Ara fa gairebé tres dècades, el 1983, el PCC formulava per primera vegada la seva proposta d'acció política estratègica, conceptualitzada com a "Front d'Esquerres". Posteriorment, els processos congressuals i els documents orgànics han anat reafirmant, adaptant i actualitzant aquesta proposta a la realitat del moment.
Abans d'entrar en matèria cal recordar que entenem el Front d'Esquerres com a aquell bloc social unitari conformat per les classes treballadores i populars per avançar cap al socialisme, i que té una expressió política, econòmica, social i cultural. La composició d'aquest bloc depèn del moment històric, que determina l'amplitud de les seves aliances de classes, però bàsicament sempre té com a antagonista les oligarquies financeres i la gran burgesia. El Front d'Esquerres és polièdric, les diferents esferes estan interrelacionades entre si, i els ritmes de desenvolupament de cada part poden ser diferents, el que fa que haguem de pensar-les totes per separat i totes alhora per entendre totes les seves potencialitats. Per tant, cal fugir del reduccionisme que, sovint, es fixa només en l'esfera política/partidària del conjunt, és a dir, els acords entre les forces polítiques d'esquerres per fer un front comú i derrotar institucionalment les dretes.
Si ens fixem en el context polític general del 1983, i en l'actual del 2010, hi trobarem algunes semblances i algunes diferències.
D'entre les coincidències, en podem destacar el context de crisi econòmica internacional i la crisi política que viu l’Estat espanyol. En aquell moment es vivien encara les conseqüències de la Crisi del Petroli del 1973, que va tenir efectes en l'economia espanyola i catalana amb més retard. Com ara, es va viure una ofensiva de la dreta a escala internacional, que es va escenificar especialment amb els governs del Reagan i la Thatcher. L’altra coincidència és que en aquell moment a Catalunya i Espanya hi havia una crisi política derivada del cop d'Estat frustrat del 23-F, que va posar en crisi el pacte constitucional i que es va acabar traduint en la LOAPA, una llei que limitava l'autogovern autonòmic. Avui, un Tribunal Constitucional deslegitimat per pronunciar-se sobre l'Estatut de Catalunya, ens acosta a una crisi institucional sense precedents que reobre el pacte Catalunya-Espanya i, en conseqüència, el conjunt del marc constitucional pactat el 1978. Les classes dominants a Espanya segueixen sense resoldre aquesta contradicció entre Estat i nacions, i es resisteixen a descentralitzar el poder federalment.
D'entre les diferències, podem destacar:
1- Un context geopolític mundial diferent: dels finals de la Guerra Freda i el món bipolar dels 80, ara ens trobem en el món unipolar. Encara que els avenços a l’Amèrica Llatina i l'emergència econòmica de la Xina, l’Índia, Rússia i algunes economies asiàtiques ens pot portar cap al multilateralisme, de moment, l'hegemonia econòmica i militar mundial continua sent dels EUA.
2- Una Europa diferent. El 1983 Espanya no formava part de la CEE però, a més, aquella comunitat no tenia les característiques de l'actual UE. La introducció de l'euro i els pactes d'estabilitat pressupostària han estat determinants per a les polítiques públiques que s'han pogut desenvolupar des dels Estats membres, i ara fixen els límits i les condicions per sortir de la crisi. Per tant, el que havien estat les mesures clàssiques per sortir de les crisis cícliques del capitalisme (política monetària i política pressupostària) ara no són utilitzables pels Estats i, a més, la pròpia arquitectura econòmica de l'euro, sense institucions polítiques que el controlin directament, fan que la dinàmica neoliberal s'imposi per les pressions dels grans capitals europeus i mundials. En aquest sentit, la falta d'una Unió Política d'Europa, i la falta de control polític sobre l'economia europea, dificulta una sortida d'esquerres a la crisi, més enllà de la correlació de forces adversa en el Parlament Europeu i en el conjunt dels executius dels Estats membres.
3- Una Espanya i una Catalunya socialment diferents: el paper de les migracions. Segons dades de l’INE, en les dues últimes dècades, Espanya ha passat de 39 a gairebé 47 milions d’habitants, dels quals un 12% són nouvinguts. Catalunya ha passat de 6 a 7,5 milions d’habitants, dels quals 1,2 milions són nouvinguts. La complexitat social i cultural de les classes populars ha crescut, i les formes amb que les esquerres ens hi dirigíem històricament ja no serveixen si volem evitar la fractura i enfrontament de les classes treballadores entre si.
Un cop hem vist alguns aspectes generals, podem anar a analitzar els quatre àmbits que composen el Front d’Esquerres, polític, social, cultural i econòmic.
1- El front polític de les esquerres i la importància de saber conjugar pluralitat i unitat, especialment en temps de crisi.
Quan parlem de front polític ens referim a quelcom que va més enllà de la unitat electoral de les diferents forces polítiques d’esquerres. Parlem de com diferents classes socials, que poden tenir una o diverses expressions polítiques organitzades, s’alien per defensar un programa d’acció política comú. La fórmula per tirar endavant aquesta aliança pot variar en funció del moment històric. Encara que el Front d’Esquerres és una proposta per a Catalunya, no podem deixar de banda la connexió amb Espanya i amb Europa, perquè condicionen el desenvolupament de la lluita de classes en el nostre país.
a) El front polític a Catalunya.
A Catalunya hi podem trobar, almenys, tres espais polítics de les esquerres ben diferenciats, però amb fronteres permeables que en funció de la correlació de forces poden decantar alguns sectors socials a anar a un espai o a un altre. Tenim l’espai de la socialdemocràcia, representada pel PSC-CpC, tenim l’espai del nacionalisme republicà progressista representat per ERC, i tenim l’espai de l’esquerra ecologista i transformadora representat per ICV i EUiA.
Aquest tres espais en l’última dècada, encara que amb contradiccions, han sabut créixer i mantenir les seves posicions i perfils propis sense perjudicar el conjunt, cosa que donaria la majoria a les dretes ja afavorides per una llei electoral que les sobrerrepresenta en alguns territoris. A més, s’ha produït un reequilibri entre espais, amb major presència d’ERC i d’ICV-EUiA, en perjudici de PSC-CpC, trencant-se la tendència al bipartidisme. I dins d’aquest reequilibri, ha estat fonamental la recomposició de l’espai de l’esquerra transformadora, amb l’acord de coalició ICV-EUiA vigent des del 2003, que ha acabat amb la divisió dels anys 80 i 90 dels espais polítics hereus del PSUC. Una coalició en què ha estat fonamental l’aportació dels i les comunistes al si d’EUiA, defensant la necessitat de la unitat, a l’hora que es desenvolupa i enforteix EUiA com a moviment polític i social.
La proposta dels i les comunistes ha de continuar sent mantenir aquestes condicions que possibiliten la majoria parlamentària d’esquerres, enfortint EUiA i avançant en la coalició política ICV-EUiA per aconseguir una correlació de forces més favorable en el conjunt de la majoria de progrés. No és només una qüestió electoral: significa bastir un teixit que ens arreli a totes les classes socials i territoris que volem representar, com veurem quan parlem del front social i del front cultural. És en aquest context, i amb aquesta orientació, que s'ha d'abordar la qüestió històrica de la unitat dels i les comunistes, entesa com a unitat d'acció i no com a retrobament identitari de les diferents forces polítiques que es reclamen de la tradició comunista, i que participen d'aquesta visió complexa de les esquerres.
b) El front polític a Espanya.
Encara que ens serveixen moltes de les mateixes pautes que per a Catalunya, el menor desenvolupament democràtic i la major presència d'elements reaccionaris hereus del franquisme a molts indrets d'Espanya, obliga a què les aliances siguin encara més àmplies en la recerca del que els i les comunistes hem anomenat en diverses ocasions com un “Front democràtic i social” que sigui capaç d’articular una majoria de progrés per al conjunt d’Espanya. A més de la socialdemocràcia i de l’esquerra transformadora espanyola, s’ha de cercar l’entesa amb els sectors de progrés d’altres nacions i regions d’Espanya, s’ha de bastir una proposta política basada en una relació federal entre els diferents territoris i tradicions polítiques de progrés. El federalisme no és només una forma d’articular l’Estat, també és una forma de relacionar-se socialment i políticament. En aquest sentit, els i les comunistes hem de seguir apostant per l’enfortiment i l’obertura d’Izquierda Unida, com a veritable pal de paller que articuli les propostes del conjunt de les esquerres a nivell estatal. Els 30 anys d’autogoverns autonòmics han donat lloc a desenvolupaments regionals i nacionals (i com a reacció, a moviments contraris de nou tipus, com els que representen UPyD o Ciutadans) que l’esquerra ha de saber llegir correctament per a fer majoritària l’opció del federalisme solidari i de lliure adhesió que propugnem, acompanyat d’un programa social de desenvolupament de l’Estat del Benestar, ja que s’ha demostrat que no serveixen fórmules polítiques úniques per a tot l’Estat. Compartir, i si cal, convèncer de manera pedagògica d’aquests plantejaments a la resta de comunistes de l’Estat espanyol és fonamental per assolir l’èxit de la proposta.
c) El front polític en l’àmbit de la UE.
Dèiem abans que la UE tenia un paper fonamental en les economies europees i en les maneres d’abordar la crisi. Això exigeix una coordinació entre les esquerres europees per fer-hi front, encara que les problemàtiques i les respostes nacionals siguin diferents. No podem tractar Europa com tractem altres realitats internacionals, només des de l’internacionalisme solidari. Cal trobar punts comuns d’acció i proposta, política i social. En aquest sentit, el Partit de l’Esquerra Europea, i el Grup Parlamentari europeu GUE/NGL son un punt de partida, però en la meva opinió, cal estar amatents als canvis que s’estan produint a Europa entre les diverses esquerres, per tal d’ampliar aquest espai. Seria miop quedar-nos amb la foto fixa del moment “constituent” del nostre espai, i no atendre a què la descomposició de la socialdemocràcia, el gir liberal d’un sector de l’espai verd, o les reorientacions dels nacionalismes europeus, pot fer que sectors dels socialistes, dels nacionalismes d’esquerres, o d’una part de l’esquerra verda puguin acabar confluint en el marc de la nostra proposta, perquè les dinàmiques socials, sindicals, nacionals o territorials poden empènyer en la mateixa direcció. Com dèiem abans, caldria fugir dels retrobaments identitaris, i anar a cercar espais plurals, unitaris, que siguin respectuosos amb les diverses identitats i tradicions de les esquerres.
2-El front social: repolititzar l’acció de l’esquerra social.
Històricament, hem entès l’esquerra social com aquells sectors de la societat civil organitzada que amb la seva acció defensaven els drets de les classes treballadores i populars, fos en l’àmbit del treball a través del sindicalisme de classe, fos en l’àmbit urbà a través del moviment veïnal, fos en la defensa del medi ambient i del territori a través del moviment ecologista, fos per posicionar-se contra la guerra i el militarisme, a través del moviment per la Pau, etc.
En aquests 30 anys de democràcia, hem assistit a una pèrdua de contingut polític en l’acció social, bé per la institucionalització d’alguns moviments socials, bé per la instrumentalització d’altres, o bé per l’aparició de corrents d’opinió que reneguen de la política o de l’acció dels partits polítics. Aquesta situació ens ha debilitat com a alternativa, com a contrapoder popular. Necessitem recuperar la connexió entre moviments socials i acció política, o no podrem revertir l’hegemonia de la dreta. Encara que el front polític sigui majoritari institucionalment, necessita una pota social forta que acceleri els canvis per la base, i que eixugui la distància que actualment separa una part important de la ciutadania de la política. En aquest sentit, dotar de contingut polític l’acció sindical quotidiana, donar perspectiva política als moviments transversals (Dona, LGTB, Immigració, etc.), o recuperar el caràcter propositiu i reivindicatiu del moviment veïnal, són tasques prioritàries per als comunistes, que ens hem dotat d’un esquema organitzatiu federal per intervenir millor i més àmpliament, i que hem estem desenvolupant teòricament i, en la pràctica, aquests plantejaments, tant pel que fa als territoris com pel que fa al món del treball i altres sectors.
I encara hauríem d’anar més enllà, hauríem d’engrescar més sectors de les esquerres en aquesta dinàmica, començant per la Coalició ICV-EUiA, que hauria d’anar més enllà d’una coalició electoral també en aquest sentit. Igual que al front polític, al front social (especialment en el sindicalisme de classe) hem de trobar sinèrgies tant a Espanya com a Europa, malgrat la diversitat de problemàtiques, instruments i experiències.
3- El front cultural: la necessitat d’acabar amb l’hegemonia cultural de la dreta.
Les classes dominants han accelerat la seva ofensiva cultural per imposar models de vida i patrons culturals que afebleixin la consciència de la classe treballadora, en un moment en què les estructures productives han “assalaritzat” un major nombre de persones que en etapes anteriors. En efecte, el sistema intenta revertir les condicions subjectives en un moment en què, objectivament, les classes populars tenen més raons i capacitats que mai. Els mass media s’orienten cap a crear una visió homogeneïtzada de la nostra societat, sense classes. Una visió sense alternatives, ja que la realitat existent és presentada com la del “sentit comú” que, com deia en Gramsci, no coincideix amb el “bon sentit” del poble. Necessitem construir nous referents culturals, i aprofitar les possibilitats que ens donen les noves tecnologies i les xarxes socials d’Internet on ens podem expressar lliurement i sense quota d’espai. Connectar la cultura popular amb una organització comunitària que representi una manera alternativa de relacionar-se, que serveixi d’instrument per inserir els nouvinguts/des i per arraconar la xenofòbia, i que sigui transmissora de valors socials més enllà de la pròpia cultura, són elements essencials, igual que no permetre la dissociació entre el coneixement tècnic i els valors humans en totes les etapes d’ensenyament. Les noves formes de producció han canviat la composició i el paper del que als anys 60 o 70 anomenàvem “forces de la cultura”, però això mereix un tractament a fons en un altre article específic d’aquest tema.
4- El front econòmic: una economia alternativa és possible.
Segurament, aquest és l’àmbit que més dificultats té per ser desenvolupat al si d’una societat capitalista. S’ha de poder establir una xarxa d’economia social alternativa, capaç de ser rendible econòmicament en un entorn de competència, i que demostri la solvència de l’autogestió dels propis treballadors i la capacitat de generar millors condicions de treball que l’estructura empresarial patronal, a l’hora que pot servir per a l’expansió de productes alternatius, de comerç just o ecològics, i per fer viables econòmicament activitats socials o culturals alternatives.Etiquetes de comentaris: 1, Catalunya, Espanya, Estratègia, Front d'Esquerres
