita un món millor. El meu pare va lluitar a la guerra civil i va ajudar a què a través de la segona república arribés la democràcia a Espanya. Què li deixaré jo al meu fill? Doncs per això també milito al Partit: per deixar-li en aquesta nova generació una democràcia més plena, una experiència de participació més ampla i, sobretot, drets democràtics que en aquest moment estan en perill i que vull que no només existeixin avui sinó que persisteixin en el futur i, per tant, d'alguna manera, la militància al Partit també serveix per a això.
Aquest és el primer d’un conjunt de 5 articles sobre l’impacte del desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació sobre la classe treballadora. Aquest treball pretén assentar les bases per a un debat rigorós sobre les implicacions de la Propietat Intel·lectual en la societat de la informació.
El desenvolupament de les conegudes com a tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), des de les darreres dècades del segle XX, se'ns presenta sovint com una revolució tecnològica equiparable al descobriment del foc o la invenció de la roda, que de manera inevitable ha de transformar les actuals societats des d'una perspectiva progressista cap la Utopia. Aquest optimisme tecnològic dominant estén una visió acrítica de la realitat que deixa de banda les profundes i greus conseqüències que aquest vertiginós desenvolupament de la tecnologia té en tots els aspectes de la societat i de les nostres vides quotidianes i, sobretot, obvia de manera interessada factors determinants d'aquest procés com són: qui l'impulsa, cap a on i amb quina finalitat. Pretenem establir els elements fonamentals per abordar de manera crítica les conseqüències socials dels avenços de les TIC i assentar les bases per a un debat polític rigorós.
De fet, una mirada retrospectiva assenyada de la història dels darrers segles ens demostra ràpidament que el que se'ns descriu com una revolució sobtada és en realitat una evolució natural de les estructures socials i els coneixements tecnològics de l'edat moderna, el destí lògic de la Revolució Industrial, fruit de la inèrcia liberal imperant. En qualsevol dels múltiples aspectes que analitzem l'actual transformació tecnològica i els seus orígens ens haurem de referir, com a mínim, als inicis de la modernitat. És la invenció de la màquina per la burgesia capitalista i la industrialització de la producció el que ha fet possible aquest desplegament tecnològic.
En aquest sentit, cal assenyalar que ja des dels seus inicis, la revolució tecnològica promoguda pel capitalisme ha despertat sempre resistències entre la classe treballadora, segurament perquè mai s'ha portat a terme a la recerca dels seus interessos. La introducció de les primeres màquines va deixar sense feina milers d'obreres i obrers que van ser reemplaçats per eines dotades d'una rudimentària intel·ligència mecànica. La primera resistència organitzada de la classe treballadora a aquest procés va trigar en arribar: el Ludisme propugnava la destrucció de les màquines que eren percebudes gairebé com a diabòliques. Els obrers llençaven els seus esclops de fusta (els sabots) als engranatges per inutilitzar-les i així va néixer el sabotatge.
Mica en mica, la classe treballadora va prendre consciència que les màquines no eren l'enemic a combatre sinó que només eren eines i que calia organitzar-se de manera col·lectiva per a impedir que aquestes eines estiguessin sotmeses als interessos d'unes minories. Entre els primers socialistes, els anomenats Utòpics, va destacar un jove revolucionari, Proudhon, amb una senzilla consigna: "Què és la propietat? La propietat és un robatori!". Veurem aviat com aquesta consigna tant antiga, no només segueix vigent en l'actualitat, sinó que adquireix una nova dimensió amb l'explosió de les TIC. Anys més tard, l'aportació al socialisme de la visió científica de Marx i Engels va acabar de centrar la lluita de la classe treballadora en el control dels mitjans de producció de la riquesa. El progrés tecnològic va deixar de ser percebut com contrari per si mateix als interessos de la classe treballadora i assumit molt encertadament per la immensa majoria com a positiu per al progrés social. És en aquesta perspectiva que es comprèn que un debat actual sobre les TIC no es pot centrar en l'ètica de la tecnologia sinó en la política del seu ús.
El progrés tecnològic és indestriable de la resta de processos econòmics, socials i culturals de la història, és influenciat pel conjunt de la societat i la influencia al mateix temps recíprocament, de manera que no pot ser analitzat sense una àmplia perspectiva històrica, ni descontextualitzat de la resta d'interessos polítics amb els es que es conjuga.
La relació del progrés tecnològic amb les lluites polítiques s'ha anat fent cada cop més estreta amb el pas del temps, sobretot per la influència dels nous sistemes industrials de distribució de la informació que han anat evolucionant des de la invenció de la impremta de Gutenberg. A principis del segle XX, Lenin afirmà que la lluita d'interessos entre la classe capitalista i la classe treballadora pel control dels mitjans de producció és en essència una lluita ideològica que es porta a terme cada dia més intensament a través de la propaganda i els mitjans de comunicació. Els plantejaments de Lenin han deixat una profunda petjada en la tradició socialista, totes les revolucions socials des de la Revolució Soviètica han tingut en consideració la importància central de la lluita ideològica en la lluita política. Aquesta és una relació de cabdal importància per a entendre l'actual explosió de les TIC en el marc de l'estratègia liberal: la interconnexió directa entre el desenvolupament dels mitjans de producció i el dels mitjans de comunicació.
Els ideòlegs del nazisme van comprendre molt bé la importància dels mitjans de comunicació massius. A ells devem dos dels invents tecnològics més importants de l'era actual: la televisió i la computació. En efecte, les tecnologies de computació, tal com avui les coneixem, van rebre un important impuls durant la Segona Guerra Mundial arran de la col·laboració de l'empresa nord-americana IBM amb el Tercer Reich, en diversos àmbits, entre els que destaquen, el control de milions de víctimes dels camps d'extermini. Al final de la guerra, en el marc de la Guerra Freda i la política de blocs, el desenvolupament de les TIC es va convertir en una prioritat per a la intel·lectualitat tècnica liberal i les classes poderoses del bloc occidental/capitalista. El progrés tecnològic, especialment en computació i comunicacions, es va convertir en una mena de prova irrefutable de la superioritat del sistema capitalista sobre qualsevol alternativa i en el principal impulsor simbòlic de la filosofia consumista liberal. La idea subjacent al discurs liberal és que el progrés tecnològic és inherent al sistema capitalista de producció i que aquest desenvolupament constant arreglarà tots els mals del món, aportarà solucions tecnològiques als problemes socials i farà innecessària la política tal com avui la comprenem. Aquest és també el punt de connexió ideològic entre el liberalisme econòmic i el posmodernisme cultural. És obvi, però, que es tracta d'un argument fal·laç perquè el formidable desenvolupament tecnològic dels darrers 50 anys no ha eliminat o minvat les profundes desigualtats socials, la injustícia, la manca de llibertats i drets a cap lloc del món, tot al contrari: ha accentuat les diferències, ha agreujat les injustícies, ha retallat llibertats i drets de manera global.
Les formes del progrés tecnològic actual evidencien que es porta a terme com un autèntic projecte de classe de les oligarquies financeres internacionals. És un projecte que es desenvolupa de manera desordenada en funció, en part, dels capricis dels mercats financers i la irracionalitat d'un sistema basat en el lucre monetari. Però, no obstant això, no es tracta en cap cas del resultat casual d'un conjunt divergent d'interessos individuals, sinó que respon a una minuciosa planificació estratègica que té en consideració les contingències imprevisibles de la història.
Des del punt de vista de la classe treballadora, la generalització de les TIC en els sistemes de producció i administració ha tingut conseqüències paradoxals en el treball. D'una banda ha tornat innecessàries moltes tasques manuals que han estat mecanitzades i ha requerit una població activa amb una major qualificació tècnica: això ha contribuït a elevar la formació tècnica del conjunt de la societat. Però d'altra banda, el desenvolupament de les TIC ha comportat la mecanització de molts treballs intel·lectuals, de manera que en una sola generació la major part de la classe treballadora ha vist substituïda la feina mecànica a la cadena industrial, per la feina mecànica a la cadena informàtica.
El desplegament de les TIC ha despertat, a més a més, nous moviments de resistència sectorials en àmbits tècnics molt diversos. Es tracta de moviments de resistència polítics de la classe treballadora qualificada a aspectes concrets molt negatius de determinades polítiques relacionades amb les TIC. Parlem del moviment pel Programari Lliure sorgit contra els abusos dels Programaris Propietaris que imposen les Corporacions i les Institucions. Parlem del Moviment per la Neutralitat de la Xarxa nascut contra les pràctiques de les operadores privades de telefonia de limitar l'accés a determinats serveis. Parlem de l'heterogeni moviment Copyleft contra els abusos de les Corporacions, el Copyright i la connivència dels legisladors en matèria de Propietat Intel·lectual. Parlem del moviment contra els Transgènics i les patents biològiques. Parlem també del moviment per una Salut Pública contra els abusos de les patents farmacèutiques i la privatització de la sanitat. Parlem del moviment de les Xarxes Ciutadanes per un ús d'Internet que aprofundeixi en fórmules de democràcia participativa. Parlem sempre de política, no es tracta de simples qüestions tècniques. En tots els casos estem parlant de conflictes de classe derivats del desenvolupament de les TIC i que tenen per camp de batalla la Propietat Intel·lectual. Estem parlant de propietat, al cap i a la fi, dels mitjans de producció de la riquesa en una societat on la informació s'ha convertit en mercaderia.
El programari: lliure o propietari?
Que les empreses tinguin especial influència en la política significa que la democràcia està malalta. El propòsit de la democràcia és assegurar-se que els rics no tenen una influència proporcional a la seva riquesa. I si tenen més influència que tu o que jo, això significa que la democràcia està fallant. Les lleis que obtenen d'aquesta forma no tenen autoritat moral, només la capacitat de fer mal.
Richard Stallman
Fins a la dècada dels 90 del segle XX, els esforços en desenvolupament de les TIC van estar centrats en el camp del maquinari (hardware). Els principals agents d'aquest desenvolupament van ser el MIT i l'empresa IBM. A la seva ombra van desenvolupar-se altres projectes empresarials d'envergadura menor però igualment importants, com Apple, Microsoft, Intel i un llarg etcètera. Cal destacar que la implicació dels governs dels EUA en aquest desenvolupament va ser fonamental, tant a través del mateix MIT com del proteccionisme exercit sobre aquestes empreses de manera estratègica.
Actualment, assolits uns mínims admissibles de rendiment en el maquinari, el programari (software) s'ha convertit en la principal prioritat de les empreses de tecnologia.
Des de la dècada dels 60, el MIT, en col·laboració amb l'empresa AT & Bell havien creat UNIX, el primer sistema operatiu multi tasca i multi usuari. Sobre aquella base van començar a desenvolupar-se diferents versions del SO UNIX, algunes comercials i altres d’iniciativa pública. UNIX era una base perfecta per al desenvolupament de tota mena de software, tal com ha demostrat l'empresa Apple amb el seu MAC OS X.
No obstant això, la major part de les computadores del món executen un programari de l'empresa Microsoft, el popular Windows. A mitjans dels 80, els acords comercials de IBM amb Microsoft van permetre l'execució de tàctiques monopolístiques que possibilitaren a Bill Gates comercialitzar Windows sense donar oportunitat a la lliure competència, instal·lat de sèrie en el maquinari de les principals empreses acobladores. El 1987, Microsoft publica Windows 3.0, la versió que popularitzà la informàtica domèstica als països occidentals.
Les empreses de programari, amb Microsoft al capdavant, han emprat totes les eines a l'abast per protegir la propietat intel·lectual dels seus programes informàtics, amb l'objectiu d'impedir l'accés al codi font dels seus programes i dificultar a la competència desenvolupar productes similars, no lliurant el codi font de l'aplicació i utilitzant mecanismes legals de defensa de la propietat intel·lectual com ara el Copyright o les patents de programari. A aquest programari se l'anomena programari propietari, en contraposició al codi obert o programari lliure.
Durant els 80, Richard Stallman, hacker, ideòleg i activista del moviment Open Source, desenvolupa el projecte GNU, basat en UNIX, un conjunt de llibreries de software per a aquest sistema operatiu. El 1985 participa en la creació de la Free Software Foundation, en defensa del Copyleft. El 1991, l'enginyer finlandès Linus Torvalds crea GNU/Linux, un nucli similar a UNIX a partir de la versió GNU d'Stallman. En ser de codi obert, GNU/Linux permet que qualsevol programador pugui modificar el codi del sistema per millorar-lo o adaptar-lo a les seves necessitats. Comencen a organitzar-se comunitats de desenvolupament de GNU/Linux que donaran lloc a diferents distribucions del sistema operatiu.
Programari lliure o software lliure es refereix al programari que es pot distribuir, utilitzar i modificar lliurement. En general, es pot dir que un programa és lliure si permet les quatre llibertats definides per la Free Software Foundation:
- La llibertat d'executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0) - La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1) - L'accés al codi font és un requisit - La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2) - La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se'n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l'accés al codi font és un requisit.
Entre els desenvolupadors de programari lliure podem diferenciar clarament tres grups:
- Projectes promoguts per empreses, com Sun Microsystems, la fundació Mozilla o Ximian - Projectes promoguts des d'universitats, algunes vegades amb finançament d'empreses o del govern. Un dels més representatius és la família de sistemes operatius BSD, concretament NetBSD i FreeBSD desenvolupats a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia - Projectes promoguts per voluntaris, com, per exemple, Debian, GNU o Abiword, que són desenvolupats per voluntaris de tot el món. La motivació principal dels col·laboradors d'aquest tipus de projectes és pensar que el programari lliure és un bé comú
Les implicacions polítiques del debat sobre el programari lliure o propietari són molt més serioses del que sovint es planteja.
Des d'un punt de vista econòmic, tal com demostren tota mena d'estudis recents, l'ús de programari propietari i llicències d'ús tan restrictives actua de fre en les inversions en investigació i recerca tecnològica. El software propietari encareix de manera alarmant la prestació de tota mena de serveis i l'obtenció de tota mena de recursos, afegeix traves burocràtiques al comerç i el desenvolupament, contribueix a dificultar l'accés a les TIC a les classes més pobres i representa una sobrecàrrega injustificada de costos econòmics, tant a les administracions públiques, com a les empreses privades, i també als usuaris i usuàries privats.
De manera més concreta, l’extensió del programari propietari de Microsoft representa també una amenaça a la seguretat de la informació a tots els nivells. La pèssima enginyeria de Windows el converteix en l'únic sistema operatiu vulnerable a la definició estricta d'un virus informàtic: la que no sol·licita de cap intervenció de l'usuari per a permetre que el control del maquinari quedi a disposició de l'atacant. Ni els sistemes operatius basats en UNIX ni els que es basen en GNU/Linux són vulnerables a tal nivell. El fet que Windows estigui instal·lat en la major part de les computadores del planeta constitueix un risc per a la seguretat de la informació, fet que resulta realment preocupant quan ens referim a la informació que gestionen les administracions públiques.
Microsoft és una poderosa corporació amb ramificacions d'interessos en molts sectors productius que s'ha imposat a la pràctica com un monopoli. La major part de les computadores del món depenen del seu programari, té una influència desmesurada sobre tots els sectors de la societat, és una part imprescindible de la comunicació de tota la informació que circula,i, com a empresa privada, no està subjecte a cap control democràtic efectiu. Les polítiques de Microsoft per a impedir l'acord d'uns estàndards internacionals de formats d'arxiu digital i imposar els seus formats privats de pagament han estat agressives i han dificultat el desenvolupament d'Internet.
Un cas diferent en el món dels sistemes operatius és el que constitueix la Corporació Apple com a empresa líder de la indústria tecnològica en matèria d'innovació i recerca en l'àmbit del programari i les interfícies de comunicació amb l'usuari. Amb un programari basat en UNIX, Apple té un mercat reduït però molt sòlid, amb productes dirigits a les elits econòmiques i les avantguardes professionals que és de referència per a comprendre l'evolució immediata de les TIC. Malgrat treballar en bona mesura amb codi obert i ser, amb Google, una de les principals empreses defensores dels estàndards oberts en els formats d'arxiu, Apple és també una Corporació privada que comercialitza un sistema propietari tancat i molt restrictiu, ja que el seu programari només pot executar-se legalment a les seves computadores.
En resum, l'única alternativa real en programari lliure als problemes que origina el programari propietari és GNU/Linux. L'ús de programari lliure és una qüestió política. L'ús de GNU/Linux com a Sistema Operatiu, en qualsevol de les seves distribucions, és una qüestió estratègica. Ho és tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Ho és des d'un punt de vista ètic, humanista i solidari, per a garantir la seguretat de la informació i la llibertat d'ús de la tecnologia, la Neutralitat Tecnològica, per a afavorir l'accés a les TIC dels més febles i per a permetre el progrés social. L'expressió Neutralitat Tecnològica s'utilitza preferentment per descriure l'actitud que s'espera per part de les Administracions Públiques en relació amb els seus proveïdors, sobretot tractant-se de proveïdors de béns i serveis informàtics. La Neutralitat Tecnològica és en definitiva la vindicació fonamental que exigeix que l'administració pública aposti de manera activa pel programari lliure, els estàndards oberts com a única garantia de la transparència que li és exigible.
Malgrat tot, les computadores són només una petita part de les TIC, un engranatge fonamental, però no l'únic, de l'actual fase de desenvolupament tecnològic del capitalisme.
En el proper article analitzarem l’altre element imprescindible d’aquest desplegament tècnic: les Xarxes de Telecomunicacions.
Ponència presentada al Comitè Central del PSUC, que l'aprovà en la reunió de finals d'abril del 1939. El mes de juny era també aprovada pel Secretariat de la Tercera Internacional. Més informació »
Hem demanat una aportació al debat de l’articulació de fet nacional i projecte transformador a Francesc Matas. El debat entre tradicions és clau per avançar cap l’actualització que l’esquerra necessita a nivell teòric i pràctic per fer front a un món en ple canvis que demanen respostes. Realitat vol apostar en ferm en aquesta nova etapa.
Aquest és el primer d’un conjunt de 5 articles sobre l’impacte del desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació sobre la classe treballadora. Aquest treball pretén assentar les bases per a un debat rigorós sobre les implicacions de la Propietat Intel·lectual en la societat de la informació.