Internet: lliure o propietària?
Si tu tens una poma i jo tinc una poma, i intercanviem pomes, aleshores tant tu com jo seguim tenint una poma. Però si tu tens una idea i jo tinc una idea, i intercanviem idees, aleshores ambdós tenim dues idees.
George Bernard Shaw
Internet s'ha convertit en poc més de 30 anys en una xarxa global d'informació paral·lela a la realitat, una malla de dades binàries i béns immaterials que s'entremescla amb la nostra realitat quotidiana fins als aspectes més íntims. Nascuda a l'ombra de la intel·ligència militar nord-americana, la xarxa Arpanet, va ser autoritzada més tard per al seu ús civil i va atraure ràpidament l'atenció de l'àmbit universitari i acadèmic, així com d'un grup d'emprenedores empreses especialitzades en programari.
Des d'un principi, Internet va ser concebuda com a una xarxa de computadores al mateix nivell, relacionades d'igual a igual. Aquest aspecte es va considerar fonamental per a garantir la no dependència de la xarxa a un o diversos servidors centrals que la sostinguessin i al mateix temps la tornessin més vulnerable. Això, no obstant, va resultar ser un veritable problema en molts sentits en el moment que van voler participar-hi les empreses i fer-hi negoci.
L'expansió d'Internet es va fer a principis de la dècada dels 90 a través de maniobres econòmiques altament especulatives que van començar amb moviments en borsa de grans grups empresarials i en inversions de capital a les famoses empreses .com. Des del 1995 van sorgir multitud d'empreses que operaven a través de la xarxa promovent negocis de tota mena. En aquesta primera etapa, les corporacions financeres van invertir molt activament en projectes empresarials a Internet de manera irracional. Els baixos tipus d'interès i l'optimisme tecnològic van animar als inversors a donar suport a projectes grandiloqüents que no se sustentaven ni tan sols des del punt de vista estrictament econòmic de la doctrina liberal.
El desenvolupament de les empreses .com va ser molt accelerat, es van cercar beneficis ràpids i van deixar de costat altres aspectes del negoci molt importants. A partir del 1999, la desconfiança dels clients i l'absència d'un pla de negoci ben definit i amb objectius concrets, duen aquestes empreses a una gran crisi econòmica, que durant els primers anys s'oculta de manera descarada a l'opinió pública, mentre se segueix convidant els petits inversors a invertir en el que s'anomena "un valor segur". A principis del 2001, l'empresa Yahoo! perd més del 19% del seu valor en borsa. En el mercat espanyol, Terra és la més perjudicada amb pèrdues de més del 10% de la seva cotització. La borsa de la Nova Economia, el Nasdaq, perd una mica més del 2% i l'Octubre del 2002 arriba al seu punt més baix. En el període comprès entre l'any 2000 i el 2003, 4.854 companyies d'Internet van desaparèixer, ja fos per haver-se fusionat o perquè havien fet fallida.
Les víctimes principals de la crisi de les tecnologies van ser els petits inversors i les empreses que havien realitzat importants esforços inversors en un seguit de projectes excessivament tècnics i difícils de comprendre. De l’eufòria inicial en l’àmbit empresarial pel que fa als temes relatius a les noves tecnologies es va passar a un ambient de desconfiança generalitzat. Els coneguts portals d'Internet basaven el seu model de negoci en una concepció tradicional del màrqueting que entenia els usuaris de la xarxa com a consumidors passius de continguts. El principal problema que van patir les empreses .com dels anys 90 va ser la manca de solidesa de les propostes de negoci i la creença irracional que el nou mitjà de comunicació que suposava Internet era un nou espai verge per al consum que havia de donar molts diners als qui pugessin al tren. Generalment, no es va tenir en consideració el fet que els/les consumidors/es a Internet són una minoria dels/les consumidors/es que hi ha en el món real. El nou mitjà necessitava d’una mínima i complexa inversió per part dels potencials consumidors en material informàtic, programari i connexions que segueixen lluny de ser assequibles per a moltes economies familiars. Va influir de manera determinant el fet que el nombre d'usuaris de la xarxa fos insuficient per fer rendibles la majoria dels projectes empresos. També important va ser la manca de continguts atractius per als/les usuaris/es, ja que es treballava amb formats i tecnologies noves que no estaven estandarditzades.
L'única empresa que va sortir reforçada de la crisi de les .com va ser Google. Google Inc. és una empresa que té com a principal producte el motor de recerca del mateix nom. Va ser fundada el 1998 per dos estudiants de doctorat en informàtica en l'escola d'enginyeria de la Universitat d'Stanford, Larry Page i Sergey Brin. Encara que el seu principal producte és el cercador, l'empresa ofereix també centenars d'altres serveis que es caracteritzen per permetre la publicació de continguts elaborats pels mateixos usuaris. El paper de Google en l'actual xarxa d'Internet és el de peça fonamental. S'ha convertit, de fet, en el portal d'entrada de la majoria d'internautes a la xarxa. La clau del seu èxit, que diferencia el seu destí de la resta d'empreses .com d'aquella generació, és que Google mai s'ha preocupat de crear continguts, sinó que s'ha limitat a ordenar-los mitjançant criteris oberts i modificables que persegueixen oferir a l'usuari allò que busca, sense donar preferència a criteris econòmics o polítics. De fet, la base del seu èxit ha estat una concepció del cercador similar a la d'un servei públic autogestionat, que els seus fundadors van voler resumir en el lema "Don't Be Evil" (“No ser dolents”). En estudis realitzats l'any 2006, Google era l'empresa del món que millor tractava i retribuïa els seus empleats i empleades, a part de ser una de les cinc marques més ben valorades pels/les consumidors/es. Però, malgrat la bona imatge de marca que han intentat projectar els seus fundadors, Google és una empresa poderosa que exerceix un control determinant sobre tota mena d'informació, pública i privada, motiu pel qual ha despertat la desconfiança de diversos sectors de l'escena pública internacional, inclosos els defensors dels drets civils dels Estats Units d'Amèrica i governs de Països de la Unió Europea. Fins l'any 2010, Google sempre havia mantingut un respecte escrupolós amb la legislació internacional, adaptant-se als requeriments de les lleis de països tan diferents com la Xina o els Estats Units quan ha estat necessari i complint una ferma política de protecció de dades i privacitat de cara als usuaris. No obstant això, aquesta actitud de neutralitat de l'empresa ha variat de forma important arran del que s'ha conegut com la primera guerra del Ciberespai, que ha enfrontat l’empresa i el govern xinès en un conflicte purament polític.
Sota l'empara de l'experiència del model de negoci de Google moltes empreses han sorgit en els darrers anys oferint serveis als usuaris per publicar els continguts creats per ells mateixos o per ordenar i personalitzar els continguts de la xarxa, entre les quals destaquen Flickr (imatges), YouTube (vídeos), Writely (textos) i un interminable etcètera. Durant l'any 2006, un seguit de moviments entre empreses han evidenciat la tendència a la concentració de serveis entre Google i el seu principal competidor, Yahoo! Google ha adquirit Writely (ara Google Docs) i YouTube, mentre que Yahoo s'ha fet amb el control de Flickr i una sèrie de serveis similars. Els enormes guanys d'aquests models de negoci, que obtenen molts beneficis en proporcionar serveis gratuïts als/les usuaris/es a canvi que aquests/es accedeixin a fórmules de publicitat contextualitzada, ha portat alguns/es estadistes a parlar en els darrers temps d'una revolució de la web que han anomenat Web 2.0. En realitat, més que una revolució, aquest procés també té totes les maneres d'una lògica evolució en l'ús d'Internet per part dels/les usuaris/es, acompanyat d'una adaptació per part de les empreses als nous canals de comunicació cibernètics, un cop passada l'eufòria irracional dels 90. Des d'un punt de vista tècnic, l'evolució del llenguatge web per donar pas a noves classes de continguts, com la interactivitat, el vídeo o l'àudio, s'ha realitzat sense cap trencament ni innovació veritablement revolucionària amb les tecnologies anteriors. Aquestes aplicacions web són possibles gràcies a la combinació de diferents tècniques de programació que ja existien juntament amb els beneficis d'una major velocitat de navegació proporcionada per la popularització de les connexions ADSL.
L'actual ressorgiment del mitjà web després de la crisi dels 90, ha estat possible gràcies a la penetració de la filosofia col·laborativa del Codi Obert i el Software Lliure en la societat. Els defensors de l'existència d'un moviment Web 2.0 el defineixen com a una expressió que vol fer referència als canvis esdevinguts a Internet des de les webs tradicionals pensades per a consumidors/es a les noves aplicacions web destinades a usuaris/es. Els/les propulsors/es d'aquest pensament consideren que Internet només té sentit com a mitjà per compartir continguts creats per els/les usuaris/es mateixos/es. Deixant de banda l'esperit comercial d'aquestes proclames, cal constatar un canvi de tendència significatiu en l'ús d'Internet, amb afectacions a la resta de canals de comunicació tradicionals. Efectivament, Internet ha modificat de manera notable l'ús dels mitjans de comunicació d'una part important de la població, que han passat de ser simples espectadors/es a ser usuaris/es actius/ves i creadors/es de continguts. Internet ha convertit els mitjans de comunicació unidireccionals en eines cares i ben sovint inútils. Allò més visible d'aquest canvi de tendència és la irrupció dels blocs o weblogs que posen a disposició de tothom una manera senzilla de publicar notícies i opinions personals en condicions de relativa igualtat amb els mitjans que tenen a Internet els grans grups de comunicació. En el mateix sentit, la Viquipèdia o YouTube han esdevingut, en poc temps, una font d'informació que utilitzen tots els mitjans tradicionals. D'altra banda, l'ús de la sindicació de titulars i els cercadors de notícies està desplaçant la premsa escrita tradicional, de manera que els punts de referència informatius han deixat de ser les capçaleres de prestigi o les agències de notícies i cada cop són més els blocs d'especialistes i els moviments ciutadans generadors d'opinió.
L’actual debat sobre la "neutralitat d'Internet" sorgeix a conseqüència de les pressions d'un seguit de companyies operadores de telecomunicacions, al capdavant de les quals figuren Cisco, Motorola, Vodafone i Telefonica, que propugnen un replantejament de la xarxa sota criteris de mercat. Aquestes corporacions pretenen establir una Internet de pagament a l'estil de la televisió per cable que discrimini els usuaris en funció de les seves quotes de pagament i limiti l'ús de determinades aplicacions fins ara gratuïtes, com el correu electrònic o la telefonia de veu sobre IP. Les operadores es convertirien en "porteres" d'Internet, amb la potestat de discriminar entre diferents tipus de tràfic. Implicaria que els portals web amb major capacitat de pagament podrien tenir accés a rutes ràpides, mentre que els llocs que no paguen el peatge estarien condemnats a la via lenta.
Aquest debat és el primer dels 25 temes més ocultats per la gran premsa dels EUA segons l'informe Projecte Censurat 2007, reportatge anual sobre la censura en els mitjans nord-americans que dirigeix el sociòleg Peter Phillips a la Universitat Sonoma State de Califòrnia. A l'extrem contrari d’aquests plantejaments, diversos estats com la Xina o l'Índia i alguns països de la Unió Europea, conjuntament amb les principals agrupacions de programadors i de cibernautes, propugnen un traspàs dels organismes reguladors d’Internet a l'ONU per tal de garantir-ne la seva neutralitat.
D’altra banda, per motius similars, les operadores privades també tenen en el seu punt de mira una altra tecnologia oberta molt popular: el P2P. Les xarxes d'igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), defineixen un sistema de comunicació que no té clients ni servidors fixos, sinó un seguit de nodes que es comporten alhora com a clients i com a servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica. Aquest model contrasta amb el model client-servidor. Qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible. Converteixen doncs les computadores en elements actius que permeten els usuaris intercanviar informació i agrupar capacitat de processament. Fent-ho a més al marge de la World Wide Web. Els nodes poden diferir en configuració local, velocitat de procés, ample de banda i capacitat d'emmagatzematge. Com que la majoria d'operadores privades no proporcionen als seus clients una IP fixa, no podrien connectar-se entre elles perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. Les plataformes Peer To Peer realitzen una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantenir la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de què disposen els clients. Després d'això, la clientela ja té una informació sobre la resta de la xarxa i pot intercanviar informació, sense sol·licitar la intervenció dels servidors.
Les grans corporacions intenten frenar les xarxes P2P d'igual a igual perquè són una amenaça més al monopoli que ostenten sobre les xarxes de comunicació. Però camuflen el seu discurs rere una retòrica contra la vulneració dels drets de propietat intel·lectual del material que s'intercanvia en aquestes xarxes, a les que consideren responsables de la distribució massiva i il·legal de material protegit per Copyright. Tenen la pretensió d'aconseguir prohibir-les per així mantenir el tradicional sistema vertical de comunicació, que els beneficia i els permet exercir un control de la informació que arriba a la població. Gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo, i representen una gran amenaça als models empresarials ja establerts, sobretot per empreses discogràfiques i distribuïdores. Hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P els espera un camí ple de problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb un aspecte fonamental: milions d'usuaris/es.
Aquesta guerra enfronta també les mateixes corporacions privades, dividides per sectors i interessos finals: les operadores contra les empreses de programari i de serveis en línia. Per tal d’imposar un model de xarxa que respongui als seus interessos de negoci, les multinacionals operadores han declarat la guerra a Internet i, de retruc, a les empreses que han crescut a l’ombra de la seva forma actual. Així mateix, per estendre la seva visió de la qüestió han establert un pacte estratègic amb una altre sector perjudicat pel desenvolupament d’Internet, les productores d’"entertainment". Juntes intenten portar el debat a un altre terreny on consideren que tenen avantatge: el Copyright sobre els béns culturals.
Etiquetes de comentaris: 4, Internet, Socialisme, TIC
