Cuarta part del conjunt d'articles sobre les Tic i la Lluita de Classes publicats a Realitat.
Hauria d'existir un gran magatzem d'art al que l'artista pogués portar les seves obres i des del qual el món pogués prendre el que necessités
Ludwig van Beethoven
La xarxa d’Internet és segurament la cosa més semblant al gran magatzem d’art que Beethoven somiava en el seu temps: una immensa biblioteca universal, cada dia més gran, que hauria pogut satisfer les projeccions utòpiques del gran músic i revolucionari alemany. Tot i això, el que podria haver estat una eina magnífica de les més grans aspiracions de la humanitat, s’ha convertit en un terrible camp de batalla entre molt diferents i interessades concepcions de la cultura, el coneixement i la societat. El desenvolupament de les TIC en les darreres dècades ha tornat a estendre per la societat un debat aferrissat sobre la propietat: ara, concretament, sobre la propietat intel·lectual.
La propietat intel·lectual és un concepte estretament vinculat al desenvolupament tecnològic dels darrers segles i va néixer, de fet, com a conseqüència de la invenció de la impremta de Gutenberg. Fou la invenció d’aquest enginyós artefacte que permetia la reproducció sistemàtica d’una mateixa obra la que va crear un nou context social per a l’objecte artístic o científic. Aquest procés de desmaterialització dels béns culturals iniciat amb la impremta va ser analitzat i descrit en profunditat per Ed Lissitsky i els constructivistes russos a principis de segle XX. Vistes en aquesta perspectiva, les noves disciplines artístiques com la fotografia, la tipografia, el fotomuntatge i el cinema es consideraven exemples d’un procés de desmaterialització imparable, inherent al mateix procés d’industrialització. En efecte, és en relació a la producció massiva, la desmaterialització de l’obra i el concepte de còpia que neix la necessitat de parlar de drets dels autors i/o les autores. És important assenyalar que, al principi, el concepte fou encarat des de la perspectiva dels drets dels creadors i les creadores, per a protegir-los de possibles mals usos de les seva obres o d’apropiacions indegudes o plagis. Aquesta vindicació neix, per tant, com una defensa dels creadors i les creadores davant els intermediaris que, proveïts de la capacitat de copiar infinitament una mateixa obra, es convertien en els propietaris de fet de l’explotació de les obres. Va néixer, doncs, des d’un punt de vista marxista, com una reivindicació de classe: la dels/les creadors/es davant dels/les propietaris/es dels mitjans de producció, en aquest cas dels mitjans de reproducció i còpia de les creacions intel·lectuals.
Així doncs, podríem dir que la propietat intel·lectual és un concepte nascut per a salvaguardar els drets d’autoria (i així és plantejat sempre pels seus defensors). Però, tot el contrari, veiem com al llarg de la història i avui mateix ha estat i segueix sent utilitzat perversament per a defensar una altra mena de cosa: els privilegis de les productores, les distribuïdores i les multinacionals de l’espectacle i la propaganda; és a dir, l’explotació dels autors i les autores per part dels intermediaris.
Des d’un punt de vista jurídic es pot distingir dos tipus de drets sobre la propietat intel·lectual: els drets extrapatrimonials, o drets morals, són els drets que l’autor té com a autor de l’obra intel·lectual (és el cas del dret a publicar l’obra o mantenir-la inèdita i el dret a ser reconegut com a l’autor de l’obra per part de tercers); i els drets patrimonials, que fan referència a l’aspecte econòmic que es deriva de l’autoria de l’obra. Com tota mena de propietat, la propietat intel·lectual es pot vendre o transferir a tercers. A diferència d’altres fórmules de propietat tradicionals, que es mantenen al llarg del temps, encara que a vegades sigui a través de diferents propietaris; la propietat intel·lectual té caducitat. De forma general els drets d’explotació duren tota la vida de l’autor i 70 anys més després de la seva mort per als seus hereus, moment en el qual l’obra passa a ser de domini públic, forma part d’un patrimoni comú i pot ser utilitzada lliurement per qualsevol, sempre que es respecti l’autoria i integritat. Els drets morals, pel seu caràcter personal, van vinculats a la vida de l’autor. Tanmateix els drets d’autoria i integritat de l’obra poden ser exercits, sense límit de temps, pels hereus o persona designada per l’autor.
La mal anomenada pirateria, entesa com la vulneració del Copyright, de la propietat intel·lectual, és el principal argument liberal emprat per a la limitació de serveis per part de les operadores i l’ariet que s’utilitza per a atacar Internet, per a refermar la propietat privada i per a estendre el seu privilegi sobre les coses immaterials.
Amb la voluntat de lluitar ideològicament en aquest sentit, les operadores de telecomunicacions i les productores i distribuïdores de l’espectacle han alimentat les Entitats de Gestió dels Drets d’Autor arreu del món; veritables policies culturals que actuen de forma mafiosa en els límits de les legislacions, cobren taxes injustificades i efectuen un paper determinant d’intimidació de l’opinió pública. És important assenyalar que es tracta d’entitats que agrupen tant a autors/es com a intermediaris de manera conjunta; són organitzacions interclassistes amb interessos contradictoris, formades per socis/es que ho són per pròpia voluntat. Teòricament, doncs, es limiten a representar els seus associats/des en funció de les seves aportacions a la Societat; és a dir, de les seves vendes. Això significa que els autors i les autores que no s’hi inscriuen, no formen part d’aquestes societats, ni les seves obres són retribuïdes per elles. És per això que més que els Drets d'Autoria el que es defensa des d’aquests sectors són els Drets d'Explotació Comercial de les obres intel·lectuals. Les problemàtiques derivades de les exigències d’aquestes entitats de representació són internacionals, ja que a la major part de països occidentals existeixen entitats d’aquestes característiques (per exemple, la RIA als Estats Units o l'SGAE a l'Estat Espanyol).
Les pressions d’aquests poderosos grups d’interès són responsables de l'actual ofensiva legislativa que s’està duent a terme per a blindar els privilegis que genera la Propietat Intel·lectual. En aquesta línia es comprenen les recents propostes legislatives com la Llei d'Economia Sostenible a l'Estat Espanyol, la Llei Hadopi a França o l'ACTA. L'ACTA (Anti-Counterfeiting Trade Agreement) és un tractat internacional desenvolupat de manera silenciosa d’esquena a la llum pública; un acord multilateral entre diversos països per a la protecció dels continguts digitals subjectes a Copyright a Internet. Pel poc que se’n sap, els principals signants serien els Estats Units, la Unió Europea, Canadà, Austràlia, Corea del Sud i Suïssa. Amb l'ACTA es pretén fer un primer pas cap a una legislació global per a Internet, atacant una qüestió tan polèmica com estratègica: els continguts digitals (música, pel·lícules, llibres) a Internet, la pirateria i l’intercanvi d’arxius. Entre les mesures que contempla l’ACTA s’hi compta l’obligatorietat per part de les operadores de telecomunicacions de facilitar informació sobre els/les usuaris/es dels seus serveis que emprin programes d’intercanvi d’arxius per a descarregar continguts subjectes a drets de copyright i propietat intel·lectual.
El debat sobre la Propietat Intel·lectual portat al terreny vulgar de la mal anomenada "pirateria" es troba contaminat per un gran conjunt d’equívocs i ambigüitats que s’utilitzen de manera interessada per a distreure l’atenció sobre el veritable centre del debat. A través de la propaganda liberal s’ha estès la idea que l'intercanvi o la descàrrega gratuïta de continguts subjectes a Copyright és il·legal. Les entitats de gestió, amb la complicitat dels governs liberals, han emprès una veritable campanya de terror sobre la opinió pública, en estendre la sospita sobre qualsevol activitat relacionada amb les xarxes P2P; convertir en presumptes delinqüents a tots i totes les usuàries d’Internet; exigir el pagament d’un cànon injustificable sobre els productes tecnològics i arribar a l’extrem d’estendre rumors insostenibles sobre un lucre inexistent per part dels/les usuaris/es d’aquestes xarxes que estaria finançant el terrorisme internacional (!). El nou marc jurídic que se’ns vol imposar pretén superar una legislació vigent que fins el moment ha resultat contrària al aquests interessos corporatius. La gran majoria de resolucions judicials en matèria de descàrregues, còpia i intercanvi privat de material protegit per Copyright, han fallat a favor dels internautes a tot el món. Excepte comptades excepcions, la justícia internacional ha considerat que el Dret a Còpia Privada, el Dret de Cita i el Dret a l'Intercanvi Privat, estan per damunt dels drets d’explotació comercial de les obres. Així doncs, l’estratègia d’aquests lobbies consisteix en promoure una nova legislació que permeti a un òrgan governamental, deslligat de les institucions judicials, ordenar i executar sentències de violació de la Propietat Intel·lectual: tancar pàgines web, limitar l’ample de banda d’aquells usuaris i usuàries que utilitzin la connexió per a comunicar-se amb xarxes P2P o, simplement, publiquin o descarreguin continguts que violin qualsevol normativa.
L’argumentari simplista de la doctrina liberal en matèria de Drets d'Autoria es refereix constantment a les multimilionàries pèrdues que suposadament pateix la indústria discogràfica i de l’entreteniment amb el desplegament d’Internet. Les mateixes dades utilitzades per a justificar aquesta doctrina són falsejades i descrites amb obscena parcialitat, tal com descriu l'Oficina de Responsabilitat Governamental (GAO) del Govern dels Estats Units, en un informe recent en què admet que "és molt difícil, si no impossible, quantificar els impactes econòmics de la pirateria en la indústria audiovisual". L’informa posa en dubte la fiabilitat de les dades que utilitzen entitats com BSA (Business Software Alliance) o la MPAA (Motion Picture Association of America), basats en metodologies incorrectes. En el cas BSA, els informes sobre l’ús de programari il·legal en tot el món són realitzats per la consultora IDC. La MPAA, per la seva part, ha reconegut que la dada que el 44% de les pèrdues dels estudis de cinema es devia a la pirateria era errònia, i que en realitat l'impacte es reduïa a un 15%. D’acord amb un article publicat per TorrentFreak, les vendes de música als Estats Units han augmentat un 669% entre el 2004 i el 2008, i encara que el nombre d’àlbums venuts ha caigut un 42%, la venda de cançons individuals s’ha disparat, especialment la venda a través d’Internet. Aquestes dades demostren que és la lentitud de la indústria en adoptar nous formats, ancorada en la defensa de fórmules que no resulten pràctiques per als usuaris (com el CD, el DVD o el Blue-Ray), l'única responsable del seu descens de vendes i no un suposat ús abusiu i irresponsable dels drets de còpia privada o de cita per part de la ciutadania, tal com se’ns intenta presentar.
De manera similar, la defensa que es fa de les mesures de protecció de la Propietat Intel·lectual se’ns presenta com una defensa dels drets dels autors i les autores, dels creadors i les creadores, quan en realitat beneficia únicament a una minoria d’aquests/es autors/es (els/les més cotitzats/des) i a una gran majoria d’intermediaris, entitats de gestió, productores de l’espectacle, discogràfiques i editorials. Així mateix, aquest plantejament parteix d’un pressupòsit totalment fals: la divisió de la societat entre creadors/es i consumidors/es. Això es desprèn del fet constatable que si bé els beneficis recaptats per les entitats de gestió pel cobrament del cànon digital i altres taxes han augmentat de manera vertiginosa, els ingressos dels artistes han disminuït en la mateixa proporció.
Però no tot el que circula per Internet es troba subjecte a l’absurd Copyright. Les llicències obertes, el Copyleft i el Domini Públic són algunes de les alternatives que la societat civil ha sabut crear per a combatre els problemes derivats de la Propietat Intel·lectual; solucions individuals i transitòries utilitzades pels autors i les autores al marge de els corporacions, davant d’un problema col·lectiu que afecta cada dia més àmbits de la societat.
Les llicències obertes són una idea promoguda per Creative Commons, una organització sense afany de lucre dedicada a reduir les barreres legals per a compartir treballs creatius. Creative Commons va ser fundada al 2001 per Lawrence Lessig i promou un seguit de llicències de distribució de creacions intel·lectuals que es poden utilitzar sense necessitat d’intermediaris. Distribuir les obres sota una llicència de Creative Commons no significa que aquestes obres perdin els drets d’autor; al contrari, és una manera d’exercir-los sense restriccions i poder oferir alguns drets a terceres persones en determinades condicions. Hi ha un total de sis llicències Creative Commons per a escollir que resulten de la combinació de quatre condicions:
I. Reconeixement (Attribution): El material creat per un artista pot ser reproduït, distribuït o comunicat públicament sempre que se’n reconegui l’autoria.
II. No Comercial (Non commercial): El material original i els treballs derivats poden ser reproduïts, distribuïts o comunicats públicament mentre el seu ús no sigui comercial.
III. Sense Obres Derivades (No Derivate Works): El material creat per un artista pot ser reproduït, distribuït o comunicat públicament però no es pot utilitzar per generar una obra derivada.
IV. Compartir Igual (Share alike): El material creat per un artista pot ser utilitzat per generar una obra derivada sempre que aquesta quedi subjecta a la mateixa llicència que el material original.
El Copyleft o el Domini Públic són fórmules de distribució més radicals que posen en dubte el mateix concepte de Propietat Intel·lectual. És tracta d’un posicionament individual sostingut amb fermesa per autores i autors, creatius i, fins i tot, empreses discogràfiques alternatives d’arreu del món, que opten per assumir que la cultura, la informació i el coneixement són de propietat pública i han d’escapar de qualsevol intent immoral de lucre.
Malgrat la utilitat d’aquests plantejaments i la seva importància ideològica i pràctica, no han aconseguit articular una veritable alternativa al problema central: l’ús del Copyright i d’una visió lucrativa dels drets d’autoria que fan les corporacions per a fer negoci i estendre la seva propaganda. En tots aquests debats trobem sempre la mateixa qüestió de fons: la Propietat Intel·lectual, la propietat de les idees, dels pensaments, exercida com un privilegi artificial i arbitrari, en una societat tecnològicament avançada on la informació s’ha convertit en la més preuada font de poder i de riquesa.
Més informació:
http://ciberactivime.comunistes.catEtiquetes de comentaris: 5, Cultura, Telecomunicacions, TIC
