Joan Josep Nuet i Pujals
Senador d’EUiA a l’Entesa Catalana de Progrés i Secretari General del PCCJoan Josep Nuet va preparar aquesta arran la intervenció el 13 de juliol de 2010, dies després de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut de Catalunya i la mobilització unitària per mostrar el rebuig del poble de Catalunya, en una taula rodona de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) sobre el Dret a decidir junt amb l’Ignasi Llorente, Secretari d’Imatge i Comunicació d’ERC, i Juan Josep López Burniol, notari.
FET NACIONAL; EL CATALANISME POPULAR PER L’AUTODETERMINACIÓ I EL DRET A DECIDIR
La Nació és fruit de la voluntat col·lectiva dels ciutadans i ciutadanes que la conformen. L’element central que subjecta la Nació per una visió progressista són els ciutadans, és una comunitat de ciutadans vertebrats com a formació socioeconòmica específica, un col·lectiu estable de ciutadans que té una identitat, i que apareix al mateix temps que apareixen les classes en lluita en el període modern.
Al llarg de la història de Catalunya, a causa de l’existència de classes, s’han desenvolupat diversos catalanismes, de conservadors i de progressistes, de dretes i d’esquerres, una important tradició del moviment obrer català pertany al catalanisme d’esquerres i popular.
Ens sentim part del catalanisme popular, que expressa una dinàmica i una voluntat de construcció nacional basada en una caracterització que passa per desenvolupar la democràcia política, econòmica, social i cultural articulant la societat civil alternativa.
Per a nosaltres els drets nacionals no tan sols són els drets que tenen a veure amb les relacions entre les nacions sinó aquells que es desprenen dels drets socials i cívics siguin individuals o col·lectius.
Els comunistes hem d’entroncar el projecte estratègic del Front d’Esquerres amb el catalanisme popular i no deixar de cap manera a la burgesia que hegemonitzi aquest fet amb la seva perspectiva conservadora de nacionalisme identitari, etnicista o territorialista.
Precisament si a Catalunya el Fet Nacional va ser capaç de resistir el període de la Dictadura Franquista va ser pel fet de que la classe treballadora va saber assumir al costat i en estreta comunió de la lluita social i democràtica contra el feixisme, la lluita pels drets nacionals del nostre poble.
En aquest moment d’intent de divisió dels treballadors segueix tenint una importància cabdal la frase del PSUC “és català el qui viu i treballa a Catalunya” com a element d’unitat de la classe treballadora i on la creació de CCOO com a “sindicat de Classe i Nacional” va ser una fita determinant.
Si plantegem i defensem l’hegemonia de la classe treballadora, aquesta no podrà aconseguir-la sense la incorporació plena del catalanisme popular per desenvolupar un projecte atractiu pel conjunt del poble de Catalunya, projecte que de forma medul·lar per nosaltres es ocupat per les preocupacions socials i econòmiques.
La classe treballadora s’unifica i reforça com a classe al mateix temps que desenvolupa la construcció nacional sota un paraigües popular, democràtic i participatiu. Aquesta construcció pot donar a la nació una caracterització antiimperialista, no centralista, solidària i internacionalista i amb plena capacitat de relació entre iguals amb d’altres pobles d’Espanya, d’Europa i del Món.
La nostra visió de participació, o no, en un Estat propi o compartit està en funció de la voluntat i dels interessos d’aquesta majoria ciutadana que podem expressar com a poble on al centre hi participa la classe treballadora, que ha d’expressar a mig i llarg terme un projecte emancipatori que va molt més lluny dels estats (siguin el fiancés, l’espanyol o el català).
Si nosaltres volem desenvolupar l’autogovern de la nació catalana és per dos motius, el primer perquè en tenim dret democràtic a fer-ho, encara que podríem decidir no fer-ho, i el segon és perquè objectivament la classe treballadora i amb ella el poble de Catalunya han caracteritzat l’opressió històrica que ha desenvolupat l’oligarquia terratinent i centralista espanyola, que s’ha anat convertint avui en una oligarquia financera aliada amb expressions del tardo i neofranquisme, que tenen un projecte conservador i centralista que ha fet i fa encara molts pactes històrics amb part de la burgesia catalana.
Per tant el desenvolupament de marcs d’autogovern és una forma d’afrontar la lluita de classes a l’Estat Espanyol ja que nosaltres defensem aquest autogovern sota uns paràmetres d’aprofundiment de la democràcia política i social i objectivament la lluita dels pobles d’Espanya que aspiren a més autogovern és aliada de les lluites socials i econòmiques de la classe treballadora espanyola i del conjunt dels pobles d’Espanya.
Espanya s’ha de comportar com un Estat de nacions i regions, com un Estat Federal, laic i republicà, plurinacional, pluricultural i plurilingüe
Una segona transició és necessària i si les forces de l’oligarquia financera tardo i post franquista ho impedeixen amb una lectura restringida de la Constitució de 1978, vol dir que queda trencat el pacte constitucional i s’obre a mig i llarg plaç una nova reflexió constituent.
Per aquesta reflexió i d’altres que afecten al funcionament democràtic cal agrupar al màxim de forces democràtiques per aïllar els grups antidemocràtics que operen des de diferents àmbits del poder, grups que en esferes econòmiques, socials, democràtiques i culturals aposten per una veritable involució que ens porti a escenaris en aquests àmbits anteriors a 1978. Les solucions neoliberals per sortir de la crisi no en són en absolut una excepció i entren en els mateixos conceptes de retallades.
La sentència
La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de Catalunya és eminentment política, ja que la Constitució del 78 té marge per admetre el text sense retallar-lo gens ni mica.
Aquesta posició ideològica que presenta l’ha cercat el PP per saltar-se la majoria al Congrés, al Senat, al Parlament de Catalunya i també el referèndum del poble de Catalunya. És una posició centralista, conservadora i profundament antidemocràtica.
El TC no té legitimitat democràtica ja que s’han saltat tots els requisits per la seva renovació, però sobretot perquè la seva composició obeeix a una tendència viciada pel bipartidisme, que es reparteix entre PP i PSOE el nomenament dels magistrats, i per una realitat en què només els poders centrals de l’Estat hi estan representats, no pas els poders locals ni els autonòmics.
Aquesta sentència s’inscriu en una onada conservadora i antidemocràtica enmig de la lluita per la sortida de la crisi del capitalisme financer, en què es vol ajustar l’estat del benestar, el model d’Estat i la representativitat de l’esquerra alternativa i el sindicalisme de classe.
El Congrés i el Senat tancaran els propers dies la no modificació de la Llei Electoral, el reforçament dels mecanismes repressius de la llibertat política de la Llei de Partits (procés de pau a Euskadi) i mantindran el Pacte per la Justícia de PP i PSOE, que és el que ha conformat la composició de repartiment del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial (autor dels casos Garzón, Gürtel i Memòria Històrica).
A Espanya hi ha un pacte entre la facció d’estat de l’oligarquia financera (causant i gestora de la sortida a la crisi per la dreta) i els grups del tardo o post franquisme, que s’articulen i coordinen (en alguns moments són el mateix) per desenvolupar la seva ofensiva antidemocràtica, imposant les polítiques antisocials neoliberals i les visions centralistes i autoritàries.
Cal reforçar i fer créixer l’espai federalista al conjunt de l’Estat doncs és un punt de trobada dels sectors progressistes que necessitem sumar per aturar la dreta i reforçar una sortida social, federal i democràtica per l’esquerra.
La mobilització per les llibertats nacionals i socials, les manifestacions i la vaga general són una oportunitat per oposar-s’hi i lluitar, contra les retallades socials i contra les retallades nacionals.
Etiquetes de comentaris: 2, Catalunya, Espanya, Qüestió Nacional
