La Federació de cèl·lules de la Federació Moviment Obrer del Partit dels i les Comunistes de Catalunya ha celebrat durant els mesos recents la seva Conferència Nacional. Del debat intens sobre la realitat econòmica que es viu als centres de treball n’ha resultat un interessant document amb importants reflexions sobre la lluita de la Classe Treballadora.
En mans del capital econòmic, està el control del coneixement i dels avanços tecnològics que donen motiu a la revolució tecnològica i posteriorment a la construcció del procés de globalització, per tant al procés d'internacionalització de l'economia, del treball, de la producció.
Estem en la fase de dominació de l'oligarquia financera, que s'imposa al capital productiu, es comencen a establir les bases per trencar el pacte social no escrit resultant de la revolució industrial per la qual els patrons pagaven als seus treballadors prou perquè aquests compressin el que ells venien i posteriorment el Pacte Social Europeu a resultes de la II Guerra Mundial, i dels equilibris mundials que aquesta va generar. Resulta més fàcil i lucratiu especular que produir, es difumina la cultura del treball.
La globalització se'ns ha presentat com la construcció d'un model neutre en funció d'un desenvolupament asèptic de les forces productives, tecnològiques, amagant-se el paper de direcció política i econòmica del neoliberalisme, de l'oligarquia financera. En aquest procés de construcció de la globalització, s'imposa un nou paper a la intervenció de l'estat en l'economia, no centrat a l’interés general, sinó en els interessos particulars d’alguns sectors, endurint el seu caràcter de classe o retallant el seu paper redistributiu com a expressió de la correlació de forces existent. .
En aquest procés, que dura més de 40 anys es dóna la paradoxa que ens trobem davant l'època de la humanitat que més generació de riquesa produeix, però també al seu torn la de major concentració de riquesa en la història de la humanitat, amb un repartiment desequilibrat i injust que provoca profundes desigualtats i la destrucció del nostre entorn natural.
Per això estem assistint a una profunda crisi política on està en qüestió un model de desenvolupament i de consum per al conjunt de la humanitat, on hauríem de preguntar-nos si és possible el manteniment del nostre hàbitat natural, si no es posa en qüestió la voracitat de l'oligarquia financera i l'injust repartiment i distribució de la riquesa.
La causa de la crisi no és només la crisi econòmica, d'aliments, de l'aigua, o el medi ambient. La causa és el model de societat, del que nosaltres no som aliens i també estem obligats a revisar les nostres formes de vida, de consum. Aquesta és una clau cultural per trencar amb la submissió de les societats de consum i la voracitat del capital financer.
En aquest sentit no n’hi ha prou amb dir-ho, sinó que també s'ha de produir un canvi començant per nosaltres mateixos de forma individual i col·lectiva, un canvi de valors per combatre l'essència de l'hegemonia cultural del neoliberalisme.
És en els inicis dels anys 70, amb la crisi del petroli, on es comença a configurar i a posar les bases del canvi cap a un nou ordre mundial, on comença la revolució tecnològica i la construcció del procés de globalització dirigit pel neoliberalisme, sent a la fi de la dècada dels 70, en l'inici de l'era Reagan-Thatcher, els màxims exponents del neoliberalisme polític, on s'inicia una ofensiva brutal per al canvi de correlació de forces que establís un nou ordre mundial.
En aquest sentit el primer gran banc de proves de les receptes del neoliberalisme es va produir a principis dels 70 a l’Amèrica Llatina, quan l'imperialisme ianqui, no va dubtar a utilitzar la força, enderrocar governs democràtics, oprimir als pobles a través de les dictadures i aplicar les mateixes les receptes neoliberals que anys més tard acabarien institucionalitzant a nivell mundial en el Consens de Washington.
En aquest temps hem assistit a l'esfondrament de l'esperança que va representar la revolució d'octubre i a l'ensorrament de l'anomenat Estat del Benestar, conseqüència de la correlació de forces originada després de la segona guerra mundial, que va obligar el capitalisme a realitzar una política de compensació a la classe obrera occidental, davant la por a la revolució, davant el mirall dels països socialistes, la qual cosa els va servir per projectar un capitalisme de rostre humà, de contrapès al model social. Es trenquen els equilibris de força resultants de la segona guerra mundial.
A partir d'aquí el neoliberalisme en els anys noranta, fruit de la caiguda dels contrapesos en l'escenari polític mundial, té la seva màxima expressió en el consens de Washington, on es sustenten entre d’altres els set eixos principals del procés de globalització neoliberal, que supediten la política a l'economia:
La disciplina pressupostària. Els pressupostos públics no poden tenir dèficit. Polítiques d'austeritat i control de la despesa pública.
Els acords de llibertat de comerç, que permeten deslocalitzar la producció sense regles i, com a conseqüència, la desregulació laboral i salarial.
Els processos de liberalització de l'economia, llibertat d'empresa, desregulació de l'activitat empresarial i financera, establint la lliure circulació de capitals, supeditant la política a l'economia, a la dictadura dels mercats.
Els paradisos fiscals, on afloren els beneficis empresarials a través d'empreses subsidiàries.
La liberalització dels serveis públics, que permet iniciar l'atac a tot allò públic i privatitzar els instruments de cohesió i redistribució social.
La privatització de les empreses públiques, dels monopolis estatals en els sectors estratègics.
La protecció de la propietat privada, anteposant-la a qualsevol altre dret.
El neoliberalisme per a això ha necessitat assentar la seva dominació imposant la seva hegemonia cultural i de valors, el pensament únic, amb la primacia de l'individual sobre col·lectiu, del privat sobre el públic, del consum sobre la necessitat, que dóna motiu a una nova consciència social més individualista, competitiva i insolidària que està a la base de la pèrdua de consciència i identitat de classe.
Aquests processos conjuminen avanços tecnològics i projectes de dominació, generen una ideologia, que partint d’allò material, incideix en les formes de produir, de treballar i la forma de viure de la classe obrera.
Ens enfrontem a l’hegemonia cultural dels valors del neoliberalisme que aliena el pensament, en la qual els mitjans de comunicació de masses en mans del poder econòmic juguen un paper fonamental en la conformació de la consciència de les masses.
Com a conseqüència de la internacionalització de l'economia, de la nova divisió internacional del treball, de la producció, al seu torn es produeix una profunda mutació de la classe i les seves condicions de treball, passant d'una hegemonia industrial a una diversitat d'ocupacions.
Des dels anys 70 s’està produint un canvi en la composició de la classe treballadora, en la seva composició orgànica. El que s'ha entès en un sentit clàssic com a classe obrera tradicional, que tenia la seva base en el sector industrial, i les seves relacions fordistes de producció, es va diversificant en la seva composició sectorial i segmentant-se en les seves relacions de producció i condicions de treball, en aquest sentit es desenvolupen tot un seguit de factors, entre d’altres:
L’externalització de serveis i processos productius d'empreses industrials, per al seu desenvolupament per empreses proveïdores i subcontractades com la logística, embalatge, seguretat, neteja, manteniment, enginyeries, àrees de projectes, etc.
La destrucció de teixit industrial al llarg de les diferents crisis.
La segregació de les pròpies empreses industrials, amb la descentralització productiva, que les converteix en empreses pràcticament muntadores i marques comercialitzadores, creant en el seu entorn multitud d'empreses especialitzades –millor dit segmentades-, que a partir de mètodes com el “just in time”, canvien el concepte de la producció i al mateix temps que externalitzen costos, generen una dinàmica de competència a la baixa dels salaris.
El creixement de les administracions públiques a partir de l'extensió dels serveis com la sanitat i l'ensenyament.
El creixement de sectors privats associats a activitats vinculades al turisme i al comerç.
El creixement de sectors assalariats de tècnics i professionals, cada vegada més proletaritzats en les seves condicions.
El creixement “meteòric” de la immigració, utilitzada com a mà d'obra barata i exèrcit de reserva que pressiona a la baixa sobre les condicions laborals, que ha creat sub categories laborals, condicions contractuals i salarials més precàries, mentre se'ls nega els drets bàsics de ciutadania.
La ruptura d'un mercat de treball estable i la proliferació de les formes contractuals eventuals, que porten a la precarització de l'ocupació.
Les polítiques de contenció salarial en els àmbits sectorials, que permeten als empresaris distribuir una part dels seus excedents arbitràriament i en forma de millores voluntàries no regulades per la negociació col·lectiva.
L'impuls d'una cultura del crèdit, que funciona alhora com una il·lusió i un parany, etc.
Són fenòmens que d'una o una altra manera, han modificat l'estructura de classe, trencant l'existència d'una part de la classe que es convertís en referència del conjunt per dirigir el procés de transformació social, aconseguint així passar a una disgregació que per raons sectorials, de nivell o categoria laboral, per funció en el procés productiu, per nivells salarials, per nivells de consum, trenqués amb el seu paper de direcció.
Si a tot això afegim la il·lusió – alienació- i al mateix temps l'esclavitud que ha produït el consum a crèdit, que s’estableix com a forma de dominació, i que fa que el consumisme sigui percebut pels treballadors com a ascensor social, amb això entendrem moltes de les debilitats actuals en la capacitat de lluita i de resposta de la classe treballadora.
Tot això ha portat la classe treballadora a una perduda de la consciència i identitat de classe, i com a conseqüència la despolitització i la desideologització de la classe obrera davant el conflicte capital/treball, com a conseqüència de l'hegemonia cultural i de valors del neoliberalisme, és aquí on radiquen avui les dificultats per a fer front a l'ofensiva neoliberal des de l'esquerra política, social i sindical.
En aquest context i en aquest període s'han comès errors des dels moviments revolucionaris: uns per les deformacions en el procés de construcció del socialisme, uns altres per les desercions dels projectes antagonistes que, per desencís o per oportunisme, han anat transformant la política (també des de l'esquerra) en un factor institucional que no qüestiona el sistema mateix, limitant el seu paper a la proposta de polítiques correctores del sistema capitalista, perdent la seva perspectiva de transformació social mitjançant projectes de llarg abast, pròpia dels partits de masses de mitjans del segle passat.
Hem assistit a una perduda d'identitat de l'esquerra política, social i sindical, on, fruit de la caiguda dels contrapesos, hem afrontat la situació des d'una posició d'acceptació acrítica de la realitat o des de la negació dels canvis que es produeixen en la societat mantenint posicions dogmàtiques. Molts es van oblidar que les relacions de classe es donen per la posició que cadascú ocupa en el procés productiu i per tant han teoritzat que la lluita i el conflicte de classes estava superat, sent això en part l'origen de la debilitat actual de l'esquerra en un sentit ampli.
Una feblesa que, en canvi, no és tal a Amèrica Llatina, amb una correlació de forces més favorable per a les classes populars que a Europa. Són precisament les batalles desplegades pels pobles com el cas de l’ALBA les que han condicionat un escenari diferent en no pocs dels països de la regió.
L’ALBA és producte del despertar de a consciència que s’expressa en l’emergència d’un nou lideratge polític, econòmic i social a Amèrica Llatina i el Carib. L’ALBA, com a proposta bolivariana, se suma a la lluita dels moviments socials, de les organitzacions i campanyes nacionals que es multipliquen i articulen al llarg i ample de tot el continent a favor d’una regió més solidària. És, en definitiva, una manifestació de la decisió històrica de les forces revolucionàries de Veneçuela i d’altres països llatinoamericans per a demostrar que “Una altra Amèrica amb l’ALBA és possible”.
És una proposta d’integració enfocada per a als països llatinoamericans i caribenys que posa l’accent a la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Promoguda inicialment per Cuba i Veneçuela com a contrapartida de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques o ALCA, impulsada pels Estats Units, proposa cooperació, complementarietat i solidaritat.
Per tot això ens trobem en l'actualitat amb una crisi política, on s'està produint una involució democràtica i social provocada pel neoliberalisme, sota la direcció política i econòmica de l'oligarquia financera mundial, que pretén una vegada més, una sortida de la crisi sobre les esquenes dels treballadors, de les classes populars.
Per tant no és d'estranyar que a part de les campanyes fundades de descrèdit de la política i les organitzacions de classe del moviment obrer, se'ns percebi com a part institucional del sistema o com a forces residuals.
Estem davant l'aprofundiment del canvi de model social, que ens situa davant la disjuntiva de cedir a la resignació o organitzar el conflicte social, per construir una alternativa de classe a la crisi.
Federació de cèl·lules de Moviment Obrer del PCC
Web: http://movimentobrer.pcc.cat
Etiquetes de comentaris: 5, Capitalisme, Catalunya, Democràcia, Moviment Obrer
