Sempre que parlem de la qüestió nacional, parlem de la burgesia nacional. Tanmateix, des del punt de vista marxista, l’existència de burgesies nacionals no és un fet tan obvi. Davant la constatació que la Classe Capitalista i els seus interessos sobrepassen les fronteres nacionals per a articular un projecte de dominació econòmica imperialista, realment, podem seguir parlant de burgesies nacionals?
En el marxisme europeu és poc habitual parlar de “burgesia compradora”. Aquest és un concepte derivat de la teoria leninista de l’Imperialisme (L’Imperialisme com a Fase Superior del Capitalisme, 1917), en el que han posat l’atenció molts pensadors com Mao Tse tung, Nikos Poulantzas o Samir Amin.
El concepte de “classe compradora” ve del portuguès i es refereix a les elits dels pobles americans que durant el període colonial servien com a intermediaris dels exèrcits dels colonitzadors per a l’abastiment de productes locals. Actualment entenem per burgesia compradora a aquella burgesia que, en el context de l’Imperialisme internacional, actua com a agent dels interessos dels inversors estrangers, és a dir de l’Imperialisme. “La burgesia nacional- escriu Poulantzas- es distingeix de la burgesia compradora en un pla diferent de l’econòmic; no es pot delimitar la burgesia nacional sense referir-se als criteris polítics i ideològics de la seva determinació estructural de classe. La burgesia nacional no pot ser senzillament compresa com un capital autòcton radicalment diferent del capital imperialista estranger i per referència a les úniques contradiccions que el separen d’ell. La distinció burgesia nacional i compradora no coincideix tampoc, com es considera amb freqüència, amb la distinció capital industrial/capital comercial. I encara més, la burgesia nacional no pot ser senzillament compresa, per referència als criteris de mercat, com la burgesia autòctona que actua sobre el mercat nacional interior: és possible a la vegada descobrir sectors de la burgesia industrial i d’aquesta burgesia comercial sencerament adscrits al capital estranger, de la mateixa manera que es pot descobrir, com s’ha manifestat a certs països d’Amèrica llatina, unes burgesies rurals exportadores de monocultiu que presentaven no obstant això característiques de burgesies nacionals. (…) De fet, s’entén per burgesia nacional la fracció autòctona de la burgesia que, a partir d’un determinat tipus i grau de contradiccions amb el capital imperialista estranger, ocupa en l’estructura ideologica i política, un lloc relativament autònom i presenta així una unitat pròpia”. Dit d’una altra manera: en el marc de l’Imperialisme, les burgesies nacionals existeixen únicament en el context d’un xoc d’interessos entre aquestes i l’Imperialisme dominant.
Des d’aquest punt de vista, la realitat catalana adquireix una dimensió més concreta. La burgesia nacional seria, en cas d’existir, un fragment de la burgesia els interessos de la qual estarien en contradicció amb els interessos de l’Imperialisme. Determinar l’existència d’una burgesia catalana nacional requeriria d’un exàmen dels interessos de classe dels capitalistes catalans i aquesta és una tasca que no s’ha fet. Per exemple, si prenem de referència els catalans presents a la darrera llista Forbes ens trobem amb una interessant relació de famílies propietàries d’importants multinacionals. Apareixen a la llista 24 noms d’empresaris catalans el capital dels quals suma més de 25 mil milions d’euros. No pot interpretar-se com una llista definitiva dels capitalistes catalans però és obvi que aquestes famílies formen part del moll de l’òs de la burgesia catalana. Si atenem als estrets vincles del capital català amb el capital espanyol i amb el capital internacional, sembla molt difícil que cap d’aquests poders econòmics pugui tenir cap interès amb un procés d’aprofundiment democràtic i sobiranista. A l’igual que la gran burgesia espanyola, la gran burgesia catalana està únicament compromesa amb un projecte internacional de dominació de classe. No hi ha patriotisme en el capital català, només la voluntat de mantenir i estendre el sistema imperialista de dominació econòmica. L’única pàtria de les famílies Andic, Carulla i Lara és el capital. Ells són els qui dicten les polítiques de la Troika que ha arrebatat la sobirania dels pobles d’Europa! És evident que la més alta elit de la burgesia catalana no configura en absolut una burgesia nacional sinó que forma part del mateix Imperi: com a part de la burgesia imperial en ella mateixa, a les més altes instàncies, i com a burgesia compradora en les seves capes subalternes. La burgesia catalana està fermament compromesa amb els projectes imperialistes de dominació econonòmica i militar de la Unió Europea i l’OTAN. Sembla que no té cap interès en consituïr-se com a burgesia nacional.
Tanmateix, sectors importants de la burgesia catalana sí semblen compromesos amb el procés nacional. És així perquè aquests sectors no estan en contradicció amb els interessos de la burgesia imperialista global, sinó en contradicció amb els interessos d’un imperialisme “subaltern”, l’Espanyol. D’aquí l’aspiració d’un important sector de la burgesia a una Catalunya independent d’Espanya però membre de ple dret en l’aliança imperialista occidental que formen la UE i l’OTAN. També cal tenir en consideració que la burgesia catalana es distingeix de manera notable de la burgesia i l’aristocràcia dirigent espanyola, en capacitat i en resultats, per la qual cosa és presonera d’uns interessos que no són els seus i que impedeixen el seu lògic desenvolupament. És la desraó del projecte imperialista espanyol la que arriba a oposar-se al mateix sentit comú, com n’és un clar exemple el cas del corredor mediterrani. El gir sobiranista d’aquest important sector de la burgesia catalana podria interpretar-se doncs com expressió de la seva contradicció entre la seva condició de compradora i la seva aspiració nacional en relació a l’Imperialisme espanyol. Podria interpretar-se com una rebel·lió de sectors de la burgesia a la incapacitat de l’Espanya borbònica i centralista de superar la crisi. Serà només el temps qui dirà si aquest gir ha estat un simple tacticisme, una solució oportunista de supervivència o un compromís ferm.
Malgrat tot, cal remarcar que aquest procés no està liderat per la burgesia catalana ni aquesta és l’actor determinant. El poble de Catalunya s’ha expressat repetidament durant el darrer segle, i més en els darrers anys, essent protagonista d’algunes de les més grans mobilitzacions ciutadanes pacífiques de la història. És el poble de Catalunya qui està forçant l’actual procés i és el mateix poble qui ha fet del catalanisme un projecte polític profundament progressista i d’aprofundiment democràtic. L’actual context és considerat amb molta raó per la Classe Treballadora i les forces populars com una oportunitat històrica, no només d’aconseguir una vindicació legítima sinó d’aprofundir en democràcia i en conquestes socials, aprofitant les mateixes contradiccions de la burgesia catalana i l’espanyola. La crisi generalitzada de les institucions espanyoles és percebuda com la millor oportunitat per a dinamitar d’una vegada per totes la cort borbònica i franquista. El poble català empenya aquest procés davant la incapacitat d’un Estat Espanyol podrit per la corrupció i obsessionat pel fracàs del seu pla centralista. El moviment que està impulsant el referèndum a Catalunya no és per tant un Front Nacionalista o Patriòtic, sinó un Front Democràtic i Popular. Depèn de nosaltres que no esdevingui una altra cosa. Cal que la Classe Treballadora encapçalem aquest procés i que s’hi impliquin totes les organitzacions polítiques que ens representen.
Contràriament al que s’acostuma a dir, el catalanisme mai ha estat l’opció política de la gran burgesia catalana. El catalanisme ha estat sempre un punt de trobada del conjunt de forces populars, de la Classe Treballadora, dels camperols i de la petita burgesia. Catalunya no és ni ha estat mai el projecte real dels capitalistes catalans, la nació ha estat sempre un pretext de la seva dominació. Catalunya és un projecte del poble català, de treballadors, de professionals, de pagesos, de petits comerciants, d’estudiants, de pensionistes, d’aturats i desnonats: és la nostra determinació de ser un sol poble, sota un sistema veritablement democràtic, on siguem lliures de prendre les nostres pròpies decisions. Catalunya és un projecte de Democràcia forjat en cada fracàs de l’Estat Espanyol tirànic. S’acosta el moment de descobrir si realment existeix una burgesia catalana, una burgesia compromesa amb el projecte nacional del poble català. Una burgesia diferent a la Lliga que va recolzar el feixisme, una burgesia diferent de la CiU que va pactar amb Aznar durant anys, una burgesia disposada a arribar en aquest procés fins el final. S’acosta el moment de saber si hi ha una burgesia catalana que pugui dir-se, amb honestedat, nacional.
PA
Etiquetes de comentaris: 5, Capitalisme, Catalunya, Lluita de Classes, Qüestió Nacional
