Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


dimecres, 6 de març de 2013

Contra els polítics

per Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luis Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pere Lluna i Adriana Sabaté

L'objectiu de retornar la dignitat a la política no ha de ser un altre que el de fer política en coherència amb la nova realitat. Noves formes de fer política per a noves propostes polítiques. Ens trobem en l'etapa de la fi del consens social, on el règim constitucional ja no és capaç de legitimar el mode capitalista d'acumulació que en aquest cicle es caracteritza per desposseir les classes populars dels seus drets fonamentals. La crisi de representació, l'escenari de corrupció institucionalitzada del complex polític-empresarial i el bloqueig institucional a la participació ciutadana en qualsevol estadi de l'esfera pública, suggereixen una profunda crisi política. Vivim la crisi del sistema de partits de la segona restauració borbònica. Especialment, dels partits del règim. Això es deu al col·lapse del torn bipartidista. Però la crisi no només afecta els partits del bloc bipartidista sinó que s'amplia al que fins ara hem anomenat l'esquerra transformadora.

L'esquerra transformadora està abocada a situar-se en el nou espai polític sorgit arran de l'esgotament polític del règim constitucional de 1978. L'obertura d'un nou procés constituent ens sembla com una prioritat ineludible. Per això, parlem de noves formes de fer política per superar el paradigma del bipartidisme. Perquè siguem o no un partit del règim, una cosa està clara: fins ara hem assumit les dinàmiques i inèrcies pròpies d'aquest. L'esquerra transformadora no pot viure obsessionada pels sondejos electorals quan el vell món s'ensorra davant els nostres nassos. Siguem capaços de trencar d'una vegada per totes amb el règim i deixem de participar en el seu joc. Un joc amb les cartes marcades. Sortim de la closca interna de les nostres organitzacions i guaitem l'horitzó. Acabem les lluites de poder estèrils. Avui dia les batalles internes es redueixen a una: qui és Règim i qui no. O dit d'una altra manera: qui està per la reforma del model constitucional de 1978 i qui està per la ruptura. En cas contrari no haurem entès res.

Haver estat partícips durant dècades del joc polític del règim ha propiciat que hàgim estat desbordats pels nous moviments socials. En part s'ha donat per la nostra pròpia inacció però fonamentalment ha estat fruit de la incapacitat d'efectuar una lectura estratègica més enllà de les dinàmiques institucionals i de les lògiques quotidianes a curt termini. Hem pecat d'un excés de tacticisme que ens ha impedit veure el progressiu i estructural biaix neoliberal que ha anat adquirint el règim constitucional de 1978. L'exemple que ho expressa és sens dubte, el sorgiment del 15M, esclat d'indignació ciutadana que ha situat en el debat polític la qüestió de la democràcia. És imperatiu assumir que hem estat desbordats per començar a extreure conclusions de com situar-nos políticament en aquest escenari de fi de cicle. A dia d'avui, és ingenu pensar que la via institucional podrà garantir qualsevol dels drets fonamentals que ens han estat usurpats, almenys des d'una perspectiva global i integral. Per això parlem de crisi política i de legitimitat. De col·lapse democràtic. No queda una altra que pensar la funcionalitat de la política en perspectiva de construir la democràcia del 99%. Noves formes de fer política per a un instrument que sigui útil en aquesta realitat concreta.

Això requereix aixecar el cap de la lluita concreta, i òbviament de la demoscòpia, per tractar de veure en perspectiva. Això suposa estar atents als nous actors sociopolítics que estan reflexionant políticament, mentre que s'estan apoderant. Moviments que estan sent capaços de dimensionar a la lluita sociopolítica la garantia dels drets fonamentals mitjançant la desobediència civil, l'apoderament i la solidaritat. Això suposa qüestionar els models organitzatius clàssics, precisament perquè la revolució de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i el 2.0 ens doten d'eines més eficients i participatives. No repetim les actituds cardenalícies del segle XV davant l'invent de la impremta. Per què ens aferrem a reproduir les mateixes línies organitzatives que fa 20 anys? Per què caiem sempre en l'abstracció de la necessitat imperiosa d'enfortir i consolidar l'organització quan potser el que falta és anàlisi en perspectiva i estratègia d'intervenció en el conflicte social?

La realitat ens exigeix ​​entendre el perquè en molts aspectes hem estat desbordats. Només cal fer una ullada als últims quinze anys per veure com els nous subjectes no organitzats políticament han aconseguit visualitzar la crítica al sistema econòmic i fer propostes alternatives concretes de manera molt més eficaç que nosaltres des de les nostres organitzacions polítiques. Posem l'exemple de la ILP de la PAH, que si bé és cert que la majoria de les seves propostes van en la línia del que hem defensat els últims anys en matèria d'habitatge, el cert és que el nostre discurs, traduït en esmenes tombades en una tarda, era estèril i tot just arribava a ningú. Si pretenem confluir, convergir i integrar lluites amb aquests actors en base a objectius concrets i dinàmiques mobilitzadores, hem rebaixar identitarismes i estèrils patriotismes de partit, començar a actuar amb humilitat i fer autocrítica per així construir confiances. En definitiva, posar-nos al servei dels moviments en lluita, que no estan per rebre lliçons, sinó més aviat tot el contrari. De fet, les lliçons les estem rebent nosaltres. D'això tractava la iniciativa #ElCarrerAlCongrés impulsada per la Fundació Nous Horitzons i la Fundació l'Alternativa que va tenir lloc a la Universitat de Barcelona el dilluns 18 de febrer, la valoració va ser molt positiva al nostre entendre. Aquests actors no ens voten, no militen en les nostres organitzacions, i és més, ens critiquen. Però acceptem ja d'una vegada que mai construirem cap alternativa nosaltres sols, sense els que no ens voten, sense els que no militen a les nostres organitzacions ni sense els que ens critiquen.

Un dels obstacles en l'avenç cap a aquestes noves formes de fer política és el de la 
 hiperidentificació amb això que anomenem classe política, els polítics. Generalment, ens sentim polítics, diferents, però polítics, perdent al seu torn tant temps a destacar les diferències que hi pugui haver entre ells i nosaltres com a tancar files al voltant del concepte gairebé eteri de política. La realitat és que una majoria social està fins al capdamunt dels polítics. "No som mercaderies en mans de polítics i banquers" cridava la plaça. No volem simpatitzar ni expressar solidaritat alguna pels polítics. Ocupen el poder per al lucre personal, salten de la política al consell d'administració de l'empresa que han privatitzat, donen subvencions i contractes a dit, fan clientelisme, malversen, extorsionen, fan xantatge, trafiquen amb la influència, i altres, que els dóna el càrrec públic. La corruptibilitat és un dels mecanismes essencials per a l'augment continuat de la taxa de guany de de les classes dominants. Especialment a Espanya i Catalunya, la corrupció s'erigeix ​​com "model productiu". No estem en la política però sí volem refer la política. Hem d'abandonar ja la prèdica i el mantra que repeteix que no tots els polítics són iguals, que volem regenerar la política. Això ens sona a canviar marques, actors, formes, però en cap cas, els fons. Hem de comprendre que quan un actor no estrictament polític critica la política, en definitiva, i ens costa massa veure-ho, el que critica és l'actual règim polític. És preceptiu deixar de corregir al ciutadà que diu que tots els polítics són iguals, i sumar a aquest ciutadà a les lluites contra el règim polític que ell i nosaltres detestem. Deixem de donar lliçons, perquè, tornem a reconèixer, el que percebem com antipolítica és política en majúscules. Volem deixar d'identificar-nos amb la classe política per poder construir una alternativa política. En definitiva, no volem ser polítics, volem ser militants i activistes per fer política. Si volem dignificar el concepte de política com gestió de la cosa pública en un moment de pèrdua de legitimitat d'aquesta, no valen discursos en abstracte, necessitem principis rectors clars i concrets: 
 


1 - Obrir debats, expressar les nostres pròpies contradiccions, no únicament en el àmbit 
 dels respectius òrgans o en l'intern de les nostres organitzacions sinó fer-
 públics, fent d'això un procés dialèctic d'assoliment de síntesi col·lectives 
 entre el de dins i el de fora. Evitar reglamentarismes i tractar de plantejar els debats 
 des del prisma purament polític. Precisament, obrir debats és una de les potencialitats del 2.0 com a eina política.

2 - Rebaixar l'identitarisme, especialment l'associat a sigles o paradigmes vells, de l'etapa ja esgotada de la concertació i el consens social. Evitar endogàmies que persegueixen posicions condescendents. Assumir la crítica entre actors, fonamentada prèviament en un reconeixement mutu, i fer autocrítica, tot això, per construir confiances que es tradueixin en convergències i confluències. De poc ens serveixen les propostes pròpies de llarg recorregut, si no hem estat capaços d'articular els fronts de lluita i la mobilització al seu voltant.

3 - Adaptar el nostre llenguatge a la realitat actual i a la necessitat d'articular majories socials més enllà de l'esquerra sociològica. Com articulem una majoria més enllà 
 de la unitat de les esquerres, un front democràtic del 99% que impulsi el o els processos constituents, suposa el debat estratègic de fons, l'essencial.

4 - Tenir clar que política és poder (o la reflexió al voltant de), i que avui en dia, el que 
 el gestiona és el polític oligàrquic, el que no només no ens representa sinó que forma part de l'oligarquia. Aquesta és la regla. Nosaltres no som polítics, som activistes, militants que fem política. Això comporta posicions contràries no només al polític oligàrquic sinó també al perfil de polític professional que estableix el seu projecte vital vinculat a la política, ja sigui institucional o als aparells dels partits. La lleialtat entre polítics en base a aquesta condició, o la necessitat de sortir a la foto de l'honorabilitat, són actituds que no afavoreixen aquesta exigència de fer les coses diferents.

5 - El valor de la política que nosaltres reivindiquem, no passa per gestionar les misèries 
 del règim. Fem política per canviar les coses, per a transformar la realitat, no per a legitimar certs escenaris d'aparent pluralitat que en realitat no ho són. La història ens demostra que podem guanyar.



Contra los políticos


Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luís Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pedro Luna y Adriana Sabaté


El objetivo de retornar la dignidad a la política no ha de ser otro que el de hacer política en coherencia con la nueva realidad. Nuevas formas de hacer política para nuevas propuestas políticas. Nos encontramos en la etapa del fin del consenso social, donde el régimen constitucional ya no es capaz de legitimar el modo capitalista de acumulación que en este ciclo se caracteriza por desposeer a las clases populares de sus derechos fundamentales. La crisis de representación, el escenario de corrupción institucionalizada del complejo político-empresarial y el bloqueo institucional a la participación ciudadana en cualquier estadio de la esfera pública, sugieren una profunda crisis política. Vivimos la crisis del sistema de partidos de la segunda restauración borbónica. Especialmente, de los partidos del Régimen. Ello se debe al colapso del turno bipartidista. Pero la crisis no sólo afecta a los partidos del bloque bipartidista sino que se amplía  a lo que hasta ahora hemos llamado la izquierda transformadora.

La izquierda transformadora está abocada a situarse en el nuevo espacio político surgido a raíz del agotamiento político del régimen constitucional de 1978. La apertura de un nuevo proceso constituyente se nos antoja como una prioridad ineludible. Para ello, hablamos de nuevas formas de hacer política para superar el paradigma del bipartidismo. Porque seamos o no un partido del régimen, una cosa está clara: hasta ahora hemos asumido las dinámicas e inercias propias del mismo. La izquierda transformadora no puede vivir obsesionada por los sondeos electorales cuando el viejo mundo se derrumba ante nuestras narices. Seamos capaces de romper de una vez por todas con el Régimen y dejemos de participar en su juego. Un juego con las cartas marcadas. Salgamos del caparazón interno de nuestras organizaciones y oteemos el horizonte. Concluyamos las luchas de poder estériles. Hoy en día las batallas en lo interno se reducen a una: quién es Régimen y quién no. O dicho de otra manera: quién está por la reforma del modelo constitucional de 1978 y quién está por la ruptura. De lo contrario no habremos entendido nada.

Haber sido partícipes durante décadas del juego político del Régimen ha propiciado que hayamos sido desbordados por los nuevos movimientos sociales. En parte se ha dado por nuestra propia inacción pero fundamentalmente ha sido fruto de la incapacidad de efectuar una lectura estratégica más allá de las dinámicas institucionales y de las lógicas cotidianas cortoplacistas. Hemos pecado de un exceso de tacticismo que nos ha impedido ver el progresivo y estructural sesgo neoliberal que ha ido adquiriendo el Régimen constitucional de 1978. El ejemplo que lo expresa es sin duda, el surgimiento del 15M, estallido de indignación ciudadana que ha situado en el debate político la cuestión de la democracia.

Es imperativo asumir que hemos sido desbordados para empezar a extraer conclusiones de cómo situarnos políticamente en este escenario de fin de ciclo. A día de hoy, es ingenuo pensar que la vía institucional va a poder garantizar cualquiera de los derechos fundamentales que nos han sido usurpados, al menos desde una perspectiva global e integral. Por eso hablamos de crisis política y de legitimidad.

De colapso democrático. No queda otra que pensar la  funcionalidad de la política en perspectiva de construir la democracia del 99%. Nuevas formas de hacer política para un instrumento que sea útil en esta realidad concreta.

Eso requiere levantar la cabeza de la lucha concreta, y obviamente de la demoscopia, para tratar de ver en perspectiva. Eso supone estar atentos a los nuevos actores sociopolíticos que están reflexionando políticamente, en tanto que se están empoderando. Movimientos que están siendo capaces de dimensionar a la lucha sociopolítica la garantía de los derechos fundamentales mediante la desobediencia civil, el empoderamiento y la solidaridad. Eso supone cuestionar los modelos organizativos clásicos, precisamente porque la revolución TIC (tecnología de la información y la comunicación) y el 2.0 nos dotan de herramientas más eficientes y participativas. No repitamos las actitudes cardenalicias del siglo XV ante el invento de la imprenta. ¿Por qué nos entestamos en reproducir las mismas líneas organizativas que hace 20 años? ¿Por qué caemos siempre en el ensimismamiento de la necesidad imperiosa de fortalecer y consolidar la organización cuando quizás lo que falta es análisis en perspectiva y estrategia de intervención en el conflicto social?

La realidad nos exige entender el porqué en muchos aspectos hemos sido desbordados. Basta echar un vistazo a los últimos quince años para ver como los nuevos sujetos no organizados políticamente han logrado visualizar la crítica al sistema económico y realizar propuestas alternativas concretas de forma mucho más eficaz que nosotros desde nuestras organizaciones políticas. Pongamos el ejemplo de la ILP de la PAH, que si bien es cierto que la mayoría de sus propuestas van en la línea de lo que hemos defendido los últimos años en materia de vivienda, lo cierto es que nuestro discurso, traducido en enmiendas tumbadas en una tarde, era estéril y apenas llegaba a nadie.  Si pretendemos confluir, converger e integrar luchas con estos actores en base a objetivos concretos y dinámicas movilizadoras, debemos rebajar identitarismos y estériles patriotismos de partido, comenzar a actuar con humildad y hacer autocrítica para así construir confianzas. En definitiva, ponernos al servicio de los movimientos en lucha, que no están para recibir lecciones, sino más bien todo lo contrario. De hecho, las lecciones las estamos recibiendo nosotros. De eso trataba la iniciativa #ElCarrerAlCongrés impulsada por la Fundació Nous Horitzons y la Fundació l'Alternativa que tuvo lugar en la Universidad de Barcelona el lunes 18 de febrero, cuya valoración fue muy positiva a nuestro entender. Estos actores no nos votan, no militan en nuestras organizaciones, y es más, nos critican. Pero aceptemos ya de una vez que nunca construiremos ninguna alternativa nosotros solos, sin los que no nos votan, sin los que no militan en nuestras organizaciones ni sin los que nos critican.

Uno de los obstáculos en el avance hacia estas nuevas formas de hacer política es el de la
hiperidentificación con eso que llamamos clase política; los políticos. Generalmente, nos sentimos políticos, diferentes, pero políticos, perdiendo a su vez tanto tiempo en destacar las diferencias que pueda haber entre ellos y nosotros como en cerrar filas en torno al concepto casi etéreo de política. La realidad es que una mayoría social está hasta la coronilla de los políticos. “No somos mercancías en manos de políticos y banqueros” gritaba la plaza. No queremos simpatizar ni expresar solidaridad alguna por los políticos. Ocupan el poder para el lucro personal, saltan de la política al consejo de administración de la empresa que han privatizado, dan subvenciones y contratos a dedo, clientelean, malversan, extorsionan, chantajean, trafican con la influencia, y otras, que les da el cargo público. La corruptibilidad es uno de los mecanismos esenciales para el aumento continuado de la tasa de ganancia de de las clases dominantes. Especialmente en España y Catalunya, la corrupción se erige como “modelo productivo”.

No estamos en la política pero sí queremos rehacer la política. Tenemos que abandonar ya la prédica y el mantra que repite que no todos los políticos son iguales, de que queremos regenerar la política. Eso nos suena a cambiar marcas, actores, formas, pero en ningún caso, los fondos. Tenemos que comprender que cuando un actor no estrictamente político critica la política, en definitiva, y nos cuesta demasiado verlo, lo que critica es el actual Régimen político. Es preceptivo dejar de corregir al ciudadano que dice que todos los políticos son iguales, y sumar a ese ciudadano a las luchas contra el Régimen político que él y nosotros detestamos. Dejemos de dar lecciones, porque, volvamos a reconocerlo, lo que percibimos como antipolítica es política en mayúsculas. Queremos dejar de identificarnos con la clase política para poder construir una alternativa política. En definitiva, no queremos ser políticos, queremos ser militantes y activistas para hacer política. Si queremos dignificar el concepto de política como gestión de la cosa pública en un momento de pérdida de legitimidad de ésta, no valen discursos en abstracto, necesitamos principios rectores claros y concretos:



1- Abrir debates, expresar nuestras propias contradicciones, no únicamente en el ámbito
de los respectivos órganos o en el interno de nuestras organizaciones sino hacerlos
públicos, haciendo de ello un proceso dialéctico de consecución de síntesis colectivas
entre lo de dentro y lo de fuera. Evitar reglamentarismos y tratar de plantear los debates
desde el prisma puramente político. Precisamente, abrir debates es una de las potencialidades del 2.0 como herramienta política.



2- Rebajar identitarismo, especialmente asociado a siglas o a paradigmas de lo viejo, de la etapa ya agotada de la concertación y el consenso social. Evitar endogamias que persiguen posiciones condescendientes. Asumir la crítica entre actores, fundamentada previamente en un reconocimiento mutuo, y hacer autocrítica, todo ello, para construir confianzas que se traduzcan en convergencias y confluencias. De poco nos sirven aquellas propuestas propias de largo recorrido, si no hemos sido capaces de articular frentes de lucha y movilización en torno a ellas

.

3- Adaptar nuestro lenguaje a la realidad actual y a la necesidad de articular mayorías sociales más allá de la izquierda sociológica. Cómo articulamos una mayoría más allá
de la unidad de las izquierdas, un frente democrático del 99% que impulse el o los procesos constituyentes, supone el debate estratégico de fondo, el esencial.



4- Tener claro que política es poder (o la reflexión en torno a), y que hoy en día, el que
lo gestiona es el político oligárquico, el que no sólo no nos representa sino que forma parte de la oligarquía. Esta es la regla. Nosotros no somos políticos, somos activistas, militantes que hacemos política. Esto conlleva posiciones contrarias no sólo al político oligárquico sino también al perfil de político profesional que establece su proyecto vital vinculado a la política, ya sea institucional o a los aparatos de los partidos. La lealtad entre políticos en base a esta condición, o la necesidad de salir en la foto de la honorabilidad, son actitudes que no favorecen a esta exigencia de hacer las cosas diferentes.

5- El valor de la política que nosotros reivindicamos, no pasa por gestionar las miserias
del Régimen. Hacemos política para cambiar las cosas, para transformar la realidad, no
para legitimar ciertos escenarios de aparente pluralidad que en realidad no lo son. La historia nos demuestra que podemos ganar.


Etiquetes de comentaris: , ,